Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Des de l’inici de la legislatura s’ha parlat molt de la “desprivitatizació” de la sanitat pública catalana, de com el conseller de Salut Toni Comín aposta per una sanitat pública a diferència de governs anteriors o fins i tot dels seus propis socis de govern. Malgrat que no renovar els convenis amb Quirónsalud de la Clínica del Vallès i de l’Hospital General de Catalunya pot arribar a ser una bona iniciativa, en la seva execució cal garantir els drets dels i les treballadores públiques, que són les qui han aguantat la qualitat del sistema sanitari tot aquests anys de retallades. I és més, la privitatització de la sanitat pública va més enllà d’aquests centres hospitalaris i aquesta empresa en concret.
L’anomenat consens amb què es va dur a terme el desplegament competencial del sistema sanitari català va establir que una part molt important de la gestió i provisió de la sanitat no es faria per organismes pertanyents directament a l’administració pública, sinó per entitats de diferent naturalesa jurídica, tan públiques com privades, que atendrien a la població amb cobertura de pública. D’aquí és on es va crear el Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT), un espai d’experimentació de la col·laboració público-privada. De manera, que més d’un 60% de la despesa del sistema de salut català en la provisió de serveis és en forma de concerts a diverses entitats proveïdores de naturalesa jurídica diversa. Per tant, és important remarcar que la privatització de la sanitat pública prové de la seva gènesi.
La CUP Crida Constituent ha defensat sempre la titularitat, gestió i provisió públiques de la sanitat catalana, i entenem que el desgavell, les portes giratòries i els molts (massa) indicis de corrupció tenen a veure amb la diversitat, que alguns diuen, de proveïdors, però sobretot en la borrosa línia existent entre allò públic i allò privat. No es tracta d’ordenar allò existent, sinó que es tracta de garantir que la sanitat pública catalana és això, i que per tant, no es generen pacients de primera i pacients de segona (i fins i tot tercera) en funció de la capacitat adquisitiva, que no hi ha empreses que s’enriqueixen a costa d’un dret bàsic, que a més no està ben cobert, i que els i les treballadores tenen unes condicions dignes per dur a terme un bon servei.
Quan a Catalunya es parla d’un sistema divers de proveïdors, el que es fa és incorporar i defensar una gran majoria d’empreses, fundacions i entitats de propietat diversa on per tant, el poder de decisió està en els òrgans de govern i on existeix el dret d’apropiació de l’excedent d’explotació, els beneficis. És més es defensen una sèrie d’entitats amb diferent grau d’autonomia de gestió i per tant, amb una capacitat diferent per decidir autònomament l’assignació interna dels recursos disponible, sent elles i no l’Institut Català de Salut (ICS) qui en defineix les prioritats. A més, aquesta autonomia de gestió el que augmenta és l’opacitat del servei públic i no facilita el rendiment de comptes, un element primordial en qualsevol servei públic.
Això ho hem pogut veure en infinitat de consorcis sanitaris entre entitats públiques, com el del Maresme, on aquesta forma de gestió s’utilitza per entrar de ple a competir amb altres proveïdors sanitaris, de manera que es redueix l’activitat assistencial, les ràtios de personal per tractar als pacients, el cost del personal, i a més es regeixen en part pel dret privat com a eina per eludir la normativa en contractes públics, normalment més restrictiva. Així, aquest sistema de gestió ha facilitat l’existència d’espais de mercantilització on sota l’argument d’infrafinançament, les externalitzacions de serveis auxiliars (bugaderia, neteja, cuina…) han augmentat exponencialment i han acabat en unes poques mans, sempre les mateixes. Quants serveis de cuina dels hospitals catalans són gestionats per SERHS, empresa coneguda en part pel cas Bagó?
El debat sobre la “desprivatització” de la sanitat pública hauria d’anar més enllà de les empreses amb ànim de lucre. Què fem amb totes les fundacions amb fons privats o públics que gestionen serveis sanitaris? N’hi ha prou amb dir que són sense ànim de lucre per avalar la seva presència al SISCAT? Una panoràmica de qui són totes aquestes fundacions ens serviria per veure que més enllà de qui ostenta la titularitat de la gestió d’hospitals, centres d’atenció primària (CAP) i d’altres serveis totes aquestes fundacions formen part d’entramats empresarials que de manera indirecta obtenen beneficis d’aquesta gestió d’un servei públic. A més, si la voluntat d’un servei públic és també la rendició de comptes, la transparència i en definitiva, hauria de ser també el control ciutadà, la forma jurídica de fundació no ha estat, és ni serà una entitat democràtica ni participativa. Podem analitzar el cas de la Fundació Santa Tecla, per exemple, llargament denunciat per la CUP d’el Camp de Tarragona. Una fundació que crea al seu voltant un entramat d’empreses que són després contractades per desenvolupar diferents serveis en els diferents centres que gestiona. La perversió del sense ànim de lucre convertit en ànim de lucre en un segon terme.
Davant tot aquest panorama, i amb una suposada intenció de millorar el finançament, es busquen estratègies per reduir les despeses i s’explora (i en alguns llocs s’implementa gradualment) la provisió d’atenció privada al sector públic, de manera que es facilita la doble activitat dels professionals mèdics que pot afectar l’activitat duta a terme de forma pública. Així, quan es fa activitat privada a un centre públic es tendeix a posar com a excusa la defensa de la sanitat pública i no s’explica mai que això genera pacients de primera, de segona i fins i tot de tercera a través de l’ús que es fa de les llistes d’espera, i que per tant, facilita que aquells qui tenen més recursos tinguin accés més ràpid a la sanitat un cop han entrat per la porta d’un centre sanitari públic. De manera, que amb les dues velocitats en l’atenció i la doble activitat dels professionals mèdics es produeix una fal·làcia, i en lloc de millorar la sanitat pública el que s’acaba generant és un augment de les llistes d’espera, pot propiciar encara més les derivacions a la privada i en definitiva, aprofundeix en les desigualtats ja existents.
Per tant, aquest debat sobre la “desprivatització” de la sanitat és coix i molt, massa. Més enllà de fer fora del sistema públic a les empreses amb ànim de lucre (i que hauríem de fer no només amb els dos hospitals fins ara esmentats), cal abordar com es tracten totes les entitats i empreses que actualment són les titulars de la gestió de la majoria d’hospitals del SISCAT, i de molts dels CAP també, i cal sobretot, evitar que empreses privades operin als centres públics. L’intent iniciat l’anterior legislatura per Boi Ruiz per tal de regular i autoritzar l’activitat privada és la manera de continuar sense establir, de manera voluntària, la diferència entre allò públic i allò privat, i per tant, de facilitar que uns pocs facin negoci d’un dret bàsic pagat amb les arques públiques.
En definitiva, si volem salvaguardar el caràcter públic del model, l’única via per assegurar els drets és exercint el control per via directa, és assumir la necessitat d’una única xarxa pública, que expulsi el lucre de la xarxa clientelar que ha existit fins ara. El debat sobre el model sanitari és un debat ideològic, evidentment. Dir el contrari és una fal·làcia. Es tracta de discutir si la sanitat pública està al servei de la població o si està al servei de les empreses sanitàries que porten anys repartint-se el pastís.
