Testimonis de víctimes mortals en desemparança i solitud mostren els obstacles per tancar cercles vitals.
Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.
Declama l’Isaac, nerviós amb escletxes de serenitat, el poeta Antonio Machado als peus del faristol davant de familiars, amics, coneguts, i també desconeguts, en el que és un últim adéu col·lectiu al seu pare.
Els rituals i cerimònies formen part inherent dels processos de dol de qualsevol cultura i fe. L’Isaac se sent complagut d’haver acomiadat el seu pare i sentir l’escalfor de la seva gent. “M’alegra veure-us tots aquí, sento que aquest és l’homenatge que li hagués agradat al meu pare, sigui on sigui, estarà content”, explica l’Isaac a un dels seus col·legues a les portes de l’oratori.
La mort és un fet irreparable i universal. Tots ens morim, i tots passem pel procés de dol davant la pèrdua d’una persona estimada. Hi ha fins i tot estudis que ho demostren com a característica pròpia de la naturalesa animal. Segons l’antropòloga Barbara J.King, la resposta d’animals davant de familiars morts només poden ser interpretades com a processos de dol. Les girafes, per posar un exemple, i no estendre’m en el tema, són capaces de romandre de genolls durant dies, sense menjar ni aigua, en solitud, al costat d’una girafa morta.
El dol és el buit, la pèrdua. Un procés llarg, o llarguíssim, que es viu en diferents fases. Segons la psiquiatra Elisabeth Künler-Ross, (On death and dying – 1969), enumera cinc etapes: la negació, l’ira, la negociació, la depressió, i finalment, l’acceptació.
“El dol és un procés llarg que va canviant de forma i el lloc que ocupa a la teva vida. El meu pare es va morir fa gairebé dos anys, i jo encara considero que ho estic passant. Fa quatre mesos vaig tenir una depressió que no em podia aixecar del llit. No entenia què em passava, i després de buscar els símptomes per internet vaig veure que aquesta era una fase del dol”, explica la Lea de 25 anys. “Crec que la mort d’algú tan proper, i el dol, et connecten amb allò essencial”, segueix.
Durant el dol, la Lea va crear noves rutines i maneres d’expressar-se, que ara formen part del seu dia a dia: “Sempre havia odiat la gent que surt a córrer, però en aquell moment ho vaig necessitar més que mai, era la meva manera de gestionar el dolor i el meu propi procés. Avui encara surto. Crec que després d´un procés de dol et coneixes més a tu mateixa”.
El psicòleg Robert Mengual matisa els casos que porten a un dol complicat: aquells produïts per una mort no anunciada, que no resol certs temes amb la persona que ha marxat; les pèrdues ambigües, on no hi ha la certesa de la mort; o les violentes per raons desconegudes.
Al jardí de l’Awa, vora la costa de Joal Faditouh (Senegal), l’àvia parla i pensa en el seu nét Ablay Yay, presumptament mort a l’atlàntic durant el viatge de migració del Marroc a Espanya. “Abans d’anar a dormir sempre el penso. Jo no crec que hagi mort, no he vist el cos, només he escoltat que ha mort. No m’ho crec”, repeteix mentre ens mostra una foto de l’Ablay, amb la petita esperança que el noi ens ressoni alguna de les presents.
Una de les escriptores més compromeses amb els drets de les persones migrants a la frontera basca amb França, Marie Cosnay, explica tot un “món imaginari” que creen els familiars de les persones desaparegudes durant el viatge migratori per fugir del dolor: “Hi ha molta rumorologia, es parla de presons subterrànies a Espanya i Tunísia on amaguen els migrants per a l’extracció d’òrgans, i moltes altres coses. He sentit de tot durant aquests anys”.
Xifres, números, i finalment, persones
Durant els darrers dos anys, el telenotícies ha mostrat dia sí dia també mapes de xifres i taules d’estadístiques per assenyalar el nombre de morts per coronavirus que se succeïen a Espanya. Segons el Ministeri de Sanitat, des de l’inici de la pandèmia fins ara les dades són de 91.994 persones mortes a tot l’Estat.
En la majoria de casos s’ha tractat d’una mort absent i llunyana.
Durant els darrers dos anys, les morts registrades a les fronteres espanyoles han anat augmentant. El 2020 les víctimes mortals a les rutes s’han incrementat un 102,95% en relació a l’edició passada. A les fronteres per assolir Espanya, els resultats, del tot incerts per l’opacitat, i el desinterès d’informació, són esfereïdors: 4.404 persones registrades, majoritàriament en la migració per l’atlàntic, l’anomenada ruta canària, segons reporta el darrer informe de monitorització de l´organització Caminant Fronteres.
