Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Pensar, el què es diu pensar racionalment, és tremendament lent i fatigós per al cervell humà. Si podem evitar-ho, de ben segur que ho farem. En canvi, ens resulta molt fàcil reconèixer tot tipus de patrons, començant per les cares, alguna cosa que fem amb agilitat i sense aparent esforç. Si no fóssim tan bons en això, podríem veure un món nou i diferent cada dia, ja que veure és en realitat reconèixer, però tindríem infinitat de problemes quotidians, fins i tot de supervivència. La majoria de les nostres opinions i decisions no es basen en una anàlisi assossegada i racional, sinó que semblen respostes “prefabricades” amb experiències similars prèvies i patrons emmagatzemats en el nostre cervell. Les intuïcions i el sentit comú, però també els prejudicis i els judicis d’expert, són variants de l’anomenat pensament heurístic. Totes aquestes estratègies del pensament són com dreceres mentals que ens permeten trobar respostes ràpides, encara que sovint imperfectes, a preguntes complexes, doncs en realitat el que responem és una pregunta alternativa més senzilla.
La pràctica mèdica és un cas particular d’una manera de pensar i actuar molt habitual. Com pensen els metges? Com prenen les seves decisions? Doncs com tots els éssers humans, amb més heurística que raonament. Els metges, com a tants altres professionals, han de prendre decisions expertes amb certa rapidesa i recorren per a això a aquestes dreceres del pensament. Un jugador d’escacs, potser el més gran especialista en aquestes dreceres, no pensa racionalment sinó heurísticament, després de visualitzar en un instant infinitat de patrons i possibilitats. L’ull clínic, tan injuriat per alguns puristes de la ciència mèdica, és de mirar prim: una capacitat d’expert consolidada per l’experiència. En medicina, com en altres oficis i professions, els especialistes amb més experiència tendeixen a confiar en la seva capacitat heurística per diagnosticar i resoldre altres problemes complexos amb rapidesa i encert, mentre que els més novells, per la seva menor habilitat per reconèixer patrons, no tenen més remei que recórrer al pensament analític, realitzar nombroses proves i repensar les diferents possibilitats, el que pot ser més precís, però sens dubte és més lent.
La medicina, com agrada dir alguns, és alhora ciència i art. Doncs bé, aquest “art” de la medicina s’assimila en bona mesura al coneixement heurístic dels metges, una competència que es materialitza en la presa de decisions. Bona part dels protocols i guies clíniques no són sinó balises per canalitzar el reconeixement de patrons en el marc del coneixement científic, perquè la natural inclinació heurística no s’extralimiti. On no arriba la ciència, aquí tenim l’heurística; i on no arriba a temps el pensament analític, aquí tenim l’habilitat de reconèixer semblances o respondre preguntes més senzilles. Un dilema habitual en medicina és si convé actuar ràpidament a risc d’equivocar-se, confiant en el judici expert, o analitzar el cas amb calma a risc d’actuar massa tard. En casos urgents està clar que no hi ha temps per a anàlisis reposades, però per ventura en les consultes mèdiques d’uns pocs minuts no es prenen també decisions ràpides? Aquí, a més, entren en col·lisió l’heurística experta del metge i la inexperta del pacient, dues maneres de pensar potser massa allunyades i cadascuna amb els seus propis biaixos. Perquè hi hagi un bon diàleg cal temps, com a primera condició, però també que tots siguem cada vegada més conscients del paper de l’heurística en la presa de decisions de metges i pacients. El coneixement d’aquestes dreceres del pensament està encara en bolquers, però ja ens permet entreveure que, al costat d’alguns avantatges, també té els seus riscos.
