El Consentiment Informat és un contracte i una presa de decisió en comú, entre el metge i el pacient, sobre la realització d’una intervenció quirúrgica o una prova invasiva que afecta la salut, en la que el metge ha d’informar exhaustivament de: en què consisteix el procediment, quins objectius es busquen (resultats esperats), quines alternatives hi ha si no es realitza, quines complicacions o incidències es poden donar i en quina freqüència, i el pacient (i/o els seus familiars si és el cas d’un menor o una persona incapacitada intel·lectualment), donen el seu consentiment, un cop informat, a què es realitzi l’esmenta’t procediment.
Aquest contracte ha de ser oral i comprensible, sempre realitzat pel facultatiu que realitzarà el procediment i finalment ha de ser guardat en un document específic en la història clínica i entregada una còpia al pacient, degudament signat per les dues parts (metge i pacient).
Aquest procediment de vegades no se segueix tan estrictament, altres vegades no podem estar segurs del grau de comprensió per part del pacient i en algunes ocasions podem tenir un cert biaix per part del professional d’optimitzar els seus resultats o minimitzar els riscos presentats en els seus pacients. Per tal d’esquivar aquests problemes han de tenir-se en compte els protocols establerts en cada centre sanitari i es poden editar unes guies d’informació amb llenguatge planer sobre cada procediment.
Les guies d’informació i protocols dels procediments sotmesos a consentiment informat han d’estar elaborades per consens professional, amb l’evidència científica existent en cada moment i adaptada al context de cada cultura i realitats de cada centre sanitari. El pacient i els seus familiars han de tenir temps per llegir-les i entendre-les i en una altra sessió amb el seu metge poder preguntar i discutir dubtes, alternatives i decisions.
Potser seria interessant estudiar si aquesta informació en forma de guies escrites seria millor subministrar-la al pacient pel seu metge de família, en el Centre d’Atenció Primària, quan aquest creu que ha de derivar el pacient a l’especialista de l’hospital per confirmar que s’ha de fer aquell determinat procediment (evidentment guia establerta conjuntament entre els dos nivells de professionals). Potser d’aquesta manera, en una segona entrevista, el pacient podria dir al seu metge de família que prefereix una altra alternativa o esperar per ser derivat a l’especialista. Això seria bo per respectar l’autonomia del pacient.
Per poder tenir uns bons resultats en les intervencions mèdiques calen bons professionals i bons centres sanitaris (bons en coneixements, en sentit comú, en expertesa, en acolliment i ètica) i també bons pacients (informats, empoderats, coresponsables i també sense falses expectatives) perquè si les expectatives en els resultats són irreals, aquests resultats pel pacient seran considerats no assolits, seran considerats com a manca de qualitat.