Això sense comptar el centenar de persones desaparegudes en embarcacions, on totes les seves persones han mort; això sense comptar els cossos inerts abocats al mar per companys de barca, de vegades amics i familiars.
En la majoria de casos és una mort absent i llunyana.
El portaveu de la Federació d’Associacions Africanes a les Canàries, Teodoro Bondyale, denuncia un continent africà de dol, on pobles sencers ploren la mort de persones estimades que han migrat, i que deixa empremta en les persones que es queden. “Per mi, sobretot els joves són els meus herois. Són els que creuen que es pot viure diferent: fora de la tirania, la corrupció, les violacions, la pobresa”, afegeix Bondyale.
Robert Mengual posa èmfasi en els rituals i cerimònies per acomiadar-nos dels que marxen, i el no poder fer-ho ho atribueix a una paràlisi, i, per tant, una complicació en el procés de dol. La pandèmia del coronavirus, i les múltiples onades, ha deixat morts sense la companyia de familiars i amistats properes, un confinament en solitud, i moltes vegades un dol sense tancar. Les polítiques de frontera engranant cada vegada més una Europa Fortalesa provoca al seu pas milers de víctimes mortals en els viatges migratoris. I en conseqüència, un tedi generalitzat a molts racons del sud global.
Ferides
“He viscut cerimònies de pur tràmit per intentar tancar un capítol que costa molt de tancar, les famílies venien a l’església amb les cendres, moltes incrèdules de tot allò. El temps ho guareix tot, d’aquella manera, t’ho deixa enquistat i un va tirant”, explica en Sito Montoña, sagristà de l’església Santa Maria de Mataró.
A la primavera de 2020, els primers mesos d’estat d’alarma i confinament total, i d’un de degoteig constant de morts, algunes famílies van trucar al seu sacerdot de confiança, a l’hora que sabien que incinerarien el familiar, – en cas de defunció per Covid el procediment era anar al crematori–, per acompanyar-los amb unes pregàries i tenir una cosa semblant a una cerimònia. “Al cap i a la fi era crear mecanismes per ser conscients d’aquella realitat”, afegeix el sagristà.
La història de la Lea es va succeir en un d’aquells moments, el 4 d’abril del 2020, després de dues setmanes d’intubacions, el seu pare va morir per Covid. El seu germà va tornar de Colòmbia, la Lea de París. Van enterrar el seu pare al cementiri de Roques Blanques de Barcelona, i al tornar, al jardí de casa, van encendre un foc i van plantar un arbre. La Lea, la seva mare i els germans van poder tenir alguna cosa semblant a un comiat, però tot i així senten el pes de no haver pogut regalar un adéu a tota la família: “Quan parlo amb els germans del meu pare veig que no són en el mateix procés que jo. Per mi, el meu pare forma part del meu dia a dia (…). Crec que hi ha molta por a parlar sobre la mort, l’única cosa que tenim són els rituals, el llenguatge no verbal, i quan no ho parles ni tens aquests codis et sents doblement orfe”, reflexiona.
Al sud de la península, al municipi de Los Barrios de Cadis, frontera amb Gibraltar, viu i treballa Martín Zamora, propietari de la funerària Southern Funeral Assistance, que des de fa anys es dedica a intentar contactar amb les famílies al Marroc de les persones mortes a les costes gaditanes, i en els millors casos repatriar els seus cossos.
Abans de la pandèmia, el Martín sovint viatjava al Marroc en la seva missió per trobar familiars i reparar un dolor, que com ell diu “deixa una societat espanyola i europea com a autèntics monstres”; ara no para d’atendre el telèfon: “L’altre dia em va trucar una dona que és a França preguntant-me si tenia el seu fill, desaparegut des de fa anys, a la cambra. La vaig haver de parar i dir-li que no, i que probablement si el fill no hi ha contactat, és difícil que continuï viu. Però la dona s’agafa a aquesta mínima possibilitat. Sense cossos no hi ha sepultura, i sense això moltes famílies viuen desesperades en l’angoixa”.
Al llarg d’aquesta pandèmia, milers de persones han viscut la pèrdua dels seus éssers estimats lluny de la normalitat i d’allò socialment integrat. Els serveis d’acompanyament al dol han estat duplicats per tot el territori en un intent de donar suport i aixopluc les persones en el procés de dol, i l’acceptació de l’absència.
Així, com explica la investigadora sènior de l’àrea de migracions al Cidob, Blanca Garcés, el dret a la vida i la mort dut a terme per la necropolítica d’occident regeix la vida de milers de persones al sud global, i que són l’altra cara de la frontera, els efectes col·laterals de les pròpies polítiques de no arribada.
Avui, i demà, familiars d’aquí i d’allà tenen una ferida permanent que no cicatritza, però com diu el poeta Joan Margarit, també un lloc on viure.
