La decisió de vacunar-se sovint és vista com un dret individual, ja que erròniament s’assumeix que les possibles conseqüències només les pateixen aquells involucrats. Malauradament, no és així. Les vacunes, no només protegeixen de la malaltia a aquell que se la posen sinó que, quan una gran part de la població n’és immune, aquesta molt probablement s’erradica. Per això, a les poblacions vacunades es crea una immunitat col·lectiva que impedeix la transmissió dels virus i de la qual se n’aprofiten aquelles persones que mai no s’han arribat a vacunar.
Segons l’OMS (Organització Mundial de la Salut), les vacunes eviten entre dos i tres milions de morts cada any, i són considerades un dels avanços més importants de la medicina. Molts països del primer món que disposen d’un bon sistema sanitari havien pràcticament erradicat moltes malalties que fa poques dècades podien ser mortals, com la poliomielitis o el xarampió. En els últims anys, aquestes malalties han reaparegut a causa de l’augment de persones que opten per no vacunar-se.
Considerant els avantatges de les vacunes, com és que encara hi ha gent que opta per no vacunar-se? Doncs, per molts, la decisió de no vacunar-se es fonamenta en la por a possibles efectes adversos que es poden patir i que prediquen un col·lectiu conegut com els antivacunes. Gran part de la informació que dissemina aquest col·lectiu s’ha demostrat científicament que és mentida o bé no hi ha cap evidència per recolzar-ho. Per exemple, el 1998 el metge Andrew Wakefield va publicar un estudi on afirmava que la vacuna de la triple vírica provocava autisme i, com a conseqüència, hi va haver una disminució significativa dels infants vacunats. Pocs anys més tard el periodista Brian Deer va demostrar que era fals i que s’havia fet motivat per interessos econòmics però, encara ara, molta gent desconfia d’aquesta vacuna.
És cert, però, que hi ha vacunes que poden tenir efectes secundaris sobre algunes persones tot i que, molt excepcionalment, es posen en perill. Les vacunes més agressives poden provocar efectes secundaris lleus, mal de cap o fatiga, que desapareixen poques hores després, aproximadament en un 25% dels casos. Però, la probabilitat que sigui necessària intervenció mèdica, disminueix a menys d’una entre un milió. Una probabilitat molt menor a què ens toqui la grossa de Nadal.
D’altra banda, hi ha molts factors involucrats en la probabilitat que una persona no vacunada contragui una malaltia, el que la fa molt difícil de determinar. Per començar, per contraure una malaltia, és indispensable estar en contacte amb el virus, la qual cosa esdevé molt difícil en el primer món on gairebé ningú n’és portador, ja que moltes malalties han sigut pràcticament erradicades gràcies a les vacunes. Així, l’opció de no vacunar-se pot semblar menys perillosa, però en realitat continua sent no només un gran risc sinó una gran irresponsabilitat. Per una banda, un gran risc perquè l’augment de trànsit humà i de mercaderies facilita que les malalties travessin fronteres i no ens exposem només a les condicions sanitàries del país on es viu. D’altra banda, una gran irresponsabilitat perquè si tothom confiés a aprofitar-se de la immunitat col·lectiva i es deixés de vacunar, moltes malalties tornarien i es convertirien, altra vegada, en epidèmies.
L’any 2015, a Olot, va morir un nen de 6 anys de diftèria. A Catalunya feia més de 30 anys que no es diagnosticava cap cas de diftèria, ja que la seva vacuna és gratuïta i recomanada per tots els infants, però els pares d’aquest nen –qui més tard van declarar que els havien enganyat sobre els riscs de les vacunes- van optar per no vacunar el seu fill. En aquell moment hi havia 47 infants a Olot que no n’havien estat vacunats i, per tant, que corrien perill d’agafar la malaltia si entraven en contacte amb el virus. Va ser llavors que els pares de la majoria d’ells van demanar que se’ls hi poses la vacuna. Per sort, per cap altre va ser massa tard, però aquesta decisió ja havia costat una vida humana.
Es pot considerar que fins i tot en cas d’epidèmies només aquella gent que no s’hagués volgut vacunar en patiria les conseqüències però, una altra vegada, aquest és un raonament erroni. Existeixen col·lectius de gent que no es pot vacunar per raons mèdiques, com els nadons que fins al cap de mesos no se’ls poden posar les vacunes, o gent que pateix al·lèrgies o malalties. Aquests col·lectius necessiten comptar enormement en la immunitat de la societat, i és responsabilitat de tots els que sí que ens podem vacunar no posar-la en perill i protegir la vida d’altres. A més a més, cal puntualitzar que els tractaments per curar una malaltia costen molts més diners a la sanitat pública que les vacunes necessàries per evitar-les.
El primer pas per acabar amb el moviment antivacunes i els perills que representa és una bona educació científica des de les edats més tendres i accés a la informació necessària per tothom. I, en un món ideal, això seria suficient, però sempre hi haurà gent que preferirà creure en disciplines no científiques i populistes. Per tant, si volem una societat completament vacunada i sana s’han de repensar i endurir les polítiques sanitàries.
Hi ha diverses mesures que es poden prendre per incentivar a la gent a vacunar-se. Per exemple, a Austràlia es limiten les ajudes socials a les persones o famílies no vacunades i als Estats Units hi ha escoles que demanen la cartilla de vacunació per acceptar un alumne. Sens dubte, però, la mesura més efectiva i que haurien de prendre més països, és fer com a França i convertir les vacunes en obligatòries i evitar així posar en risc la salut dels més indefensos. Pel bon funcionament d’una societat hi ha normes, i igual que no es pot robar o matar, ens hem de vacunar.