L’Esperanza Martín, metgessa de família i comunitària del CAP Maragall, es va contagiar de Covid-19 la setmana del 9 de març. Aquells dies, havia visitat cinc pacients a domicili que, posteriorment, es van confirmar com a positius en coronavirus. Aquella setmana, abans que es decretés l’estat d’alarma, els professionals encara no visitaven amb equips de protecció individual i moltes vegades també ho feien sense mascareta, perquè no hi havia una diferenciació entre pacients Covid i no Covid. El 12 de març el centre va rebre l’alerta que havien ingressat per Covid dos pacients que havia atès l’Esperança, així que ella es va haver d’aïllar a casa.
Durant els primers dies d’aïllament va estar asimptomàtica, però el vuitè dia va començar a tenir febre. «Aleshores va començar la meva agonia», explica. «Vaig tenir febre durant tres dies i després vaig començar amb un quadre respiratori d’ofec, un ofec que no havia tingut mai. No podia ni seure’m al llit, havia d’estar estirada, no podia ni parlar perquè si ho feia m’ofegava. Notava un ofec horrorós i una pressió al pit brutal», relata. «No volia adormir-me a les nits, perquè pensava que si no era conscient de fer el procés de respiració, m’ofegaria», continua.
L’Esperanza explica que aquells dies els va viure amb molta agonia i incertesa. «Era una malaltia nova i no en sabíem gairebé res. Les úniques notícies que teníem en aquell moment eren sobre l’alta mortalitat que tenia el virus», explica. En aquell moment caòtic, diu, se li ajuntava tot. «Era una situació molt angoixant. Estava aïllada a la meva habitació sense veure els meus fills i el meu marit, amb por de sortir de les quatre parets perquè no sabia fins a quin punt contagiava, amb por de moure’m perquè m’ofegava…i amb por a morir.
Després de fer-se proves al seu CAP i a l’Hospital de Sant Pau, va ser diagnosticada amb una pneumònia bilateral, fet que li causava aquell fort ofec. Tot i això, a causa de l’estrès que vivia el sistema sanitari, que havia de prioritzar qui ingressava i qui no, la van enviar cap a casa. «Em deien que tornés si empitjorava. Per mi aquella frase va ser horrorosa, perquè és molt difícil decidir quan empitjores si t’estàs ofegant en només asseure’t», diu.
Al cap de tres setmanes d’aïllament, l’Esperanza va començar a millorar, pensant-se que ja s’hauria curat. «Vaig començar a fer exercicis de rehabilitació respiratòria amb l’ajuda de persones que coneixia, ja que en aquell moment no hi havia res protocol·litzat per persones com jo». Al cap de sis setmanes d’aïllament, es va reincorporar a la feina, però només hi va poder anar durant cinc dies. En el trajecte des de casa seva fins a l’ambulatori on treballa, que està només a una illa de cases, s’havia d’asseure tres o quatre vegades als portals de les cases perquè no podia respirar. Un cop a la feina, explica, tenia un cansament i un ofec tan gran que s’havia d’estirar a una llitera per poder descansar. Al cap de cinc dies va tornar a aparèixer la febre, va agafar la baixa i va començar un nou procés del qual encara no n’ha sortit.
«Tinc una panxa que no és la meva»
Després d’haver passat la malaltia, l’Esperanza va començar a experimentar diversos símptomes de Covid a tot el cos, a banda dels símptomes respiratoris que ja havia tingut, que havien millorat però no cessat. «Se’m va inflar molt la panxa, com si estigués embarassada, i vaig començar amb unes fortes diarrees, que em van tenir un mes sense menjar. Sentia un dolor molt fort a la panxa, no ho podia aguantar». Davant aquella situació, va tornar a anar a l’Hospital de Sant Pau, on la van ingressar. Li van fer tota mena de proves, però no van sortir alterades. «A les 24 hores em van donar l’alta dient-me que estava molt nerviosa i que, probablement, tot el que em passava era fruit del meu nerviosisme i de la meva por». Després de set mesos, continua tenint diarrees diàriament. «Tinc una panxa que no és la meva panxa. I això no són hipocondries meves, és arran de la infecció», diu.
A banda dels símptomes estomacals, també ha patit durant aquests mesos dolors en molts punts del cos: al pit, com si una espasa l’estigués travessant, segons explica, a les articulacions… «Jo mai prenia medicaments i, ara, si no prenc quatre o cinc analgèsics al dia molts cops no puc sortir de casa», explica. També ha patit afectacions cognitives. «No puc llegir, perquè no em puc concentrar, faig faltes d’ortografia quan mai abans n’havia fet, no em surten les paraules, em desoriento en llocs on passo habitualment…».
La metgessa de família explica que abans d’emmalaltir era una persona molt activa i feia molt d’esport. Ara, però, tot ha canviat. «La meva vida ha canviat completament, ara depenc absolutament del meu cos. Començo cada dia escoltant el meu cos i, en funció de com estic, decideixo què puc fer i que no», explica. «No puc fer plans amb antelació, perquè no sé com estaré l’endemà. Tinc una fatiga constant que impedeix que la meva voluntat pugui amb el meu cos», continua.
Un col·lectiu invisibilitzat
El col·lectiu de persones amb Covid persistent ja fa mesos que denuncia que s’han sentit desatesos des del sistema sanitari. Segons l’Esperanza, hi ha hagut una gran falta de credibilitat cap al que els pacients expliquen. «Molts professionals sanitaris han atribuït els nostres símptomes a l’angoixa o a la hipocondria», diu. La metgessa de família considera que aquesta desatenció ve, en primer lloc, perquè els símptomes de Covid persistent no estan inclosos als protocols sanitaris. «Com que nosaltres no hem estat estudiats, com sí que ho han estat les persones que han estat ingressades, la ciència no recull el que ens passa. No constem en els estudis perquè no se’ns ha observat, de manera que és molt més fàcil augmentar el descrèdit cap a nosaltres», assenyala.
Segons l’Esperanza, quan no hi ha un tractament a oferir, la medicina no sap què fer. «Els professionals no saben què fer amb nosaltres i per això hi ha aquesta desatenció, que fa que els pacients empitjorin. Sabem que no ens podem curar a curt termini, però el fet que no se’ns acompanyi empitjora la nostra malaltia, perquè ens fa pensar que estem boges, i això s’afegeix al malestar que tenim de base», remarca. «Si no acceptes la premissa que els pacients no estan bé, és molt difícil que ampliïs la mirada com a professional sanitari», afegeix.
Per la metgessa de família, el que cal fer és més recerca des de l’atenció primària. «Nosaltres som malalts que no estem als hospitals, som pacients que tenim una afectació moderada, compatible amb la vida», diu. Per aquest motiu, considera que els pacients amb Covid persistent han de ser estudiats des de la primària, amb el suport dels hospitals en els casos necessaris. Això, però, no s’està fent, ja que, segons l’Esperanza, «l’atenció primària està desbordada, i la recerca necessita recursos econòmics i humans que la primària no té».
