Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’estrès és una resposta natural a un estímul. Un cert grau d’estrès totes les persones l’experimentem en un moment o altre. I, en determinada mesura, això és bo. Tal com ens explica la psicòloga del treball i les organitzacions, i vocal de la Delegació de Tarragona del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, Anna Morros, aquesta reacció o resposta del nostre organisme en forma d’estrès “el que fa és adaptar-nos a allò que ens arriba o que se’ns demana. I, en aquest sentit, i com a punt de partida natural, no és negatiu”. De fet, l’especialista en psicologia, que és formadora en habilitats personals i lideratge, ens introdueix el terme d’eustrès, per a referir-nos a l’estrès positiu, aquell que, com dèiem, ens prepara per afrontar un repte, ens fa prestar atenció a determinada informació quan som al davant d’una novetat, un examen, l’anunci d’una nova ubicació a la feina, un encàrrec laboral o personal, etc. “Quan s’activa l’eustrès, aquest estrès positiu, et posa a to, sents com un repte i l’impuls per a tirar endavant”, resumeix la psicòloga.
Ara bé –continua–, la cara no tan amable de l’estrès ens diu que també té nom. És el distrès, aquest és l’estrès que no és beneficiós per a les persones. És negatiu perquè “ens fa començar a pensar que no podrem amb una situació o que allò que ens demana l’entorn no ho podem assumir”. L’ideal –comenta l’Anna Morros– és que la balança entre eustrès i distrès estigui equilibrada –homeòstasi–, que les dificultats del repte esdevinguin estímul per activar-nos en allò que ens proposa la vida. Però això –diu– dependrà en gran part dels recursos de cadascú en cada moment, per tombar la truita cap a la part positiva de la situació. Quan l’estat d’angoixa, de por i espant, el decaïment, o la incertesa pesen molt i fan decantar la balança del nostre equilibri cap al plat del distrès és quan parlem de l’estrès com una amenaça per a la nostra salut, “mental i física”, tal com s’apunta des de l’Organització Mundial de la Salut que defineix l’estrès com un estat de preocupació o tensió mental generat per una situació difícil. L’any 2020, l’OMS va publicar la guia il·lustrada: En temps d’estrès, fes el que importa, amb recomanacions per a gestionar bé l’estrès i fer que la nostra balança no es decanti cap a l’estrès dolent (distrès).
El perill de viure amb estrès continuat
Donat que d’adversitats la vida en presenta constantment, l’estrès negatiu pot aparèixer en qualsevol moment. I, com assenyala la psicòloga Anna Morros, “si aquest és puntual, per exemple, perquè ens arriba una càrrega de feina que durarà dos mesos, el cos ho pot assumir”. Ara bé, “si la sobrecàrrega que comporta estrès negatiu esdevé crònic, perquè no es tenen recursos per a gestionar-lo, aleshores arriba el que coneixem com a síndrome del burnout, sentir-se cremats, la sensació de sentir-nos incapaços de portar bé una situació”.
El gener del 2022, l’OMS va incloure la síndrome d’esgotament professional ocasionat per l’estrès crònic en el treball en la Classificació Internacional de Malalties. La sobrecàrrega de treball és un dels motius pels quals una feina esdevé estressant.
Ja en el seu Informe Salut Mental i Treball del 2024, el sindicat UGT publicava: “Més del 25% dels treballadors d’Europa pateixen un estrès laboral excessiu; el 51% dels treballadors de la Unió afirmen que l’estrès és habitual en el seu lloc de treball, i gairebé el 80% dels comandaments es mostren preocupats per l’estrès laboral. A més, més de quatre de cada deu treballadors (44%) afirmen que el seu estrès laboral ha augmentat com a conseqüència de la pandèmia de Covid-19. Enfront d’aquestes dades, menys d’un 30% de les empreses han adoptat protocols d’actuació per a prevenir-ho, segons la tercera Enquesta d’Empreses sobre Riscos Nous i Emergents (ESENER 2019), realitzada per l’Agència Europea per a la Seguretat i Salut en el Treball”.
En el mateix informe, es deia que “les persones treballadores senten estrès quan les exigències del seu treball són majors que la seva capacitat per a fer-los front. A més dels problemes de salut mental, els treballadors sotmesos a períodes d’estrès prolongats poden desenvolupar problemes greus de salut física, com a malalties cardiovasculars o problemes musculo-esquelètics. Per a les empreses, els efectes de l’estrès entre la plantilla van des d’un mal rendiment global de l’empresa, baixes més prolongades i fins i tot un augment dels índexs de jubilació anticipada”.
