Sovint l’estat de salut de les persones s’identifica amb qüestions individuals; amb elements que tenen a veure amb decisions pròpies, com els hàbits, i amb elements que, a l’extrem oposat, no tenim res a fer-hi, com la genètica. Sembla amb aquests plantejaments, curts de mires, que la salut de les persones quedi al marge de quin lloc ocupem al món.
La salut està atravessada per les condicions que ens envolten; en quina mesura escollim què fem amb nostre temps i com vivim el dia a dia; quines possibilitats efectives tenim per cuidar-nos, per descansar i per accedir al que és bàsic, i que és massa habitual que les persones no tinguin assegurat, començant per un sostre.
Les desigualtats entren al cos. I l’extrem de les desigualtats, les violències, el masclisme, el racisme, l’LGTBIfòbia i les manifestacions en què se’ns presenten en les trajectòries vitals, en tots els àmbits de la vida social i personal, evidentment, també ens impacten la salut, física i mental.
D’aquí la necessitat de tenir en compte la salut en totes les polítiques. Salut no té a veure només -tot i ser essencial que sigui de qualitat i universal- amb un bon sistema sanitari. Té a veure amb les politiques econòmiques, amb les laborals, amb les d’habitatge, amb les d’urbanisme, amb les que han de respondre a l’emergència climàtica, i, com no, amb les polítiques d’equitat de gènere. Una mirada social, redistributiva i antidiscriminatòria, és una mirada de justícia, i de la mà, de salut, en les mesures públiques.
Tot sovint, en la feina de suport a les dones que acompanyem en els seus processos d’empoderament econòmic, hi ha també una necessitat de suport per reparar el malestar emocional profund en què arriben. Sense salut, és molt difícil fer canvis cap a millors condicions de vida. I sense canvis en les condicions de vida sol ser immensament complicat millorar la salut. És un cercle viciós amb què ens trobem de cara.
És responsabilitat col·lectiva atendre el dret a la salut, inclosa la salut mental, a dia d’avui, molt afectada per les dinàmiques i cops de la pobresa, la precarietat, equilibris impossibles, sobrecàrregues, violències masclistes, transfòbiques, LGTBIfòbiques i racistes.
En el cas de les dones, s’ha estudiat reiteradamente que el pes de les cures i les conseqüències que té ser-ne les principals responsables en els nuclis familiars -en termes d’aïllament, escassa participació social, i econòmics- perjudica la seva salut.
No és l’únic factor, però detectem que és fonamental abordar el repartiment de les cures i l’espai social que els hi donem. Cal promoure mecanismes per posar-les al centre, per no condemnar les persones que les assumeixen primàriament. Cal aconseguir transformacions d’arrel, de les que som lluny, per viure en societats corresponsables.
Societats més justes en termes socials i de gènere, són societats més sanes. L’exigència als governs responsables de poder-ho aterrar a la nostra quotidianitat no pot ser altra que fer-ho possible. Ens hi va la salut i la vida digna.
