Hem deixat enrere un estiu que ha estat molt més difícil del que preveiem, però ara tot indica que encetem una nova fase de recuperació, tant de bo definitiva. Milloren els indicadors, la vacunació supera el 80% de la població i ben aviat es podrà començar a immunitzar l’últim gran grup pendent: els infants de 5 a 12 anys. Tot i això, no hem d’oblidar els estralls que han provocat les diferents onades pandèmiques en tots els nivells assistencials: atenció primària, hospitals, centres de salut mental, residències, centres sociosanitaris, etc.
La pregunta que ens hem de fer ara és com s’està organitzant la postpandèmia i com s’està planificant la possible arribada d’una nova epidèmia en els pròxims anys. Com es reforçaran les estructures sanitàries per fer front als increments de la pressió assistencial en l’activitat ambulatòria i urgent? Com s’organitzarà l’atenció sanitària a les residències i als centres sociosanitaris? Es dotaran amb més recursos?
Són preguntes que qualsevol persona sense responsabilitats polítiques es planteja, excepte les persones que ostenten aquestes responsabilitats. Les solucions per part de l’administració consisteixen a forçar els professionals de la salut, esprémer-los amb modificacions horàries, increments de jornada i cobertures obligatòries, fins i tot d’especialitats alienes a les pròpies de cada facultatiu. Tot perquè impera el mantra de la manca de professionals. “No hi ha metges”, diuen, mentre cada any es graduen milers de facultatius i altres tants obtenen l’especialitat via MIR.
La millora de les condicions laborals i retributives que ofereix el sistema no entra dins la seva equació. I els professionals que ja hi són es pregunten on queden els seus drets. El descans, la desconnexió i la conciliació. Un treball confortable, assumible i que generi benestar, en comptes de patir patologies derivades de l’estrès.
Dissortadament, els problemes de model no són nous ni són danys col·laterals de la pandèmia. Catalunya té un dèficit estructural de facultatius, la dotació actual no pot fer front a la demanda assistencial i tampoc s’està fent res per planificar el recanvi generacional (més del 50% dels metges i metgesses tenen més de 50 anys).
Cada any, durant els estius, es redueix l’activitat i es tanquen llits d’hospitalització perquè els professionals puguin fer vacances. A l’atenció primària no es cobreix cap absència i tot ha de ser assumit pels mateixos companys i companyes. Els facultatius treballen anualment més hores que qualsevol altre col·lectiu sanitari. Les guàrdies es paguen amb preus vergonyosos que, any rere any, Metges de Catalunya (MC) ha de reclamar per via judicial. Amb aquest context d’altíssima pressió assistencial i salaris que no aguanten la mínima comparació amb els dels països del nostre entorn, molts professionals marxen del país. L’escenari de futur és desolador.
La relació laboral-contractual que els facultatius tenim amb les empreses que presten serveis sanitaris públics ens obliga a realitzar entre 1.642 i 1.688 hores anuals de jornada ordinària i, fins als 51 anys, 499 hores més de jornada complementària (guàrdies). En total, més de 2.000 hores anuals, és a dir, aproximadament, 48 hores extres mensuals.
La legislació limita a un màxim de 80 les hores anuals extraordinàries. En el cas de la jornada d’atenció continuada, de manera excepcional i sempre de manera individual i voluntària, mai pot superar les 150 hores anuals. Per tant, en cap cas les empreses poden obligar els professionals a fer més hores, ni forçar-los amenaçant amb represàlies.
Tenint en compte aquestes limitacions legals, què succeirà quan ben aviat s’hagi de recuperar l’activitat ajornada per la pandèmia doblant consultes i contingents de pacients? Obrint quiròfans amb “peonades” de personal o fent teletreball a qualsevol hora? Aquesta situació ja no es considerarà excepcional? Ja no mereixerà una compensació extraordinària?
Des de fa anys s’abusa del personal facultatiu, llastrat per una negociació col·lectiva que l’arracona i li nega les millores, mentre s’apel·la a la vocació i a la responsabilitat vers els pacients. El deure mèdic i el professionalisme han sigut i continuen sent els pilars sobre els quals s’ha sostingut la qualitat del sistema. A l’administració li ha funcionat, fent-nos creure que l’esforç i la responsabilitat són l’altra cara de la moneda de l’obligació moral que ens porta a fer tot el que s’hagi de fer, independentment de les condicions.
Però creure això és un error que els facultatius cometem. La vocació no és això. La vocació és aquella força o directriu interior que ens ha impulsat a fer de metges, psicòlegs, i tantes altres professions dedicades a la protecció de la salut i al guariment de les persones. La voluntat de fer-ho millor cada dia i procurar el màxim benestar possible, tant físicament com emocional, per als nostres pacients, amics, familiars, veïns… Vocació és estar al costat de la població en situacions excepcionals, com hem estat i hi seguirem estant. L’ètica i la moral són una constant intrínseca a l’exercici de la nostra professió.
Per tot això, creiem que ha arribat el moment de reflexionar molt seriosament sobre les nostres condicions de treball i sobre el futur de la sanitat pública.
- Estem disposats a treballar més enllà de la nostra jornada? A quin preu?
- Si l’organització del sistema comporta treballar 24 hores seguides, com s’han de remunerar?
- Treballar més perjudica les nostres relacions socials i afectives?
- Quin preu paga la impossibilitat de conciliar?
- Quin preu paga la renúncia al nostre benestar? Si no treballem per sobre de la jornada màxima exigible, serem pitjors metges i metgesses?
- Esforçar-nos per mantenir un sistema deficient i ineficaç a canvi de sacrificar el nostre temps i la nostra salut és un bé per a la societat?
Podem formular moltes més preguntes, però el més important és el sentit de la nostra resposta. Reflexionar sobre la necessitat de fer més hores de guàrdia de les que assenyala el contracte; si cal fer activitat addicional en el nostre temps privat; si cal que els majors de 50 anys continuïn fent guàrdies mal pagades. Reflexionar sobre el valor del nostre temps i la compensació justa i exigible pels esforços extraordinaris que fem.
Som professionals de l’aprenentatge continu i també hem d’aprendre a defensar la nostra dignitat i el nostre futur. És a les nostres mans. Reflexionem i decidim què fem i com ho fem, cada un de nosaltres i com a col·lectiu.
Us convidem a afegir-vos a la reflexió.
Patxi Avilés és metge de família del CAP Terrassa Sud i Pep Serra és anestesiòleg del PIUS Hospital de Valls.
