Opinió

La Salut Mental: llosa i alliberament juvenil

Som moltes les persones joves que enguany hem pogut alçar la veu davant una problemàtica mil·lenària que ha estat ocultada, silenciada i estigmatitzada com és la cura de la Salut Mental. Hem normalitzat malalties com l’ansietat que ens posen de manifest que hem d’invertir més recursos públics en la prevenció i detecció d’aquestes per a així, construir un sistema educatiu i de cures que posi en el centre la nostra Salut Mental que és, bàsicament, el motor de les nostres vides.

Al nostre país 1 de cada 4 joves sofreix depressió o ansietat; 400.000 persones l’any 2019 van ser diagnosticades amb un Trastorn de Conducta Alimentària (300.000 eren joves entre 12 i 14 anys); se suïcida una persona cada 2 hores, sent aquesta la principal causa de mort no natural entre les persones joves i tal com determina UNICEF; som el primer país europeu amb major prevalença de trastorns mentals en adolescents.

No obstant això, malgrat aquestes xifres que recauen com una llosa, ens situem molt per sota de la mitjana d’altres països europeus en inversió i atenció en la sanitat pública per a tenir un servei psicològic garantista i de qualitat: mentre la mitjana europea de psicòlegs per cada 100.000 habitants és de 18 professionals, al nostre país, per contrapartida, tenim 6 professionals per cada 100.000 habitants, deixant de manifest i de forma molt clara que el servei psicològic públic a Espanya és decadent i ineficaç.

Resulta evident que tenim un greu problema a l’hora d’atendre i ajudar a totes aquestes persones que necessiten una atenció urgent per a poder cuidar la seva salut mental. Les llistes d’espera interminables, l’escassetat de places públiques en psicologia, la ràpida medicalització o el tardà diagnòstic provoquen que arribem tard en moltes ocasions i que deixem a la seva sort a moltes persones joves que demanen ajuda per a poder deixar enrere un huracà d’emocions i un ofegament mental que moltes vegades és indescriptible.

Normalitzar els atacs d’ansietat entre les persones joves, els medicaments per a poder dormir, l’aïllament per la pandèmia, la necessitat de cafeïna per a poder avançar durant el dia, el fals miratge de les xarxes socials, els cànons de bellesa irreals que ens fan distorsionar la imatge del nostre cos, els anònims que assetgen amb total impunitat o la infravaloració dels sentiments quan decidim alçar la veu, son algunes de les causes per les quals moltes joves s’ofeguen en silenci a casa, insegurs per expressar els seus sentiments, emocions o vivències per sentir-se culpables del seu propi malestar.

És responsabilitat de totes les persones que formem part d’aquesta societat entendre que les problemàtiques que afecten la Salut Mental són igual, o fins i tot més importants, que les problemàtiques que afecten la salut física, però és encara més responsabilitat de l’Estat i de les institucions garantir que cap jove d’aquest país senti que no té les eines suficients per a poder cuidar la seva Salut Mental.

Un país que banalitza, criminalitza o margina la cura de la Salut Mental és un país que està abocat al fracàs i al seu impossible desenvolupament. I més quan deixem que la joventut, que és el present i el futur del nostre país, s’ofega en solitud a causa de l’escassetat de recursos i d’uns serveis psicològics públics que són decadents i que impedeixen als i les professionals desenvolupar una tasca essencial al nostre país com és el fet de cuidar, protegir i desenvolupar el control de les nostres emocions i de la nostra Salut Mental.

Somio que, més aviat que tard, cap persona jove se senti culpable per sentir les seves pròpies emocions perquè, aquest dia, significarà que hi ha un pacte polític i social unànime que posi en el centre de les polítiques públiques la Salut Mental, el benestar i l’acompanyament a les persones joves per a descobrir-se en els seus propis processos de manera sana, digna, gratuïta i sobretot, eficient.