Avui sabem que l’anomenada revolució verda del segle XX (en realitat revolució industrial de la producció, amb pesticides, herbicides, adobs químics, transgènics i explotació intensiva de la terra) que havia de produir prou aliments per acabar amb la fam en el món, no ha estat així. S’han perdut milers de llocs de treball al camp, s’està concentrant la propietat de la terra en cada vegada menys empreses de capital risc, es produeixen més aliments amb més contaminació química i del medi, cada cop també amb menys sostenibilitat per la seva producció lluny dels seus consumidors (amb grans costos d’intermediaris, transport, contaminació ambiental i degradació del sol). I la fam en el món (i a molta gent de casa nostra també) continua creixent, perquè no és un problema de producció (fins i tot es llencen aliments per mantenir preus de la sobreproducció), sinó d’interessos de capital, monopolis i fixació de preus al servei d’aquests interessos poderosos.
Per altra banda, som conscients que per tenir una bona salut cal una alimentació suficient, variada, de temporada, equilibrada, mediterrània, amb major proporció de fruites i verdures i menor en greixos, sucres refinats i carns vermelles. Aquests hàbits alimentaris s’han d’adquirir ja en la infantesa, a casa i a les escoles, i per això cal lluitar contra els missatges i interessos de la cultura del consum industrial de calories. Som el que mengem i per tant som el que sembrem.
Però aquí a Catalunya, almenys, i més concretament a Barcelona, tenim una gran sort i unes condicions que ens fan més a prop de poder revertir aquesta situació fent polítiques actives. Una producció agrícola ecològica (sense substàncies químiques), sostenible, equilibrada, de temporada i de proximitat és possible. A Barcelona i la seva àrea metropolitana tenim una primera corona de producció d’aliments agrícoles de qualitat important en un radi d’uns 30 km, que la fa extraordinàriament valuosa per la seva proximitat a les àrees urbanes, amb possibilitats de ser aprofitades també per educació ambiental, oci, passeig i llocs de treball. Es tracta de tota la zona baixa del Baix Llobregat, el Maresme agrícola i el Vallès Oriental. Si amb aquestes zones no en tenim prou, encara hi ha a Catalunya. A uns 150 km de la capital trobem les àmplies zones agrícoles (d’hortalisses – fruiters i ramaderes) de les terres de l’Ebre, Lleida i Girona, que també podem considerar-les de proximitat.
Les zones més properes a la capital estan des de ja fa anys protegides i organitzades per la seva producció i comercialització. Caldrà seguir millorant i protegint de la pressió de la urbanització especulativa, com un patrimoni cultural, ambiental i econòmic de primera línia. El Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat creat el 1998 (Diputació, Consell Comarcal, Generalitat i 14 ajuntaments amb un total de 730.000 habitants) té 3.348 hectàrees de producció agrícola. El Maresme, tot i haver perdut en els darrers 30 anys un 50% de terres agrícoles (amb 75 explotacions perdudes) té encara unes 5.500 hectàrees de regadiu de producció de qualitat. Recentment s‘ha constituït una Xarxa de productes de la terra del Maresme, amb seu a Mataró amb 15 productors ecològics i de proximitat que subministren a menjadors escolars d’11 centres educatius. El Consell Comarcal del Maresme, a més, ha creat una Central de Compres de productes agraris de proximitat. Al Vallès trobem l’experiència del Consorci Agrari de Gallecs (Generalitat i ajuntaments de Mollet i Parets), salvat de la urbanització gràcies a les lluites veïnals i ecologistes dels anys 80. És una terra d’unes 733 hectàrees de les quals 535 són agrícoles. Tots aquests són uns bons exemples a seguir i estendre, delimitant molt bé els límits urbanitzables de les actuals ciutats, considerant els terrenys agrícoles (per petits que siguin) com un patrimoni tan important com els edificis històrics i fins i tot revertint si calen espais urbanitzables en reserves de sol agrícola de proximitat.
Caldrà fer front, a més, a la millora de l’alimentació de les persones, en quantitat, diversitat i qualitat. Aquí tenim molts instruments que caldrà aprofitar. Barcelona té 39 mercats municipals d’alimentació que són de l’Ajuntament (Institut Municipal de Mercats). A més, l’Ajuntament té també més del 50% de les accions de l’empresa Mercabarna (Mercat Central de fruites i hortalisses, mercat central del peix, càrnic – escorxador i mercat de la flor, a més de la zona d’activitats complementàries amb 400 empreses) les altres institucions de Mercabarna són: empresa estatal Mercasa (36,79%) i Consell Comarcal Barcelonès (12,16%).
Aquests dos instruments: Mercats municipals (i no només els de la capital) i els mercats centrals de compra, elaboració i distribució d’aquests aliments, donen una capacitat de governança i gestió del tema agricultura i alimentació al servei de la salut extraordinària. S’han de potenciar polítiques actives en la millora de la producció ecològica i de proximitat, respectuoses amb el medi, així com la sostenibilitat, augmentar i millorar les condicions dels llocs de treball, fomentar l’economia social i solidària, millorar l’alimentació de les persones (suficient i de qualitat), l’educació ciutadana en aquests valors, els espais de lleure, les ciutats més integrades amb l’agricultura, i la salut i benestar de la ciutadania. Hauríem d’aconseguir almenys poder comprar i educar en una bona alimentació i uns productes sans, fomentar la distribució d’aliments per tots els menjadors escolars de totes les llars d’infant, escoles i centres sanitaris i socials amb internament dels nostres municipis. I estendre aquest tipus de producció per tot Catalunya.
