Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Un cop finalitzats els estudis de grau d’Infermeria, les recent graduades tenen capacitat per a treballar en molts àmbits, però tenen limitada també la pràctica en les quals els falten alguns requisits o formació.
En el cas que vulguin fer alguna especialitat, com seria la Infermeria Familiar i Comunitària; Obstètrico-ginecològica; Salut Mental, Pediàtrica; Geriàtrica o del Treball, caldrà que superin una prova estatal. Aquest examen és el conegut IIR, Infermer/a Intern/a Resident.
Recentment s’ha produït la tria de places d’especialitat infermera a Catalunya i, les dades parlen per si soles. Malgrat comptar amb acadèmies formadores de primer nivell, i amb la potència internacional de la marca Barcelona, la realitat és que Catalunya ni fidelitza ni esdevé un pol d’atracció de talent com hauria de fer-ho.
Tenint en compte que, segons el Ministeri de Sanitat, manquen 20.000 infermeres al país, estem davant d’una qüestió primordial per a la qualitat assistencial de la ciutadania. Aquest fet té causes identificables i, no, el problema no és el català.
En primer lloc, Catalunya és a la cua de les comunitats autònomes pel que fa al reconeixement formal de la categoria professional d’infermera especialista dins del sistema públic de la majoria d’especialitats. Això significa que, més enllà de ser una qüestió de justícia professional, implica un greuge per a totes les infermeres que, tot i tenir una formació avançada i especialitzada, es veuen abocades a treballar sense un lloc específic assignat o sense el reconeixement salarial i competencial corresponent. Encara que falta molt de camí per recórrer, celebrem que recentment l’Institut Català de la Salut hagi tirat endavant una borsa de treball específica per a l’especialitat familiar-comunitària.
En segon lloc, a aquesta situació s’hi suma la manca de places específiques per a les especialitats en els serveis sanitaris. Sense itineraris clars, amb condicions laborals sovint precàries i una estructura que no afavoreix el desplegament real de les competències avançades de les professionals, és lògic que moltes aspirants optin per altres territoris de l’Estat, on potser veuen més garantida una sortida professional o bé no hem tingut les eines per fidelitzar aquestes professionals.
Tot això passa, a més, en un context especialment preocupant per a l’especialitat de salut mental. En un moment on les necessitats i atencions en aquest camp s’han disparat després de la pandèmia de la COVID, resulta alarmant que Catalunya sigui una de les últimes opcions per a les infermeres que volen especialitzar-se.
Segons dades de l’últim procés d’adjudicació EIR, només una plaça de salut mental a Catalunya va ser escollida el primer dia, set el segon, i fins a 53 van quedar relegades al tercer. Dades que contrasten amb altres territoris amb polítiques més valentes, equitatives i coherents.
És cert que hi ha factors estructurals que podrien actuar com a desincentiu, com són el cost de la vida o la presència del català. Però, aquests dos elements no poden ser l’excusa per no treballar per revertir l’actual situació. El problema central és de fons: una manca de reconeixement estructural i institucional que no només afecta la motivació de les professionals, sinó que té conseqüències directes sobre la qualitat assistencial que rep la ciutadania.
Per aquest motiu, des del COIB reclamem una estratègia clara i transversal per revertir aquesta situació. Cal reconèixer oficialment les especialitats que encara no ho han estat, garantir llocs de treball específics per a les infermeres especialistes, establir condicions laborals atractives i generar una cultura sanitària que entengui que l’especialització no és un luxe, sinó una necessitat.
Si no actuem amb celeritat i determinació, continuarem formant talent que acabarà marxant. I això, en el context actual de manca estructural d’infermeres, no ens ho podem permetre.
