Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Posem que parlo de salut (i de sanitat) a Catalunya. Tot i avançant en clau de comprensió ampla, que el tema és global i en l’àmbit estatal, diguem-ne la suma de les 17 comunitats autònomes.
M’estic referint a la convulsió que s’encrespa en el món de la salut pública —també—, amb els peus a terra i a la vista del panorama emergent. I ho faig amb dues premisses que són realitats palpables, penoses, inqüestionables:
Una, la situació del Sistema Públic de Salut va de mal en pitjor. Si posem una referència en el temps, des de l’impacte Covid-19 no hem après tot el que calia d’aquell horror, d’aquella tragèdia col·lectiva pel que fa a la rectificació i revessament d’errors. Estem de rememoració mediàtica del que va esclatar ara fa cinc anys. Palmari.
Però els agents del sector negoci, el que anomenem pròpiament els mercats, sí que han fet bé allò que postulen: fer-ne una nova oportunitat per eixamplar els beneficis. En resum: pocs diners per a la salut i la sanitat pública i, a més, mal emprats.
No puc més, ni menys, que citar aquí algunes de les circumstàncies que constatem: l’atenció primària està en dies crítics a força de més feines, molts canvis i encàrrecs, menys recursos com, en general, tot el capítol d’inversió pressupostària –despesa–, diuen els governs i gobiernos.
Lluny del ja il·lusori 25% reclamat a crits i patiments, les administracions (i) responsables no han volgut actuar com calia, urgentment, engrandint la partida. Només veure omissions o accions, dedicades a contractacions de treballadors en la primera trinxera d’assistència (AP), aquella que condicionarà els resultats finals mesurats en qualitat d’assistència, accessibilitat, equitat, longitudinalitat, integralitat.
Han emprat els recursos generats i públics (PERTES europeus inclosos) en estratègies de “col·laboració publico-privada”, o sigui, en dedicar grans inversions de gènesis públiques a fórmules d’externalització, privatització (parasitació, entenem nosaltres) i finalment, a beneficis financers, a més aparell gestor i economicista, a més facilitats per a la corrupció, a més publicitat i promeses de poca base. La quantitat de contractacions amb xifres vergonyoses de comandaments, encarregats intermedis, cadena de gestió, incrementa fins a la caricatura la desproporció entre “empresa o servei” de salut pública i amb objectiu assistencial.
Sobre aquesta errada s’agreuja el problema de l’abús imperatiu de certs invents i modernitats de vàlua molt discutibles. Legió de subcontractes no sanitaris, d’oficina gestora i sense formació ni acreditació possible. Supremacia de les pantalles per sobre del contacte personal i tallant la comunicació visual. Condicions insuportables laborals de les treballadores d’atenció presencial —la veritable i la primigènia— fins a incrementar riscos indiscutibles en eficiència i en seguretat (inclosa la física, per agressions). Totes les aspiracions tallades per una conciliació i estabilitat de vides plenes i amb les conseqüències de fugida de promocions de facultatius formats a casa i foragitats a la recerca de treball a països en demanda ben dotada i permanent. Llavors, es tradueix en escassetat de professionals.
I un mínim apunt, no sigui que es pogués malinterpretar això malament: en cap cas estic criticant la gran, l’enorme i ja insubstituïble feina en sanitat, com en totes les atencions de cures, que aporten professionals vinguts d’altres latituds o cultures, i que han de superar un rerefons latent (i creixent no sols a Ripoll) de racisme i xenofòbia. Enorme agraïment, companyes! I tot el nostre afecte i l’oferiment per acollir-vos, ensenyar i aprendre.
Ara estenem l’etiologia de la patologia descrita als altres espais de la sanitat, l’especialitzada i l’hospitalària, mal coordinades, el desgavell pandèmic de patiments i malalties mentals, o de la salut laboral en mans de patronals crescudes. Encara calent, que crema la salut pública, en menysteniment cada dia, fins al disbarat de tombar la creació d’una Agència de Salut Pública —inexistent fins aquí en l’àmbit estatal— al Congres dels Diputats, de totes les baralles, venjances, i paradigma de les males formes de fer “politiqueria”. El marc panoràmic es completa amb l’anàlisi de tots i cadascun dels determinants socials. En parlarem el dia 31 de març a la Jornada de Mareas Blancas, al Ministerio de Sanidad (todo es salud). Estem tocant el fons.
Dues, l’Intel·ligència Artificial? Bon dia!, endavant, passi, passi. Però sense abominar del vell estil i justificat neguit dels veterans i analògics. No neguem les aportacions que pot suposar, però recollint les mateixes advertències que els seus innovadors més honestos no volen deixar de denunciar: la seva mala pràctica pot ser nefasta. La seva bondat social i civilitzatòria dependrà directament del seu bon ús sota mandat ètic, moral, i no sotmès al monobjectiu del lucre, del benefici i del poder. Algoritmes sí, però els justos, necessaris i sobretot ben orientats i sempre controlats al servei de la societat.
L’encaixada de mans, el gest, els sentits, l’empatia, els valors i l’experiència personal han de ser prioritat a l’hora d’emprar els instruments “d’ajuda”.
Només per tancar i per autoimposició: quan parlem de salut i de sanitat, que mai oblidem de posar en lloc preeminent un determinant absolut per la salut i per la vida: no a les guerres, no a les armes, no a la despesa armamentista. La pau es conrea només amb pau.
