Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Entrevisto el doctor Manuel Gálvez (Barcelona, 1962) dos mesos després d’acabar un tractament a la seva clínica per un mal d’esquena que feia tres anys que m’amargava l’existència. Cada matí m’aixecava amb dolor, que s’esmorteïa durant el dia, però cap al vespre sovint una intensa fiblada m’irradiava fins als bessons i aleshores no podia ajupir-me a agafar res del terra. Durant aquest temps havia passat per les mans de traumes, reumes, físios i altres especialistes, m’havien fet analítiques completes i ressonàncies, havia pres analgèsics i antiinflamatoris… però, passat el seu efecte, el dolor persistia. Una amiga em va parlar del doctor Gálvez, però jo m’hi resistia, perquè sabia que era privat i que barat no seria. Fins que, un dia, després d’unes setmanes de punxades més agudes i constants del que era habitual, vaig decidir trucar a la seva porta. I al llarg de les set sessions de tractament em vaig anar trobant millor. I així continuo, sorprenentment bé, i d’aquí aquesta entrevista de periodista i pacient.
Gálvez m’explica que va estudiar a l’Hospital de Sant Pau i que va començar com a metge ben a prop, a la Quinta la Salut l’Aliança. Estem als anys vuitanta. En aquella època una de les seves feines era baixar fins a la Macosa –l’antiga macrofàbrica de material ferroviari del Poblenou– a fer el reconeixement mèdic dels seus treballadors. Després va venir el viatge al Japó que li va canviar la vida, i a partir del qual va desenvolupar el mètode NaT (Neuro Activació Transcutània). A començaments dels noranta es va instal·lar per lliure, amb una consulta a Sant Andreu, mentre ajudava a posar en marxa la facultat de Ciències de la Salut de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC), de la qual va ser secretari i professor de Fisiologia durant els primers anys. I amb el temps va tornar als orígens, perquè és en el mateix punt del Poblenou on quaranta anys enrere es fabricaven locomotores i vagons on avui hi ha la Clínica Doctor Gálvez.
En què consisteix la Neuro Activació Transcutània?
El nom és molt descriptiu: activem neurones a través de la pell. És a dir, posem uns elèctrodes sobre la pell, els connectem amb un dispositiu electrònic, i així generem una polaritat entre els diferents punts que ens permet buidar les vies de drenatge del cos, els limfàtics. Si els limfàtics funcionen retiren els residus, que són l’element que acaba provocant la majoria de bloquejos funcionals, i per tant la majoria de malalties. Perquè si una àrea determinada no funciona lògicament comencen a aparèixer alteracions en el seu comportament.
Com es veu que hi ha un bloqueig funcional?
El cos ens avisa, habitualment amb dolor. Ens està dient que això no està en condicions de ser utilitzat. El dolor no és un problema contra el qual hem de lluitar, és una informació que ens dona el nostre organisme. Si aquí hi ha dolor vol dir que hi ha un quadre de bloqueig funcional. I aquest bloqueig habitualment el produeix una acumulació de material residual en una àrea.
Què són aquests residus? D’on surten?
El nostre organisme consumeix oxigen i nutrients, i els utilitza per tenir energia, i a conseqüència d’aquest consum es generen uns residus. Les cèl·lules no se’ls queden a dins, sinó que els aboquen a fora, i aquest líquid extracel·lular és recollit pel sistema limfàtic, que és un sistema bascular i circulatori, com el sanguini, però a diferència d’aquest no disposa d’un motor biològic com el cor. El limfàtic està en paral·lel amb les neurones, les quals funcionen com un sistema elèctric i generen una activitat elèctrica, i això és el que fa moure el material dintre del limfàtic. És a dir, el limfàtic recull els residus que hi ha en el líquid extracel·lular i l’activitat de les neurones mobilitza aquest material i el desplaça perquè pugui ser eliminat.
«El sistema limfàtic és l’escombriaire de l’organisme, i precisament per això sembla que sigui poc important. Però és fonamental per mantenir les condicions biològiques internes adients»
Com és eliminat?
El circuit limfàtic acaba drenant al torrent circulatori sanguini, i la sang, quan passa pels ronyons, elimina aquest material amb l’orina. Això manté el nostre organisme en bones condicions funcionals. Si es produeix un bloqueig i el limfàtic no fa la seva feina, comença a haver un problema en aquella zona.
