“No és una bona idea”. Amb aquesta rotunditat ve a resumir el que diu un extens article publicat a la revista American Journal of Obstetrics and Ginecolgy la pràctica de l’anomenada placentofàgia humana. O, el que ve a ser el mateix, consumir, en qualsevol de les formes possibles, algun tipus de preparat a partir de placentes humanes. L’article, que respon a la fórmula de revisió científica, desaconsella el seu consum per no tenir garanties de seguretat alimentària. Tampoc no aporta, segons es desprèn de la seva lectura, cap benefici rellevant als seus consumidors, sobretot dones que han parit de fa poc temps. Un segon estudi, elaborat per la New York University, conclou que les mares que es mengen les seves placentes no mostren cap canvi significatiu ni en el seu estat general de salut, nivells d’energia, nivells hormonals o en la llet materna si es compara amb placebo.
No hi ha xifres ni estadístiques fiables sobre si la placentofàgia és un fenomen estès socialment o fins quina mesura. Però sí que hi ha la percepció que alguna cosa s’està movent a favor de la seva promoció i comercialització. Fins ara, la ingesta de la mateixa placenta després de donar a llum es considerava un acte anecdòtic i poc freqüent, associat sempre a tendències molt concretes del pensament naturalista. Això entre humans, és clar, perquè al món animal la placentofàgia és un fenomen comú.
Però aquesta tendència, probablement per la bona acollida de campanyes publicitàries, sembla haver crescut. Al mateix temps, han proliferat empreses, de major o menor grandària, amb pràctiques més artesanals o clarament industrials, que centren la seva activitat comercial a l’elaboració de preparats en forma de píndoles, infusions o altres fórmules a partir de placentes humanes. L’exemple més cridaner, i més potent mediàticament, és el de Kim Kardashian i la seva germana, que no només donen publicitat a la ingesta de les seves pròpies placentes, sinó que han impulsat una companyia amb l’objectiu de tractar i elaborar diferents preparats de placenta.
Òrgan d’un sol ús
Menjar-se la placenta, com dèiem, és un acte comú en el món animal, òbviament entre els mamífers. Com és sabut, la placenta és un òrgan que creix al mateix temps que el fetus. La seva funció és, precisament, contribuir a la seva nutrició, però també donar cabuda a les deixalles que el mateix fetus va generant durant el seu desenvolupament intrauterí.
En el moment de donar a llum, la mare expulsa fetus i placenta. Entre els animals, el comú és que la mare netegi la seva cria i, de forma quasi instintiva, es mengi la seva pròpia placenta. En determinades cultures humanes, aquesta pràctica també està documentada. En estudis amb animals s’ha vist que menjar la placenta juntament amb el líquid amniòtic contribueix a esmorteir el dolor de part, fet que s’atribueix a l’efecte analgèsic de factors que actuen de forma similar a la morfina.
Avui la pràctica ha ressorgit de la mà de la cultura naturista. L’interès creixent pels productes d’origen natural, la defensa de dietes alimentàries que abominen del consum d’aliments processats o ultraprocessats, o la cada vegada major tendència a prescindir de solucions artificioses que governin les seves vides, han influït, segons els experts, a l’auge de la placentofàgia.
Més enllà de les motivacions, l’article acabat de publicar, se centra en si la pràctica de placentofàgia reuneix suficients garanties de seguretat. En aquest sentit, els investigadors lamenten la pràctica inexistència d’estudis científics sòlids sobre els beneficis de la ingesta de placentes. En la mateixa línia, en el seu treball de revisió de literatura científica alerten de la gran proliferació, especialment a través de les xarxes socials, de “literatura pseudocientífica”, suposats estudis sense els deguts avals acadèmics i fins i tot una mena de “fake news” que donen per certs fets que en absolut ho són, diuen els investigadors.
Qüestions de seguretat
La principal qüestió, però, és la resposta que donen els investigadors als aspectes relatius a la seguretat. De les mateixes placentes, d’una banda, i dels processos d’elaboració dels diferents preparats que es comercialitzen, de l’altra.
Sobre el primer aspecte, els científics recorden que la placenta, per la seva pròpia naturalesa, recull les deixalles que es van generant durant la gestació. D’aquests residus, una part, adverteixen, són nocius i una altra clarament tòxics. Encara que sigui a títol anecdòtic, els investigadors recorden que s’han donat casos d’intoxicacions i, fins i tot, s’ha reconegut una mort deguda al consum de píndoles de placenta. En aquest cas, que va saltar als mitjans de comunicació recentment pel seu impacte mèdic i jurídic, es va reconèixer davant els tribunals que un lot de píndoles estaven contaminades. I que la contaminació tenia el seu origen en una greu malaltia sanguínia que patia la mare donant de la placenta que no va ser tinguda en compte en preparar el compost.
Precisament, aquesta manca de control centra l’últim gran paquet de crítiques dels experts. Argumenten que, en general, no hi ha controls analítics de cap tipus sobre la placenta, la matèria primera. L’absència de control és lògica, asseguren. Entre altres raons, perquè mèdicament es considera un producte de rebuig. Només en casos molt concrets, associats a l’estat de salut de la donant, es fa un seguiment analític de la placenta per la probable presència de tòxics acumulats. La resta, que és la gran majoria, quedarien fora de control.
En aquesta línia, si es pretén aprofitar la placenta pel seu suposat benefici nutritiu, si el procés de transformació és artesanal, per exemple per dessecació per a elaborar infusions, no està assegurat ni el procés en si mateix ni el producte final. Pel que fa a l’elaboració “industrial”, els experts tampoc adverteixen ni certificacions de qualitat ni de bon tros de seguretat alimentària.
Pel que fa als beneficis atribuïts a les píndoles de placenta, els experts lamenten igualment la manca d’estudis científics que ho corroborin. I sobre l’argument que els humans, com mamífers que som, hauríem de rebre els mateixos beneficis que moltes altres espècies animals, la resposta és rotunda: la capacitat immunològica i del sistema digestiu dels humans, com a fruit de l’evolució, difereix substancialment de la resta de mamífers.
