Literalment: perquè ens venen. Perquè els nostres cossos s’han convertit en una altra mercaderia més a intercanviar, amb la qual poder negociar i especular. En un altre producte més de consum, sotmès a les lleis i desitjos del mercat.
Explicar la mercantilització de la salut (i de la sanitat) no és tasca fàcil. El procés pel qual ens transformem en pacients-clients de serveis-productes (que haurien de ser drets) es presenta de diferents formes, totes elles emparades pel discurs dominant: el mercat és el millor assignador de recursos, la gestió mercantil és la més eficient i, per tant, els espais privats en el sistema públic són necessaris per ampliar oportunitats i beneficis, per pal·liar la ineficiència d’uns sistemes malmesos.
La ideologia mercantil ha distorsionat el concepte de salut, substituint els sistemes de tota Europa (i gran part dels països d’alts ingressos), per estructures més semblants a (quasi) mercats que a serveis garants d’un estat “òptim” de salut a tota la població. I en aquest joc, els grans holdings sanitaris privats (i també les empreses de salut petites), la indústria tecnològica biomèdica i, per suposat, la indústria farmacèutica, tenen un paper predominant i uns interessos insaciables. L’austeritat dels últims anys a Europa és la manifestació més visible d’aquest procés.
Les mesures posades en marxa durant la crisi han debilitat enormement els sistemes públics de salut: retallades de pressupostos que es tradueixen en tancaments de centres d’atenció primària, de llits hospitalaris, en serveis restringits i en augment de les llistes d’espera (tant per a intervencions quirúrgiques com per a visites amb especialistes o per a proves diagnòstiques). Se n’ha parlat molt, de l’austeritat. Se n’ha parlat molt de com aquestes mesures han tingut, o poden tenir, unes conseqüències devastadores per a les treballadores i treballadors del sistema i també per a la salut de la població. Se n’ha parlat molt de com les empreses privades amb afany de lucre s’estan beneficiant de la situació: externalització de serveis auxiliars com bugaderia o cuina, diferents maneres de privatitzar la gestió -hospitals amb modalitats Public-Private Partnership (PPP) o Private Finance Initiative (PFI) – o de gestionar de forma privada el que és públic -empreses mercantils de majoria pública, consorcis amb diferents col·laboracions público-privades-.
El Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP, per les sigles en anglès), suposa l’última agressió als sistemes públics de salut, el deteriorament dels quals està sent acompanyat d’un increment de la parasitació, intromissió i prevalença dels interessos privats. Però tot això és, únicament, la cirereta del pastís. L’excusa de la insuficiència de recursos, que no hi ha diners, les mesures d’austeritat, són només el punt culminant, la màxima expressió de les polítiques mercantils; aquelles que busquen maximitzar el negoci als mercats de salut, debilitant els serveis públics.
Per què també a Catalunya?
Perquè Catalunya és un dels indrets on la mercantilització de la salut i la sanitat s’han introduït amb més força. La construcció del mercat de salut català ha estat un procés lent, subreptici, amb una intenció política i ideològica clara, amb una profunda tradició històrica, on l’èlit sanitària catalana ha obtingut un enorme benefici. Al mercat, sempre hi ha negoci.
Fa poc, en una nota de premsa del Departament de Salut, s’anunciava la voluntat d’assolir la “mateixa maduresa política i el mateix consens parlamentari” aconseguits als anys 90 amb la LOSC (la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya) per a l’aprovació de futura Llei de Salut i Social de Catalunya. Doncs precisament la LOSC va ser el punt d’inflexió en la construcció del mercat de salut català. És aquesta llei la que creà un comprador (el CatSalut) i uns venedors (els diferents proveïdors sanitaris) que entraren en competició per “oferir un servei públic”. Com ha passat? En separar la compra i els venedors, s’ha creat un fals mercat en el qual han proliferat infinitat d’empreses proveïdores (públiques, privades i mixtes), de diferents formes de titularitat i gestió, amb múltiples i variades col·laboracions público-privades. Un sistema mixt, que el Departament de Salut ratifica en un recent avant-projecte, i en el què és (i ha estat) enormement difícil exercir un veritable control d’on es destinen els diners públics. Aquells diners que es recapten de les butxaques de la gent comuna, de (gairebé) totes i tots.
Així, el problema no està (només) a l’afany de lucre d’algunes entitats proveïdores. Està en com s’ha construït aquest sistema mixt, en allò que permet i genera. D’una banda, hi ha l’Institut Català de la Salut, completament públic, però que només proveeix un 30% de l’assistència. L’altre 70% l’ofereixen centres que poden ser públics o privats, però que es regeixen per gestió privada. No hauria de ser un problema si s’exerceix veritable control, cert?
Un repàs històric, per mínimament rigorós que sigui, desmunta de forma demolidora aquesta premissa. Precisament la LOSC havia d’exercir aquest control. I, després de 26 anys i uns quants casos de corrupció, sembla que no ho ha fet. Si es manté la mateixa estructura, les dificultats continuaran sent les mateixes. Si es mantenen les polítiques de concertació i subcontractació, els controls continuaran essent testimonials. Per posar només un exemple, el CatSalut (el comprador) contracta al Servei d’Emergències Mèdiques (el SEM, una societat mercantil pública proveïdora), que al seu torn subcontracta a certes empreses privades per oferir determinats serveis. Això passa al Consorci de Salut i Social de Catalunya, ens públic de gestió privada, a les empreses públiques del sistema, públiques de gestió privada, i així successivament. La gestió privada permet que es creïn entitats instrumentals des d’allò públic per fer determinats “negocis”. Un altre exemple: l’Hospital Clínic és un consorci públic de gestió privada del què pengen diferents entitats. Una d’elles, BarnaClínic, és un centre d’atenció exclusiva a persones que ho poden pagar (utilitzant els recursos i estructures públiques, parasitant el sistema). Que el CatSalut no concerti amb empreses amb afany de lucre no limita les formes mercantils, així com tampoc impedeix que l’afany de lucre participi del sistema públic.
Què podem fer?
Els mecanismes que permeten que el mercat travessi les estructures públiques es tradueixen en més medicalització de la vida, en sistemes centrats en els àmbits hospitalaris (els que més diners mouen, els més cars), focalitzats en les malalties, no en la salut i molt menys en els determinants socials d’aquesta (que no són res “rendibles”), i amb una presència cada vegada més important d’actors privats que es lucren, directa o indirectament, a partir de tot aquest entramat. Les persones malaltes són les principals responsables de les seves malalties i els cossos no productius són exclosos del sistema, mitjançant llistes d’espera, regulacions excloents o altes forçades. El mercat ha penetrat les nostres vides, els nostres cossos i la nostra salut, apropiant-se dels nostres drets.
Hem de repensar més profundament cap a quin model caminem i cap a quin model volem caminar, no només en la gestió i provisió del sistema de salut sinó també en com entenem la salut i la sanitat. El “lliure” mercat no és, ni de lluny, el mecanisme més apropiat per garantir drets. La sanitat pública, més que pública, hauria de ser un bé comú, un bé en què totes i tots hi puguem participar, en una situació d’igualtat. Un sistema en el que ningú, absolutament ningú, hauria d’enriquir-se. Un sistema en què els beneficis econòmics no s’anteposin a les persones ni a la vida. És el nostre deure sortir al carrer perquè no som mercaderies. Perquè la nostra salut està en venda. I perquè l’atenció a la salut és el seu negoci.
