El 21% de les persones empadronades a Barcelona tenen més de 65 anys; més de 800 tenen 100 o més anys i, segons les previsions, l’any 2030 gairebé el 25% de la població tindrà més de 65 anys. Aquestes dades fan repensar a l’Ajuntament l’estratègia de ciutat per abordar quines necessitats tenen les persones grans i facilitar la seva vida quotidiana.
En un context de canvi demogràfic i allargament de l’esperança de vida, s’incrementen les necessitats de cura de les persones més grans. Si bé la vellesa no implica dependència, és a partir dels 75 anys quan apareixen més limitacions en la vida diària i augmenta la necessitat de suport. Tot i això, l’edat no és l’únic factor, ja que les trajectòries vitals i les desigualtats tenen incidència en els necessitats de cura.
Les situacions de soledat no volguda i d’aïllament de les persones més grans impacten en les seves relacions, la seva autoestima i en la seva qualitat de vida. Per això, treballar per incrementar les seves xarxes relacionals, i evitar així que no siguin tan vulnerables als canvis que es poden produir al seu voltant, és un dels reptes més ineludibles de la societat.
Per defensar els drets de les persones grans i de les cuidadores, el consistori té en marxa diverses línies d’actuació coordinades des de la Regidoria de Salut, Envelliment i Cures. Aquestes iniciatives tenen com a objectius comuns promoure la participació i la vida activa, prevenir l’aïllament, reforçar els vincles comunitaris, garantir les cures, oferir un bon accés als serveis i pensar un model urbà que tingui en compte els usos que fa la gent gran.
Aquestes persones van patir un impacte especialment greu durant la pandèmia sanitària de la Covid-19, no només per l’augment de la mortalitat, sobretot durant la primera onada, sinó perquè es van fer evidents les vulnerabilitats del sistema de provisió de serveis a les persones grans. I això va fer disparar les alarmes per reforçar els serveis existents i crear-ne de nous.
Tenir cura de les cuidadores
Una de les prioritats de l’àrea de Drets Socials de l’Ajuntament és cuidar les persones que tenen cura d’altres persones per raons d’edat o de dependència. En aquest sentit, Vilaveïna és un projecte comunitari que informa sobre els recursos i serveis propers per a les cuidadores.
Hi ha 10 vilaveïnes i es preveu arribar a les 16 l’any 2023. L’assessorament que s’ofereix és molt variat, des de grup de suport emocional fins a banc de recursos amb materials com cadires de rodes i crosses, assessorament jurídic i laboral, xerrades o activitats a l’aire lliure. Cada vilaveïna compta amb una professional que treballa per promoure xarxes, programar activitats i atendre la ciutadania en relació a les cures.
“Vilaveïna és un projecte comunitari claríssim. L’envelliment de la ciutat és tan intens que, possiblement, amb els recursos públics no sigui suficient”, assegura Ester Quintana, directora dels Serveis d’Atenció a l’Envelliment del consistori. “Hem de poder fomentar que la comunitat també es faci responsable i solidàriament contribueixi a millorar les condicions de vida de tots els veïns i veïnes. Serveis com Vilaveïna són imprescindibles en entorns urbans per estar preparades per acollir, ajudar i contribuir a fer un envelliment amb el màxim de benestar possible”.
“A Vilaveïna et trobaràs persones que t’escoltaran i, en funció de les necessitats que tinguis, t’assessoraran sobre on anar i t’ajudaran, o si poden oferir-te coses com a comunitat te les oferiran. El principal valor és que algú et pugui escoltar. Aquesta escolta la trobarem a Vilaveïna i als centres de serveis socials. És un canal més en l’entorn proper de la persona”, afegeix.
En aquesta mateixa línia, l’Espai Barcelona Cuida és un centre ubicant al carrer Viladomat 127 que vol donar visibilitat a tots els recursos que hi ha a la ciutat en l’àmbit de la cura i posar-los a l’abast de tothom. Des de principis del 2019, ha atès prop d’11.000 persones i ha donat resposta a 8.700 consultes.
En relació a l’assessorament dels drets de les treballadores de la llar i de les cures, l’Espai Barcelona Cuida ha atès 2.500 peticions, i ha aconseguit formalitzar més de 100 contractes i crear una línia específica per a persones en situació administrativa irregular que ha permès regularitzar a 10 persones.