O sigui que els residus els generem tant sí com no, i no té res a veure amb l’estil de vida que portem?
El mecanisme biològic és aquest, i el tenim des de que estem al ventre de la mare. Mentre funcioni, tot va perfecte. Però pot haver-hi circumstàncies que poden fer que el sistema nerviós no actuï. Si això passa, el limfàtic no es drena i si no es drena s’entra en un cercle viciós. No podem retirar els residus i en aquella zona es produeix una contaminació que bloqueja l’àrea.
Em comentava un dia que la medicina s’ha oblidat del sistema limfàtic…
És, probablement, el més abandonat. Li puc ensenyar qualsevol tractat de medicina i veurà que el sistema limfàtic té un parell de pàgines com a molt. Mira que hi ha especialitats mèdiques, doncs la limfatologia no existeix ni l’estudia ningú. És l’escombriaire de l’organisme, i precisament per això sembla que sigui poc important. I, en canvi, és l’element crític, perquè si no retires els residus no funciona res. Si el camió de la brossa no passés cada nit no podríem viure, oi? Doncs la retirada de residus de l’organisme és fonamental per mantenir les condicions biològiques internes adients. El limfàtic retira els residus i gràcies a això funcionen les neurones, i aquest és el quid de la qüestió. Perquè les neurones són les que ho governen tot en el nostre organisme, i tenim molts òrgans i funcions especialitzats perquè el cos funcioni, però necessita que hi hagi un element de regulació global, que és el sistema nerviós. Per tant, el sistema limfàtic és un element fonamental per recuperar la salut.
Els elèctrodes aconsegueixen fer el que no està fent el sistema nerviós?
Això mateix. Com deia abans, això és un cercle viciós: si el limfàtic no retira els residus queda bloquejat el sistema nerviós. El que nosaltres fem és buidar el limfàtic, i d’aquesta manera s’activen les neurones, i per tant torna a haver-hi control biològic a la zona. No només desapareixen els símptomes, sinó que desapareix el problema que els estava generant.
D’acord amb la seva web, vostès tracten casos d’ictus, esclerosis, fibromiàlgia, atrossis, migranyes, epilèpsia, Parkinson, lesions medul·lars… Vostè ho cura pràcticament tot?
Nosaltres no, ho fa el mateix organisme. El fet d’haver detectat aquest element essencial perquè tot funcioni ens ha permès tractar una quantitat enorme de patologies diferents. Si tenim un òrgan que no està funcionant, probablement el que hi ha darrere és que allò que el governa, que és el sistema nerviós, està bloquejat.
Al marge de la patologia del pacient, el tractament és igual o això varia? Ho dic perquè a mi em feia mal l’esquena però em posaven elèctrodes per tot el cos.
El tractament varia en funció de la zona afectada i de les parts del cos vinculades a aquella funció. Però, també, moltes vegades aprofitem per fer un bon repàs.
També em va comentar que la inspiració li ve de veure treballar uns metges japonesos amb acupuntura.
Jo treballava a l’Aliança i el director general em va enviar al Japó perquè li havien parlat de coses que considerava interessants. I allà vaig veure una resposta biològica que no tenia explicació des del punt de vista funcional. Arriba un senyor per un dolor a l’espatlla, i veig en l’historial que li havien fet una intervenció per un tumor que tenia a l’oïda. Arran d’això, l’home caminava tort i s’havia de recolzar en la seva dona per no perdre l’equilibri. Aleshores els metges li pregunten què li passa, i ell “que quan faig aquest moviment em fa mal aquí”, i assenyala un punt de l’espatlla dreta; els metges li posen les agulles, “provi de nou”, i l’home “doncs ara em fa mal aquí”, i van canviant les agulles i arriba un moment que quan s’incorpora ja no es tomba de costat, com havia estat fent tota l’estona, sinó que s’incorpora recte i diu “ja no em fa mal res”; i els metges, “doncs ho tenim, ja pot marxar”. Jo estava molt sorprès, li vaig demanar a l’home que s’aixequés diverses vegades, i sempre ho feia bé. Això és el que va fer que comencés a investigar, i és quan trobo que hi ha un gran oblidat, que és el sistema limfàtic.
