Afortunadament, cada dia que passa es parla i escriu més sobre les potencialitats iatrogèniques del sistema sanitari i els seus professionals, promovent la necessària reflexió dels seus responsables polítics i de gestió i, la qual cosa és més rellevant, dels professionals, sobre els possibles efectes negatius de les seves intervencions sobre la ciutadania i els pacients. Evidentment no em refereixo solament als errors mèdics. En el concepte de iatrogènia mèdica i sanitària s’inclouen les potencials conseqüències negatives inherents a totes les actuacions i no només a les errònies. Diria més, també han de contemplar-se sota aquest epígraf aquelles decisions de planificació estratègica i operativa i de gestió de serveis que poden perjudicar la salut individual o col·lectiva, com, per exemple, les famoses retallades ocasionades per la recent crisi econòmica.
En aquest sentit, és lícit i raonable que els lectors d’aquestes línies es preguntin sobre els possibles vincles existents entre els conceptes de iatrogènia mèdica i sanitària i acció política. En la meva modesta opinió les concordances són importants, ja que les conseqüències de les actuacions tant del sistema i professionals sanitaris com de les estructures i dirigents polítics poden tenir conseqüències negatives sobre la salut física i mental d’una part important de la ciutadania. Per a mostra, un botó. Considerin, encara que sigui superficialment, els estralls que l’actual situació política i les iniciatives hipotalàmiques dels nostres “líders” de Catalunya i Madrid estan ocasionant en l’equilibri mental dels soferts catalans i espanyols. Qui pot negar que es troba molt preocupat o amb dosis importants d’angoixa i tristesa davant els despropòsits comesos pels uns i els altres.
En la mateixa línia de raonament es pot afirmar que, almenys en part, la iatrogènia mèdica i sanitària i l’acció política desafortunada són conseqüència de decisions incorrectes de dos sistemes, el sanitari i el polític, que tenen com a finalitat essencial i última la cerca del benestar de la ciutadania. Algú pot negar que molts habitants de Catalunya i Espanya veuen inquiets com es pot perjudicar el seu benestar actual, i el que és més greu, futur, per les actuacions dels uns i els altres?
Aquesta línia de pensament no és fruit de la tan injuriada equidistància, que no comparteixo en absolut. Sorgeix de la necessitat de criticar sense cap tipus de pal·liatius la pèrdua del “nord” d’uns dirigents polítics que semblen molt més preocupats perquè les seves pelegrines idees vencin i arrasin a les de l’adversari que per treballar sense descans per millorar la qualitat de vida i, amb ella, la salut de la ciutadania.
Vull finalitzar aquestes línies amb un aforisme antic llançat a l’aire i, em temo, destinat a perdre’s en l’embull d’una confrontació hormonalment desviada: la veritat absoluta no existeix i creure el contrari ens fa caure en la mentida.