El centre és una de les actuacions previstes en la Mesura de govern per a la democratització de les cures (2017-2020) i en l’Estratègia de ciutat de suport a les persones que cuiden familiars, i vol esdevenir un espai de referència a la ciutat, i de treballar en xarxa amb els serveis i els recursos dels barris i els districtes.
Més recentment, l’Ajuntament ha creat la Targeta Cuidadora, que serveix per accedir a recursos personalitzats. Des de la seva posada en marxa al setembre, s’han lliurat més de 3.000 targetes gratuïtes. Igual que Vilaveïna i l’Espai Barcelona Cuida, des dels serveis de la Targeta Cuidadora, s’assessora i es resolen dubtes que poden sorgir en el món de les cures.
La Targeta Cuidadora dona accés a un telèfon 24 hores de suport emocional, el 936 420 124, i a un espai virtual supervisat per professionals de la salut mental. A més, informa mensualment sobre nous recursos d’altres àmbits de la ciutat, com farmàcies, hospitals, biblioteques i activitats esportives.
A Barcelona, hi ha prop de 355.000 persones cuidadores, de les quals unes 322.000 són no professionals, 4.500 són treballadores del Servei d’Ajuda a Domicili (SAD), 26.000 són treballadores de la llar i de les cures, mentre que unes 2.500 no tenen contracte. En la majoria de casos, les cures recauen en la família i són assumides per dones. L’edat mitjana és de 62 anys i més de la meitat superen els 65.
Teleassistència a casa
Un dels serveis municipals millor valorats és la teleassistència, sovint conegut com ‘la medalleta’, que té una puntuació de 9,4 sobre 10 per part de les persones usuàries. Prement un botó vermell d’un dispositiu que porten penjat del coll, la persona pot comunicar qualsevol emergència a la central, des d’on s’activen els recursos necessaris, des de desplaçar una unitat mòbil al domicili fins a localitzar els familiars o avisar altres serveis d’urgència com bombers o el 061.
La teleassistència té com a finalitat ajudar majoritàriament les persones grans amb discapacitat o dependència perquè puguin continuar vivint a casa seva amb més seguretat i acompanyament, ja que entre d’altres coses també col·loca de forma gratuïta alarmes contra incendis. El servei vol ajudar a reduir el risc d’aïllament, perquè només pitjant un botó la persona usuària es pot posar en contacte amb algú que la pot assessorar sobre diferents recursos que pot necessitar; i, des del servei de teleassistència, regularment es telefona al domicili per fer seguiment i saber com es troben les usuàries.
Prop del 80% de les persones de més de 80 anys que viuen soles a Barcelona tenen el servei de teleassistència, que el 2021 va atendre 636.000 trucades i va arribar als 33.000 dispositius personals de seguretat instal·lats a les llars. El programa ha arribat ja a 108.000 persones de la ciutat. “La teleassistència sempre té unes valoracions per sobre de 9. És el servei més ben valorat per la gent gran i el que té un nivell de cobertura més gran, amb prop de 85.000 domicilis”, remarca Quintana.
“Intervenen dues vessants, preventiva i reactiva. Preventiva, perquè manté contacte telefònic amb les persones i es poden detectar situacions de risc i d’aïllament, i poden aixecar la primera alarma per activar altres recursos i oferir alternatives. També actua des de la vessant reactiva quan hi ha una situació d’emergència per garantir la seguretat de la persona. És un servei poc invasiu, que es recolza en la tecnologia, no entra ningú a casa, i això agrada”.
La responsable de serveis a l’envelliment remarca que “la soledat no volguda és un problema molt greu que afecta la salut física i mental, en tots els grups d’edat, però en el cas de la gent gran, hi ha l’afegit de l’envelliment físic i la pèrdua de la família d’origen. Els entorns urbans, pel seu disseny, i el canvi de família tradicional, amb menys descendència, sovint poden afavorir aquesta solitud. La realitat de l’envelliment porta a unes situacions de risc que hem de revertir”.
