Les dades d’afectació de l’epidèmia del coronavirus a residències de la tercera edat són esgarrifoses. El mes de març s’han registrat 362 morts d’usuaris a Catalunya a causa de la Covid -19, segons un informe del Departament de Treball, Afers Socials i famílies.
Fins a l’últim dia de març hi havia 158 residències amb casos detectats de coronavirus. El total d’infectats confirmats era de 830. Els residents hospitalitzats eren 189 i el nombre de professionals aïllats preventivament o amb simptomatologia, ascendeixen a 3.184, segons fonts oficials.
A Catalunya hi ha un total de 64.093 persones grans que viuen en places residencials públiques i privades. En les residències es concentra un col·lectiu molt vulnerable per la seva edat avançada –l’edat mitjana dels residents és de 84 anys-, la majoria dependents i grans dependents, amb 90% d’usuaris que presenten malalties prèvies.
En roda de premsa posterior a la presentació de l’informe, Francesc Iglesies, secretari d’Afers Socials i Famílies explicava que la tipologia de les residències d’ancians més afectades pel coronavirus era la de centres petits, amb poca capacitat de resposta davant de l’epidèmia, especialment perquè no tenien personal sanitari fix de plantilla.
La gent gran com a negoci
La versió dels treballadors només coincideix en part amb la versió oficial. Josep Maria Martínez, responsable de l’àrea de geriàtrics de CCOO, indica que la situació extraordinària té a veure amb la concepció de l’atenció a la gent gran com un negoci: “ha faltat molta prevenció. Moltes empreses no tenien Equips de Protecció Individual (EPI) i això ho han patit tant els residents com els treballadors”. Quan l’epidèmia es va estendre, el poc material de protecció que hi havia es va esgotar.
Llavors els treballadors van haver d’improvisar amb donacions o bé les empreses van obtenir equips no adequats per les necessitats: “sabem que es necessiten guants de nitril, que no són porosos, però quan s’han esgotat a moltes residències només es lliuren guants de vinil, que no impedeixen el contagi”, afirma. Això vulnera la normativa que diu taxativament que cal usar material sense risc biològic.
La reducció de costos en un sector infrafinançat marca fins i tot la resposta a la crisi. “Hem tingut problemes per fer que la roba dels treballadors es renti a càrrec de les residències”, diu Martínez. Aquesta mesura evitaria exportar o importar el virus, però s’ha vist rebutjada per algunes residències, amb el pretext d’estalviar. “Això ha passat al grup L’Onada, que dirigeix Cinta Pasqual, la portaveu de la patronal Acra”, destaca.
Petits centres, els més febles
Els centres petits són els més afectats per la pandèmia. Hi ha instal·lacions que de vegades no permeten l’aïllament individual, tenen molt poc personal i no han aconseguit material de protecció per als seus treballadors. Llavors queden a l’albur d’un contagi. “En molts casos sembla que tot i les instruccions de tancar els centres de dia, es desobeïa la mesura perquè són ingressos importants per a les empreses que les gestionen”, afirma el sindicalista.
Les residències públiques gestionades directament tenen una millor dotació de personal, tot i que no hi ha dades d’afectació de l’epidèmia en aquest àmbit. Després hi ha residències concertades per grans i mitjanes empreses, “Eulen, Domus Vi i Mutuam, són noms que es repeteixen entre els propietaris”, diu el responsable sindical. En aquest subsector hi ha instal·lacions on es compleixen tots els protocols i altres amb situacions més crítiques, diu Martínez. Finalment, hi ha les residències privades pures, amb tarifes molt altes que “estan fent un gran esforç perquè l’epidèmia no els afecti”. La previsió té a veure amb la concepció del servei com un negoci, una disminució del nombre de residents afecta i molt els ingressos, diu Martínez.
La previsió té a veure amb la concepció del servei com un negoci, una disminució del nombre de residents afecta i molt els ingressos
Segons els càlculs de l’Associació Catalana de Residències Assistencials (Acra), el 2016, de les aproximadament 57.000 places que hi havia a residències (avui ja en són poc més de 64.000), només unes 5.000 eren directament públiques
Després de la pandèmia el sector canviarà. Les empreses amb més múscul econòmic i que hagin superat la crisi sense efectes greus podran menjar-se el mercat a costa de les petites empreses familiars, o entitats sense ànim de lucre. L’afectació sobre el personal pot ser dantesca, es temen els sindicalistes consultats.
