El passat 10 d’octubre va ser el dia internacional de la salut mental; així doncs, durant tot el dia i fins i tot la setmana, els mitjans de comunicació es van omplir de xifres en relació a la situació complexa i dramàtica que vivim pel que fa a la salut mental del conjunt de la població.
Es posava especial èmfasi en la salut dels i les joves, tenint en compte les dades actuals, que mostren el creixent malestar emocional en diferents formes; ansietat, depressió, trastorns de la conducta alimentària, addicció a les pantalles, conductes autolítiques, entre d’altres.
El cert és que, des de la pandèmia, hi hagut un canvi de paradigma que ha fet aflorar la situació de la salut mental, posant en evidència i apuntalant la idea que la salut mental és també salut. Així doncs, sembla que per fi hem entès que aquesta no pot ser l’eterna oblidada de la salut, que s’ha de visibilitzar. Per això és necessari que les diferents administracions hi dediquin recursos per poder d’una banda, fer front al creixent malestar emocional existent, i per l’altra, detectar i prevenir l’augment d’aquestes xifres. Xifres que és important recordar que son persones, patiment i dolor. Molt dolor.
Tanmateix, escoltant les tertúlies als diferents mitjans de comunicació, vaig trobar a faltar anàlisis més complexes de la realitat. Anàlisis que ens puguin explicar per què ens trobem en aquesta situació; quines són les causes estructurals i materials que estan generant una situació tan preocupant pel que fa a una cosa tan bàsica, important i imprescindible com és la nostra salut mental. I alhora que trobava a faltar aquests anàlisis, faltaven també propostes que anessin més enllà d’augmentar els professionals de la salut -és evident que necessitem més psicòlegs al sistema públic, que les llistes d’espera de dos mesos per ser atès al sistema sanitari en matèria de salut mental és una vergonya des de qualsevol punt de vista, del pacient, del professional etc.-, però necessitem respostes que siguin sistèmiques. Respostes que abordin els pilars de la situació en la que ens trobem actualment i que estan aguditzant el conjunt de problemàtiques socials que correlacionen directament amb la nostra salut. Només aplicant i portant aquests anàlisis fins al final començarem a trobar l’estratègia i la mirada necessària per a començar a contenir la realitat actual en aquesta matèria.
I és que les xifres pel que fa la situació de la salut mental són només la punta de l’iceberg d’un sistema econòmic i social que destrueix la capacitat de poder viure dignament a una majoria important de la societat. Per què? Perquè malgrat sabem que tots i totes, independentment de la classe social, del nostre gènere, orientació sexual i procedència podem patir un trastorn mental, també sabem que no arribar a final de mes, ser dona, pertànyer a un col·lectiu discriminat o vulnerabilitzat és un factor de risc per a patir un trastorn mental i alhora també un factor que condicionarà absolutament la nostra recuperació.
Així doncs, no podem parlar de salut mental sense parlar de totes les discriminacions, de totes les situacions generades per uns pocs que condicionen a la majoria de la societat; cal que assenyalem doncs les causes; què és el que provoca un estrés constant en el nostre sistema nerviós que facilita que a mig o llarg termini puguem tenir una depressió? Què és el què ens genera ansietat cada dia quan arribem a casa? Què és el que ens empeny a tenir conductes hipervigilants amb allò que mengem o amb allò que vestim, o amb què pensaran? Què és el que em genera ràbia cada dia quan torno de treballar? D’on ve la frustració i esgotament que sento quan, un dia més, el telèfon no sona per tenir una feina? Les respostes a aquestes preguntes són la clau per a saber quina és la pota imprescindible per abordar la situació actual.
D’aquesta manera, la feina dels psicòlegs, educadors, treballadors socials i psiquiatres queda absolutament coixa sense recursos materials, canvis estructurals en el funcionament del sistema per tal de poder donar resposta a les persones que es troben en situació de fragilitat i que necessiten un tractament i un acompanyament. Falten recursos per a poder fer acompanyaments psicosocials i que realment puguin fer desaparèixer (minvar, disminuir?) l’estrés que dia a dia malmet l’estructura psicològica, emocional i física de les persones que atenem. Per què si tu vols, no pots. Perquè ens han venut aquestes idees neoliberals i aquests valors que responen a una lògica individual que no són certs i que cal que per tots els mitjans assenyalem. Hem de tenir present que aquests missatges van absolutament en contra de qualsevol estudi científic en matèria de salut mental. Aquests són missatges que volen responsabilitzar-nos de tot allò que ens passa, deixant de banda tots els sistemes -econòmic, social i de valors- que sostenen un model actual que ens està asfixiant cada dia més. De fet, el que sí sabem és que sentir-nos part d’un col·lectiu, el de pertànyer a una comunitat, és un factor protector de la nostra salut mental així com reparador en els processos de recuperació. I aquí és on hem de posar el focus també: cal construir comunitat.
Finalment, un cop haguem situat el debat i les causes allà on toquen, ens caldrà revisar quines eines i estratègies podem adquirir com a persones que ens puguin ajudar a abordar els diferents conflictes que genera el fet de viure. Aquelles eines que ens ajudin a nosaltres mateixos a poder ser conscients d’allò que sentim, del per què, de què en fem amb les emocions, de com actuem davant dels diferents embats i de com ens relacionem amb les persones del nostre entorn. Ens podrem preguntar també si estem prioritzant la nostra xarxa i la nostra comunitat o no. Podrem, en definitiva, començar a construir una nova manera d’estar al món que el faci més vivible i sostenible emocionalment. De moment, ens queda un llarg camí per recórrer.