“A Barcelona, s’han posat i es posen molts esforços per evitar situacions d’aquest tipus. Som la punta de llança en recursos i serveis per a les persones grans. Sempre tenim projectes innovadors. No només plantegem intervencions lligades a quatre anys de govern, sinó que fem una estratègia per afrontar l’envelliment el 2025 i el 2030. Hem de pensar en 10 anys i en 15 anys, i no tant en la curta mirada”, afegeix.
Habitatges per a gent gran
Quan les persones grans tenen dificultats d’accés a l’habitatge, sigui perquè viuen en situacions d’infrahabitatge, perquè estan pagant un lloguer per sobre de les seves possibilitats, o perquè tenen problemes de mobilitat i és inviable remodelar l’edifici (posar ascensor, per exemple), hi ha habitatges amb serveis per gent gran. Es tracta de pisos individuals adaptats que també tenen serveis de cures i espais comuns per promoure activitats grupals.
L’Ajuntament de Barcelona estima que l’any 2025 hi haurà 1.908 pisos d’aquest tipus, gràcies als 227 que hi ha en marxa i als 345 previstos. Això suposa un augment del 47% respecte a l’any 2017.
“Aquest també és un servei molt ben valorat perquè les persones viuen a casa seva i el tenen de per vida, i hi ha recursos socials i d’acompanyament en el mateix edifici per garantir que viuran un envelliment amb tots els suports que s’aniran adequant a mesura que es facin més grans”, il·lustra Quintana.
Només en casos minoritaris, com quan la persona perd les capacitats cognitives i necessita un suport les 24 hores, es planteja fer un canvi de recurs per buscar una plaça en una residència.
Relacions comunitàries
Antonio Fernández Lozano és el responsable d’envelliment dins la Direcció d’Envelliment i Cures de l’Àrea de Drets Socials de l’Ajuntament. Destaca que les persones grans són un grup heterogeni i majoritàriament femení, i diferencia entre qui conviu amb familiars i no té grans problemes de mobilitat; qui viu sola perquè així ho desitja, i qui està en una situació d’aïllament i de soledat no volguda.
Cada vegada hi ha més persones grans que viuen soles, com és el cas del 30% de persones que tenen més de 75 anys, la gran majoria de les quals són dones. Per a Fernández, “com més persones grans visquin soles, més percentatge hi haurà que se sentin soles, però no sempre és així. Quan ens trobem amb la solitud no desitjada és quan realment tenim un problema. Hem de donar el màxim de suport i fer polítiques perquè les persones no arribin a aquest estat”.
Aquesta prevenció passa per mantenir relacions socials i amb la comunitat, tenint en compte que la soledat obeeix a diferents causes i no és el mateix estar sol que sentir-se sol. Fernández menciona alguns programes municipals, com Ràdars treballa en xarxa amb veïnat, comerços, farmàcies, entitats i persones voluntàries que, des d’una mirada sensible i respectuosa, estan atentes a la dinàmica diària de la gent gran del barri i, si detecten algun canvi important, es posen en contacte amb Ràdars i des de Serveis Socials es valora si cal intervenir.
Fent ús de les noves tecnologies, hi ha VinclesBCN, una aplicació que es pot instal·lar al mòbil i posa en contacte la gent gran amb familiars i altres usuàries de l’app. Pensant en les persones que no poden sortir de casa per problemes físics, cal des d’anar a fer-les companyia fins a projectes com Baixem al carrer per proveir de serveis per ajudar-les a sortir, veure les amistats o tenir un temps d’oci.
Per a Fernández, envellir bé és sinònim de mantenir les relacions socials, veïnals i d’amistat, per la qual cosa l’àmbit comunitari i de proximitat esdevé una bona solució. D’aquesta manera, s’evita un malestar emocional que pot portar la persona a patir depressió o a sentir-se sola o angoixada. “Hem de posar èmfasi en què podem fer per evitar-ho. No podem posar un acompanyant a totes les persones que estan soles, però a nivell de comunitat podem fer coses”.
L’atenció ha de ser continuada, per a la qual cosa s’ha d’adaptar la ciutat a les noves necessitats, com tenir més llocs per caminar i més bancs per descansar, una atenció específica als mercats, o una bona xarxa adaptada de transport públic, per tal de fer les ciutats amigables per a persones que a mesura que es fan grans es van fer també més fràgils en alguns aspectes. Les cures, indica l’expert, són imprescindibles.
Catalunya Plural, 2024