“He passat per moltes coses però el càncer és lent i avorrit”, explica Gohar Yeritsyan. Fa tres anys li van diagnosticar un càncer de mama. Després de mesos convençuda que no necessitava cap ajuda va arribar el dia: després d’operar-se d’una mastectomia i sotmetre’s a una reconstrucció de pit, Gohar va acudir a Oncolliga, entitat que té per finalitat l’atenció psicosocial a persones amb càncer i als seus familiars. “Un dia em vaig aixecar, no sabia on anar i vaig venir aquí”, reconeix.
El càncer afecta cada vegada més persones a Espanya. Segons les últimes dades de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM) el 2015 es van diagnosticar 247.771 tumors, sobrepassant la xifra de les estimacions fetes. El quart càncer més diagnosticat és el de mama, per darrere del colorectal, pròstata i pulmó. Només el 2015 22.747 dones van rebre aquest diagnòstic. A Gohar Yeritsyan la notícia li va arribar un 26 de juny de 2014. Era a l’Hospital Sant Pau. Allà li van parlar per primera vegada d’Oncolliga però en aquell moment va decidir no anar-hi. Durant la seva lluita per superar aquesta malaltia, però, l’impacte sobre la salut mental, sovint poc visible, la va portar fins aquí.
Gohar s’autodefineix com una persona forta i lluitadora. La seva psicooncòloga, Patricia Martí, assenteix amb el cap quan Gohar tria aquests adjectius per descriure’s. “L’impacte que genera un diagnòstic de càncer i els tractaments tenen efectes diferents en cada persona”, puntualitza Martí. “N’hi ha que ho veuen com una debilitat, però no va d’això. Demanar ajuda és ser savi amb un mateix”, afegeix.
Aquesta professional, especialitzada en psicooncologia, explica que fins i tot hi ha persones que acudeixen a la recerca d’ajuda dos o tres anys després de superar un càncer. En el cas de Gohar, una complicació mèdica -una infecció- va ser el detonant perquè es decidís a demanar ajuda psicològica perquè va retardar la seva recuperació i la reconstrucció del pit.
“La persona diu coses que no diria en un altre context”
Patricia Martí explica que en les sessions l’important és que la persona senti que té un espai de seguretat en tancar la porta sense por a sobrepassar qui té davant perquè sap que és un professional. “A diferència del que pot compartir amb els seus familiars o amics, aquí la persona s’atreveix a dir coses que no diria en un altre context”, afegeix. “Tenir un professional al costat et dóna molta confiança per explicar segons quines coses. Jo em sentia molt sola”, comenta Gohar.
L’impacte de la malaltia va més enllà del malalt. És per això que a Oncolliga el servei de suport no està només dirigit a pacients. Els familiars, la parella o els amics també poden buscar ajuda en aquest espai. “Donem unes pautes per saber com manejar-se en situació d’alt impacte emocional i perquè expressin les seves pors i la seva crispació”, explica aquesta psicooncòloga.
Un procés de diverses fases
El suport psicològic que s’ofereix té com a objectiu ajudar a la persona a afrontar la fase en què es troba per després adaptar-s’hi el millor possible. No obstant això, cada fase és diferent. En l’espera del diagnòstic, explica Patricia Martí, els nivells d’ansietat es disparen enormement perquè hi ha una alerta i passen uns dies fins que no es verifica si és una cosa maligna o no.
“Durant els tractaments es necessiten més espais d’escolta perquè la persona pugui queixar-se i no sentir que minimitzen el seu malestar. Hi ha estratègies i recursos per a abans de la quimio o després, abans de la cirurgia, etc.”, comenta. Amb tot, matisa, “sovint els recursos els té la persona però pot ser que no els vegi”. Gohar explica, per exemple, que després de l’operació no se sentia amb forces per sortir de casa i que hi havia preguntes que no s’atrevia a fer a l’hospital. “Hi ha dones aqui els fa vergonya dir al seu metge que els fa por perdre el cabell perquè senten que des del punt de vista mèdic això serà secundari i serà minimitzat”, explica Martí. Precisament entre els serveis que ofereix l’entitat on treballa també n’hi ha un d’estètica oncològica.
L’última fase -quan ja s’han acabat els tractaments- passa, en la teoria, per tornar a la normalitat. No obstant això, emfatitza Martí, la vida d’una persona que ha passat per un càncer mai torna a ser com abans. “Això genera frustració, hi ha una pressió comunitària molt forta i sovint la persona es culpabilitza per no arribar a tot el que arribava abans”, explica.
“Venir aquí m’ha ajudat molt a entendre el que he viscut i a veure la realitat d’una altra manera, a pensar diferent. El càncer és un examen de vida”, diu contenta Gohar. Des de la Federació d’Entitats Contra el Càncer (FECEC) han iniciat aquesta setmana una campanya per recaptar diners perquè entitats com Oncolliga puguin desenvolupar programes com aquest de suport psicològic.
