Els còmics es caracteritzen per la seva capacitat narrativa, associant la imatge amb el text, l’el·lipsi amb el pas del temps i el disseny amb la intencionalitat desitjada. És innegable el seu ús com a instrument pedagògic, amb quatre usos diferents: com a lectura recomanada, com a recurs visual seleccionat, com a trampolí a altres disciplines artístiques o matèries i com a mitjà de comunicació, el dibuix té un gran potencial per expressar les teves emocions, sentiments, opinions … o vivències. I, just en aquest ús pedagògic, aquest mitjà és molt adequat per a les novel·les gràfiques, caracteritzades sovint per estar impregnades d’experiències vitals dels seus autors.
Això és el que hauria de pensar Elisabeth Karin Pavón Rymer-Rythén (nascuda a Suècia i establerta a Espanya) quan es va embarcar en la producció de la novel·la gràfica Comiendo con miedo (2022), publicada pel segell Astronave de Norma Editorial. Elisabeth Karin (què és el seu nom artístic i com la trobareu a les seves xarxes socials), narra a través de més de cent setanta pàgines la seva experiència amb el que ella anomena “el seu monstre”, aquesta veu interior que li va dient que no mengi tant, que faci més esport o que eviti les relacions socials que puguin destorbar-lo a la consecució del seu pla, que no és altre que veure’s més maca.
Ja han passat deu anys i assegura que es considera curada, però reconeix que ha d’estar sempre alerta. La seva formació artística en general i d’il·lustradora en particular li ha permès plasmar a les diferents vinyetes de l’obra tot el procés viscut des de la percepció dels canvis en el seu cos només arribada la pubertat, fins a les conseqüències que van provocar que n’alterés el comportament, especialment en els hàbits de menjar i en la relació amb els altres. Reconeix que, observant les il·lustracions de la seva adolescència, ja es podia percebre que alguna cosa no anava bé i, després d’utilitzar justament el potencial de la novel·la gràfica per mostrar als amics el que li havia estat passant, es va decidir convertir-lo en un projecte artístic que, finalment, tenim la sort de llegir.
I diem la sort perquè no és habitual poder contemplar l’experiència narrada en primera persona amb tanta generositat i claredat, facilitant que els lectors puguin sentir-se identificats o que comprenguin més fàcilment allò que hi ha darrere d’un trastorn d’aquestes característiques a través de mostrar visualment un cas real. En aquest cas, podem contemplar perfectament els símptomes de l’anorèxia, com s’altera la ingesta d’aliments i com s’alteren els pensaments relacionats amb la dieta, el pes o la figura corporal. També podem observar com l’entorn social no ajuda, especialment les noies, amb un bombardeig continu de missatges associats a la bellesa d’estar prim, de models de dones excessivament primes i els impactes de persones influents: «Què maca estàs, t’has aprimat?». «El meu propòsit aquest any és aprimar-me», «Si vols estar maca has de passar gana», «Ara que ve l’estiu, hem de fer l’operació biquini». «Aquesta influencer diu que amb aquesta dieta t’aprimes en dues setmanes»…
El trastorn de la conducta alimentària pot comportar problemes físics greus a més d’alterar el funcionament psicològic i social de la persona. Karin explica detalladament aquests canvis tal com ho va viure ella mateixa: l’aparició de l’amenorrea, les conseqüències al seu cos amb els canvis provocats per les alteracions hormonals, les mentides als metges, les renúncies a les amistats pel perill d’haver d’estar pendent del menjar, els conflictes familiars, la negació a la deriva de tot això…
L’autora empra una tonalitat fosca en aquesta part de declivi (a partir dels 15 anys), colors vius per a l’actualitat (deu anys després) i blanc per a la seva etapa a l’hospital, en concret a la Unitat de psiquiatria on va haver d’estar ingressada durant diversos mesos, on va estar fins a recuperar un pes que li va permetre tornar amb la seva mare, i sense oblidar que malgrat estar fora no estava curada del tot i havia de continuar amb un seguiment ferm per part dels experts.
La intenció de l’autora a la seva obra és clarament pedagògica: és realista en els símptomes i experiències, és orientadora quan explica què has de fer o què ha de fer la família quan apareixen els primers símptomes. I és honesta quan reconeix que la victòria no és immediata, que hi ha recaigudes i que el camí no és curt, i que cal estar sempre alerta dels alts i baixos. I que cal tenir present el suport d’especialistes, cal recordar que no és un problema amb el menjar, sinó que és un problema que es reflecteix al menjar, i que pot tenir una arrel subjacent a les nostres inseguretats, angoixes o baixa autoestima. En aquest sentit, la novel·la gràfica incorpora a les seves últimes pàgines una llista d’entitats a Espanya que es dediquen a cada província a donar suport als interessats.
L’autora insisteix en la necessitat de demanar ajuda, sortir de la teva bombolla i allunyar-te tant com sigui possible del teu monstre i fer cas a les indicacions dels especialistes. La seva contribució, a més, ha estat la de crear un compte específic d’Instagram amb el mateix nom de la novel·la gràfica amb què és possible interactuar i que va més enllà de la mateixa obra.
El compte d’Instagram té la intenció d’actuar de contrapès a les nombroses pàgines que voluntàriament o involuntàriament fan apologia de l’anorèxia, per exemple. Si és difícil poder explicar què és el que t’està passant, ara tens un recurs per poder utilitzar com a mitjà, perquè entenguis el procés però, sobretot, perquè el teu entorn més proper també ho entengui. Les malalties mentals tenen l’estigma que són molt difícils de comprendre per part dels altres.
La publicació de la novel·la gràfica “Comiendo con miedo” ha estat possible gràcies a la confiança i aposta del seu editor, Astronave, però el projecte artístic es va desenvolupar gràcies al fet que l’autora va guanyar un dels premis Nadiners a la seva primera convocatòria, impulsats per la Fundació Nadine, una fundació que es va crear justament amb l’objectiu d’impulsar el talent jove a través d’ajudes, residències i programes formatius. Que puguem gaudir d’aquesta novel·la gràfica gràcies a aquest premi dona idea de la problemàtica del sector del còmic, les remuneracions del qual no estan en consonància amb l’esforç i la dedicació de l’autor, i on les barreres d’entrada al sector són molt elevades.
La nostra modesta contribució és la de divulgar les obres i els seus autors i fomentar, en la mesura que sigui possible, la lectura, impulsant els hàbits de consum de cultura, comprant i regalant… novel·les gràfiques, per exemple. És la millor manera de donar les gràcies a Elisabeth Karin per la seva generositat i felicitar-la pel seu talent.