També la UGT, recentment, ha presentat el seu estudi sobre riscos psicosocials en el sector sanitari de Catalunya. En ell, s’afirma que “més del 39,4% de personal sanitari a Catalunya presenta alts nivells de síndrome de burnout. La investigació, que va dur a terme la consultoria Audit Control Estrés, revela preocupants nivells d’estrès laboral i burnout entre els professionals sanitaris i posa de manifest la necessitat urgent de millorar les seves condicions laborals. A més, en el document s’exposen elements com la sobrecàrrega de treball i la manca de reconeixement professional, així com l’impacte en la salut mental dels professionals sanitaris que suposa el burnout. A més, es destaca la necessitat d’implementar mesures per prevenir-lo i millorar la qualitat de l’entorn laboral.
Des del sindicat Infermeres de Catalunya, la seva responsable de comunicació, Elisabet Parés, exposa que en el cas del col·lectiu professional de la infermeria, l’estrès o l’ansietat van ser l’any 2024 la causa de la baixa laboral del 23% del personal. Assegura que les xifres cada vegada van a pitjor, “en l’enquesta del Consell General d’Infermeria, gairebé el 60% d’aquests professionals diu que la situació laboral ha empitjorat”, exposa Parés. “La càrrega de feina aquí és molt més alta que la mitjana europea, i això fa que es treballi pitjor. La ràtio d’infermeres ens va estrangulant. A Europa és de 8 infermeres per cada mil habitants, i aquí és de 6. La sensació que no pots donar més, que no arribes, no és un tema excepcional, i això ho somatitzes. És un problema molt greu. I els canvis i variabilitat per cobrir les manques d’infermeres crema”. Agafar la baixa –afegeix– no és cap solució, “perquè en tornar, tornes a trobar la mateixa sobrecàrrega”. Això fa –com diu Parés– que “aquesta ansietat i estrès, i la sensació d’estar cremades fan que cada cop sigui més difícil estimar-te la teva feina”. Això és encara més frustrant, i preocupant, en professions com la d’infermeria, pel seu contacte directe amb les persones, els pacients, poden acabar patint indirectament la somatització del malestar dels qui han de tenir cura d’ells. És més difícil, aleshores, aconseguir el propòsit de les infermeres, que en paraules de Parés: “intentem que la persona surti de la consulta millor del que ha entrat”.
D’altra banda, situacions molt estressants que viuen els mateixos pacients, també repercuteixen –com diu– en les dificultats en el seu acompanyament sanitari. “Veiem els usuaris de forma holística, ho veiem tot. Pot donar-se el cas que una persona hagi de conviure amb un familiar que li fa tenir un malestar psicològic, o que no té una casa adequada per a portar millor les dificultats del seu de salut, si té un entorn social dificultós, tot això pot derivar en un aïllament, i en patologies cròniques. Són moltes coses que intentem compaginar i cada vegada veiem més agressions i conflictes amb el personal sanitari, perquè la gent està més crispada. I tot això suma també estrès en la nostra professió”.
Factors estressants
La falta de temps, amb terminis poc realistes per acabar tasques, és un dels factors que determinen un dels quatre tipus d’estrès dels que, a grans trets, parla la psicòloga Anna Morros. Un altre és l’estrès anticipatori, davant d’una presentació, un examen o la cita amb un client. En tercer lloc, hi ha l’estrès per fets puntuals com ara el naixement d’un fill, la mort d’algú o el simple fet que marxi la llum justament en el moment en què has d’enllestir una feina que has de lliurar. I, en quart lloc, hi ha l’estrès que ens arriba per altres persones, com ara un cap sense empatia o que no és assertiu, casos d’assetjament o persones amb les quals ens hem de relacionar, però que són difícils de tractar.
El cervell –com precisa la psicòloga– només aguanta el que pot aguantar, i no distingeix entre l’estrès que acumula en l’àmbit personal o el que deriva de la seva ocupació laboral. “Problemes familiars, amb la parella o amb els fills, tenir cura de pares grans o malalties de la mateixa persona poden fer estressar tant o més que l’estrès de la feina, i sumar-se tots dos”, declara Morros.
És clar també que hi ha un tipus de persones que és més fàcil que s’estressin. Per exemple: “Les que tenen més rigidesa mental, per a les quals tot ha d’estar d’una manera concreta, perquè tenen un elevat perfeccionisme i tot ho volen sota control, són impacients, exigents o addictes a la feina”, exposa la psicòloga. “N’hi ha que, de petits, ja s’estressaven perquè els falta una gestió emocional adequada: veure les coses amb més perspectiva, perdonar-se… i tot això s’ha de treballar”. Igualment, a persones altament sensibles o amb un cert punt d’autisme també els afecten més les sobrecàrregues de feina i els canvis.
