Escrutar és examinar i esbrinar de manera exacta i diligent un tema determinat, per poder formar-ne un judici. Això és el que es va proposar el Dr. José Valenzuela, enginyer tècnic industrial en electrònica, doctorat en humanitats i ciències cognitives, i responsable actual d’administrar i supervisar les activitats diàries del Laboratori de Neurociències de la Universitat de Barcelona… encara que el coneixem, sobretot, pel seu treball de divulgador científic. I no, no es va proposar escrutar alguna cosa relacionada amb la seva feina, sinó amb alguna cosa de la feina de la seva parella, psicòloga clínica, professional del servei de salut mental de la sanitat pública.
Acostumat a publicar articles en diferents mitjans de comunicació, en aquesta ocasió, com a eina de comunicació del seu nou projecte de divulgació, va triar la novel·la gràfica (quedaria pendent, doncs, la tasca de trobar el dibuixant idoni que l’acompanyés). L’elecció del medi la va fer tenint en compte el brillant resultat de diferents obres recents que han apostat per aquesta forma de narració, a mig camí entre relat, documental i divulgació, impulsat pel poder pedagògic del dibuix com a complement essencial al text i al relat. Com a procés d’escriptura del seu futur guió va escollir el mètode científic: buscar les fonts de dades, llegir els clàssics, escoltar els experts i entrevistar els protagonistes. La capacitat del medi, la novel·la gràfica, li va permetre dissenyar un guió que oscil·lés entre la realitat i la fantasia, una solució que facilitaria la lectura en poder justificar més fàcilment les transicions entre els nombrosos temes tractats.
El detonant del projecte de divulgació sorgeix en una conversa rutinària al final de la jornada, a casa amb la seva parella, sobre com havia anat el dia. En concret, quan li explica el cas real d’un pacient que, després d’una crisi a la feina, desapareix durant setmanes i que, després de trobar-lo caminant sense rumb al carrer, s’envia al seu domicili després d’uns quants dies ingressat a l’hospital. La resposta de qui no coneix aquesta professió és òbvia, és la que tindríem tots nosaltres, i és la que llegim en una de les vinyetes en boca del mateix guionista que apareix dibuixat com un dels personatges: “Però, com es pot tornar a algú així al carrer? O sigui, no us preocupa que torni a passar una cosa semblant?”.
Les respostes de l’experta són tranquil·litzants (se sobreentén que si hi hagués un risc potencial no s’hagués pres la decisió de donar-li l’alta hospitalària), amb una concisa i aclaridora descripció del tractament i seguiment, però es malmet quan expressa una resposta lapidària: “Això és el màxim que se’ls pot oferir a la sanitat pública”. De nou, els lectors d’aquesta vinyeta ens fem la mateixa pregunta que es va fer la seva parella en aquell instant: si hi haguessin més recursos, la solució hauria estat diferent? “Últimament la salut mental està a la boca de tot el món. Podries publicar alguna cosa sobre el tema, no creus?”. I ho ha fet.
Norma Editorial publica en castellà Locura. Un elogio de la diferencia (2023), mentre que l’Editorial Comanegra publica la versió en català de Nou elogi de la follia (2023). L’obra està realitzada a quatre mans, amb guió del mateix José Valenzuela, i amb dibuix d’Alfredo Borés, que ja tenia una experiència prèvia en una obra on el tema de la salut mental era fonamental: Las voces y el laberinto (2018), una adaptació de la novel·la de Ricard Ruiz Garzón, on relatava diverses situacions reals relacionades amb l’esquizofrènia (publicada en castellà com Las voces del laberinto, per Plaza i Janés el 2005, i com Esquizo. Històries reals, per La Campana el 2008).
Borés compleix amb escreix un repte molt exigent, en què el dibuixant no només ha d’assegurar una continuïtat narrativa, sinó que ha d’acompanyar les vinyetes amb dades, de canviar d’escenaris molt diferents entre si o plasmar el que pot passar pel cap durant una crisi d’algun dels protagonistes. A més, empra el color per diferenciar la realitat amb la part onírica, i la intensitat del color és a mida de la necessitat de cada escena. A més, els dos autors són, en realitat, personatges de la pròpia novel·la gràfica que actuen com a narradors (i protagonistes de la portada), amb un cert estil empàtic amb el lector, plantejant les preguntes i les explicacions de forma pedagògica i amena, que assegura la lectura fins al final de la novel·la gràfica. I el que s’explica és de màxima actualitat, i ho percebem amb les pinzellades sobre dades estadístiques relacionades amb la salut mental, que permet dimensionar i contextualitzar la magnitud del problema, cosa que comença a través d’un pròleg clarivident escrit per Nuria Bendicho Giró.
El títol de l’obra a la versió catalana (que no s’ha pogut mantenir en castellà per un tema de drets), és un clar homenatge al clàssic Elogi de la bogeria (1511), d’Erasme de Ròterdam, una obra que es pot interpretar com una invitació de l’autor a exhortar els seus lectors a reflexionar sobre diferents aspectes de la societat coetània del filòsof, en ple Renaixement. Valenzuela i Borés plantegen un objectiu igual de lloable, i utilitzen de cicerone un personatge inspirat en un psiquiatre real que, per motius obvis, va demanar que no aparegués el seu nom real (ni la seva imatge). El nom amb què els autors el bategen també té molt de simbòlic: Virgili. Ni més ni menys que el nom de l’acompanyant de Dante a la seva obra la Divina Comèdia (1304-1321), inspirat al seu torn en el poeta romà del mateix nom, autor de l’Eneida, escrita entre el 29 a. C. i el 19 a. C.
Com en el clàssic, Virgili guiarà els dos autors de viatge a través dels racons de la salut mental, escollint els millors interlocutors per mostrar casos reals, els conflictes quotidians i les propostes diverses en la ciència, per facilitar que el lector de la novel·la gràfica comprengui la situació real, i percebem, clarament, els prejudicis i la discriminació que pateixen les persones amb problemes de salut mental, i que els mateixos autors atribueixen al desconeixement i a la desinformació de la societat, que pot fomentar l’aïllament i l’exclusió. I si creus que la salut mental no té res a veure amb tú, us deixo una sentència d’un professional que es recull contundentment en una vinyeta: “Espanya és el segon país del món en consum de psicofàrmacs en termes relatius i absoluts“. El tema alguna cosa tindrà a veure amb nosaltres, no?