Igual que en el sector sanitari, en l’àmbit de les residències de la tercera edat hi ha realitats molt diferents, cosa que explicaria, en el cas de la pandèmia actual, les diferents respostes que s’han donat a aquesta crisi. Les fonts consultades consideren que la proporció es deu mantenir o fins i tot pot haver augmentat a favor de les entitats privades o concertades
Deu anys de retallades
A banda del sector econòmicament més potent, que pot assumir les tarifes dels grups estrictament privats, el finançament és bàsicament públic amb aportacions dels familiars. La llei de la dependència havia de ser la clau de volta de la suficiència de les cures a la gent gran, però ha patit una evolució absolutament negativa. L’any 2008, quan es va estrenar, s’hi van dedicar 367 milions a Catalunya dels quals l’Estat en va aportar el 34,4% i la Generalitat el 65,6% restant.
El 2009, els fons van ser 867 milions i la proporció un 37,2% de l’Estat i un 62,8% de la Generalitat. El 2010, s’hi van dedicar 1.024,8 milions que van aportar en un 32,7% l’Estat i un 67,2% la Generalitat. Però és a partir de 2011 quan la desproporció és més forta: llavors l’Estat baixa la seva aportació a un 22,2% del total i la Generalitat la puja fins al 77,08% d’una quantitat que supera els 1.173 milions. Des d’aquell any la xifra total oscil·la poc, però la proporció dels aportadors segueix desequilibrant-se. Així, el 2017 la Generalitat aportava el 84,2% i el Govern central el 15,3% restant.
La situació, doncs, està marcada per diversos components. Cada any la demanda de places residencials ha estat més alta i les aportacions públiques, des del 2013, més baixes. Això ha dut a les residències del sector concertat a aplicar una política econòmica restrictiva, especialment pel que fa a personal. Aquesta actuació s’ha reforçat per les normatives de ràtios que marquen el nombre de treballadors i la seva qualificació segons els tipus de residències.Un dels efectes de l’escanyament econòmic ha estat que les treballadores i els treballadors fa 10 anys que tenen els salaris congelats.
Personal, poc i mal pagat
El tipus de treball, molt desgastant, la manca de mitjans i la falta de personal expliquen la situació en què es troba el sector a Catalunya. Fa anys que tant les patronals com els sindicats demanaven 300 milions per a un pla de xoc que permetés parar la sagnia laboral i millorar el servei. La xifra no s’ha aportat, tot i l’existència de manifestos i actuacions de tot el sector reclamant a les autoritats públiques fons per dignificar el servei.
Davant del panorama de carència hi ha el fet que els últims anys el sector de la geriatria ha estat en el punt de mira d’inversors locals i internacionals. Constructores, fons d’inversió, empreses de la sanitat privada han posat els seus ulls en l’atenció a la gent gran. Aquest és un negoci clar, segons expliquen fonts bancàries. Segons els seus estudis, invertir en residències és una oportunitat d’or perquè es tracta de “negocis recurrents” o d’ingressos fixos o periòdics que, a més, presenten una baixa morositat (no arriba a l’1%, quan la bancària supera 9%) i per l’existència d’una demanda in crescendo d’acord amb les xifres de gairebé plena ocupació que mostra el sector.
Invertir en residències és negoci clar perquè són “negocis recurrents” o d’ingressos fixos que, a més, presenten una baixa morositat
Fons d’inversió com Blackstone ja fa temps que han posat els seus ulls en la geriatria, en especial a les ciutats de Barcelona i Madrid. Busquen residències en funcionament, a poder ser d’almenys 150 llits. Entre els grups espanyols destaquen Eulen Servicios Sociosanitarios, SAR Aquavitae i Sanitas Mayores o Domus Vi. Totes coincideixen en el fet que han adquirit desenes de residències, tenen milers de treballadores i treballadors i facturen totes per sobre del centenar de milions i gestionen milers de places.