Feines més estressants i gestió de l’estrès
Al marge de les feines que podrien ser considerades com a més estressants, com ara els corresponsals de guerra i militars, les finances, l’educació i les vendes, com s’organitza la feina dins d’una empresa i quins recursos posa aquesta al servei del benestar dels seus treballadors condiciona el grau d’estrès que podrà patir la plantilla. Per exemple, “si l’empresa va curta de personal, jo tindré incertesa per la feina que no puc assolir”, comenta Anna Morros, que també diu que “si una empresa té molta gent amb estrès, cal sospitar que alguna cosa passa i s’ha d’analitzar”.
Unes tasques pesades, molta càrrega de treball, falta de recursos (i el temps ho és), ambigüitat o falta de guies, no sentir-se recompensat per la feina que es fa, canvis sobtats, l’anunci de compra de l’empresa, o el canvi del sistema informàtic dins d’una empresa poden desencadenar episodis d’estrès per als seus treballadors, “i el cervell necessita energia per als canvis”, puntualitza Anna Morros, que afegeix encara un altre gran motiu d’estrès: “no percebre justícia estressa molt”.
I com afecta tota això a la salut mental?
L’estrès es manifesta de manera diferent segons les persones. Els símptomes més comuns van des de l’ansietat als canvis d’humor i tristor, passant per la irritabilitat i la frustració. Però el desgast psicològic deriva també en lentitud de pensament, problemes de memòria, davallada de l’autoestima, por de ser acomiadats o deixar de sentir la passió pel que es fa. També es miren d’evitar les reunions pel temor a ser interpel·lats. I, com una roda que va arrossegant símptomes, també –segons explica la psicòloga Anna Morros– pot ser que es comenci a descuidar la dieta i a patir insomni, amb la qual cosa, la persona es troba esgotada. “El cervell necessita energia per a sobreviure. Necessita el 20% de l’oxigen i de la glucosa del cos. Quan estàs cansat, el cos demana carbohidrats per a una ràpida recuperació de l’energia. Així és que es comença a menjar malament i es busquen maneres d’evadir-se, amb consums com l’alcohol o sobrepassar-se amb altres substàncies, o fer pujar la dopamina amb activitats com la navegació a les xarxes socials. Tot això pot portar a conductes que no són sanes i, a baixar el rendiment laboral”.
Un estudi de la Universitat de Califòrnia que es va fer l’any passat va vincular el burnout del professorat amb la conducta de l’estudiant. La conclusió és que l’estrès del docent es correspon amb un 60% símptomes depressius. I amb el desequilibri emocional que comporta, amb ansietat, irritabilitat, depressió, baixa autoestima, fatiga emocional han de fer classe. Això complica molt l’actitud a l’aula, perquè la classe demana actituds positives per aprendre, però, si s’està esgotat, això no es dona. Per tant, l’impacte a l’aula és molt negatiu. “Si tinc dificultat per a gestionar les meves emocions, com podré regular les dels alumnes? Si un alumne em requereix i jo estic més distant, la relació no serà de qualitat, l’ambient serà més tens, més irritable i nerviós, i els alumnes no participaran”.
Gestionar les pròpies emocions
La gestió de les emocions requereix intel·ligència emocional. I la psicòloga ens situa en la necessitat d’un bon autoconeixement: “Cal preguntar-se, primer, què sento i per què ho estic sentint, perquè si no sé què és el que m’estressa, no podré treballar-ho”. I, un cop localitzem allò que ens estressa, saber on anar per fer que disminueixi la pressió de l’estrès. Tècniques de relaxació, practicar esport per a descarregar tensió, socialitzar i parlar amb els amics o practicar ioga ajuden a vèncer l’estrès i a prevenir quadres més punyents d’aquesta alteració del benestar. Conèixer la causa permet actuar directament amb ella. Aprendre a gestionar el temps i les prioritats per evitar sobrecàrregues de feina, també són claus per evitar l’estrès. I, tal com expressa l’Anna Morros, “l’empresa hauria de proporcionar recursos adequats i programes de gestió de l’estrès”. Però, per això –afegeix– “primer hem de conscienciar les empreses per a procurar un entorn laboral favorable, com a responsables de la salut mental dels treballadors”.
Per part dels mateixos treballadors, Morros declara que “el suport social actua com un amortidor de l’estrès, ajuda a relativitzar el que ens passa, fa que no es vegi tan amenaçant i a veure que es domina més l’estrès, que no és tan fort i que sí que tenim recursos per a gestionar-lo”. En aquest sentit, diu la psicòloga, “les dinàmiques de grup ajuden moltíssim”.
