COLUMNA ILLICH

Metaciència

La metaciencia és aquí per quedar-se i esperem que ajudi a millorar la qualitat de la investigació científica

Antoni Sitges
 
 

No s’espantin pel títol: a primera vista resulta intimidatori, però res d’això. La metaciència és una higiènica activitat intel·lectual que persegueix una assenyada i crítica reflexió sobre la ciència i la investigació tal com es practica en els nostres dies. Una reflexió que abasta un ampli espectre de temes relacionats amb la qualitat de la ciència i de les publicacions resultants. També entén de frau, plagi i del cost benefici, és a dir, de la relació que s’obté entre les inversions que es realitzen en ajudes a la investigació i els avantatges que aquesta ofereix en termes de qualitat de vida, equitat i justícia. Un article recent indica que es publiquen anualment uns 2.000 articles en l’àrea de la metaciència i que l’activitat en aquest camp augmenta d’any en any. Per què?

En primer lloc perquè les publicacions científiques constitueixen ja un fenomen massiu i absolutament fora de tota proporció raonable. A les capçaleres tradicionals situades en el primer quartil de cada especialitat, se’ls han anat sumant desenes, si no centenes, de títols secundaris i, més recentment, una allau de revistes d’accés obert a la xarxa, a la recerca de les restes de tot allò que no assoleix una qualitat suficient per a ser inclòs en revistes solvents, com unoutlet d’articles tarats. Per què? El problema és de caràcter sistèmic, és a dir, implica a molts actors: cases editorials desitjoses de millorar el negoci, investigadors que tracten d’acumular un conjunt d’articles que els permetrà promocionar-se, periodistes a la caça d’algun titular sensacionalista i un vast aparell administratiu que viu, literalment, de la investigació que fan altres.

Un company de treball amb àmplia experiència en els programes promoguts per la Comissió Europea, em comentava que el 75-80% dels pressupostos destinats per Brussel·les a la investigació s’utilitzen per sostenir l’aparell administratiu que tramita i jutja les voluminoses aplicacions, per pagament de lloguers, finançament de reunions i congressos urbi et orbi, i per pagar viatges, hotels i càterings. En aquesta mateixa línia, escoltava jo fa un parell de setmanes, atònit, a un autodenominat investigador nòrdic que deia, sense cap pudor, que havia visitat 15 capitals de tots dos hemisferis, per explicar el seu projecte, a costa, evidentment, de l’ajuda d’un milió d’euros obtinguda per al seu estudi que, dit sigui de passada, tindrà escàs o nul impacte sobre la qualitat de la cirurgia que practiquem.

En segon lloc perquè la qualitat de la recerca que es fa, d’acord amb un barem d’originalitat, és realment penosa. Jo segueixo de prop els estudis de metaciència en l’àrea de la biomedicina. John Ioannidis, heterodox professor de Medicina i de Polítiques de Prevenció i Investigació de la Universitat de Stanford, i un dels autors més respectables en aquesta àrea de coneixement, referia recentment que, en el camp de les publicacions biomèdiques, un 85% resulta prescindible. Literalment escriu: En l’actualitat, molts dels resultats publicats són falsos o exagerats; aproximadament el 85% dels recursos (destinats a la investigació biomèdica) es malgasten. Traduït en termes d’inversió, el dispendi és inimaginable. Per què? Les raons són múltiples, però destaquen la manca d’originalitat, la irreproductibilitat de molts estudis, els errors estadístics o les interpretacions esbiaixades. Problemes, doncs, propis d’una metodologia que deixa molt a desitjar. Lògicament, aquest tipus d’afirmacions molesten els apòstols de la ciència que en els seus escrits divulgatius solen citar com a exemple de seny i bon fer l’autoexigència del científic quan, en la vida real, aquesta deixa molt a desitjar. I no parlem de frau o plagi, que són lloses que segueixen pesant sobre el prestigi de la ciència.

En tercer lloc per la preocupació sobre el decreixent impacte de la recerca sobre el benestar social que, en l’actualitat, depèn molt més de la geopolítica i dels mil·lenaris quatre genets de l’apocalipsi (guerres, plagues, fam) que de la investigació biomèdica, com a mínim a escala planetària. Estem investigant allò que realment castiga la humanitat? Quins són els problemes reals, no imaginaris, en el camp de les ciències aplicades? S’ha de limitar la inversió pública en àrees que encara prometin negoci poc tenen a veure amb el benestar? Està la ciència avui realment al servei del progrés social o és més aviat un pilar del capitalisme més agressiu? Sobre aquest extrem em vaig estendre ja en un article publicat a la premsa diària fa ja molts anys (El Periódico, 2001.11.07) però crec que és encara vigent.

En quart lloc i sense ànim de ser exhaustiu, es troba l’estímul de la indústria per generar paper sobre els seus productes per aconseguir promoció i proves amb les de convèncer al regulador i els potencials clients. Existeix ja una extensa literatura sobre la qüestió que ha assenyalat repetidament el biaix i la qüestionable honestedat de bona part de les publicacions relacionades amb la introducció de nous fàrmacs o de noves tecnologies. Es mostren els resultats més esperables i s’oculten els inesperats que poden qüestionar l’eficàcia o la seguretat d’una innovació o altra (biaix de selecció).

En fi, la metaciencia és aquí per quedar-se i esperem que ajudi a millorar la qualitat de la investigació científica, a estalviar i racionalitzar els recursos que es destinen a aquest fi, i a proposar estudis més eficaços i més propers a les necessitats reals dels ciutadans.

Antoni Sitges
Sobre Antoni Sitges

És Doctor en Medicina (UAB 1979), Cap de Departament de Cirurgia de l’Hospital del Mar i Catedràtic de Cirurgia (UAB). És autor de més de 400 articles i capítols de llibres fruit de la seva recerca clínica. Ha estat distingit per l’Académie Française de Cirurgia, la Association of Surgeons of Britain and Ireland i és Honorary Fellow del Royal College of Surgeons. Ha rebut el premi de poesia UAB 1998 (Amor Roig), i és autor d’un llibre de relats al voltant dels congressos mèdics (El perímetro del congreso, Ed. MIlenio). Col.labora assiduament en premsa amb articles sobre crítica cultural de la medicina i d’opinió. Més articles