«El dolor és informació que ens dona l’organisme, si hi ha dolor vol dir que hi ha un quadre de bloqueig funcional, i aquest bloqueig habitualment el produeix una acumulació de material residual en una àrea»
Per què la Teràpia NaT no està a la cartera de la sanitat pública?
Qui és la sanitat pública? Qui la representa?
Doncs els governs… de diferents colors.
Fa més de trenta anys que estic fent això i ho he portat a congressos, he pogut ensenyar el que fem. Hi ha interès? Doncs sembla que no gaire. Al contrari, hi ha dificultats. També ha estat impossible poder publicar a revistes científiques de renom.
Les revistes científiques tampoc estan interessades?
El primer obstacle no és la revista científica, sinó poder fer l’estudi. Qui pot fer un estudi clínic que després pugui ser considerat científic? Has de tenir un hospital que estigui disposat a fer-ho. Jo he treballat en el món assistencial, i quan suggeria que féssim un estudi sobre això, la resposta era que “ja mirarem de fer-ho d’amagat”; i jo preguntava “però per què d’amagat, si jo ja sé que funciona? El que necessito és poder-ho publicar”; llavors em deien que costa molts diners. Un estudi de fase 1 costa dos milions de dòlars. La fase 3 ja val 20 milions de dòlars. Evidentment, jo no tinc aquests recursos. Qui els té? Qui ha inflat el sistema perquè no hi hagi competència, que és la indústria farmacèutica.
Hi ha hagut competència alguna vegada?
La medicina abans no era això. Hi havia remeis naturals i tractaments de diverses menes, no tot depenia dels medicaments. Ara com ara s’utilitzen per pràcticament tot i no sempre el que fan és fer desaparèixer la malaltia, en molts casos el que fa el medicament és mantenir el pacient amb la malaltia, tapant símptomes o cobrint les alteracions que siguin. Hi ha una medicalització absoluta del que és l’assistència sanitària.
«Qui té els recursos per fer un estudi clínic? Només qui ha inflat el sistema perquè no hi hagi competència, que és la indústria farmacèutica»
En aquests trenta anys ningú li ha fet una oferta per la patent?
Ningú. També li diré que jo soc metge, no tinc esperit de negoci. Al llarg dels anys hem anat desenvolupant diversos models. Al començament la màquina només feia la feina perquè tingués una repercussió sobre el cos, més endavant hem aconseguit que ens doni informació sobre com està de resistència cada àrea del cos i quina és la corba de baixada, a fi de veure com està funcionant cada òrgan i cada teixit. Hem anat millorant la tecnologia. Ara bé, que hi hagi un hospital que estigui interessat a valorar l’eina amb uns estudis clínics, amb doble cec, perquè no ho sàpiga el pacient… això no. Els estudis clínics es fan contra placebo; això és com si el Barça juga contra un equip de cartró pedra, o sigui contra res. Així és difícil que no guanyis.
Però el placebo no es dona per comparar la resposta dels pacients?
Es fa per veure que el fàrmac fa alguna cosa. Però que faci alguna cosa ni tan sols vol dir que sigui res potent. Per poc que faci el fàrmac, és molt fàcil que guanyi, perquè alguna cosa aporta.
Tampoc hi ha hagut ningú que li hagi proposat alguna forma d’expandir-se?
Jo ho he explicat a tothom qui ha vingut a preguntar, com li explico a vostè. Però no s’han donat les circumstàncies. No sé si el tema no estava prou madur o què. El que sí que sé és que al llarg del temps hem anat afrontant problemes diferents de salut amb bons resultats. Per això sorprèn una mica veure a la pàgina web una cosa que serveix per pràcticament tot. Li explicaré una anècdota: vaig tenir un pacient que va explicar les meravelles del tractament a un amic seu, que era un metge molt prestigiós, i aquest li va contestar que “allò que serveix per a tot en realitat no serveix per a res”. Aquesta és la filosofia del medicament! Beure aigua serveix perquè el cos tingui aigua, i és imprescindible. Doncs això és igual. Nosaltres fem que una cosa que és imprescindible per poder funcionar, mentre que els fàrmacs no serveixen per retirar residus del cos, sinó per tapar simptomatologia.
