Actualitat

La salut de les dones, de malament a pitjor

Fa pocs dies es van presentar els resultats de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) 2017 en un acte presidit per la consellera Sra. Alba Vergés i alts càrrecs del Departament de Salut.

L’ESCA dóna informació anual dels hàbits, les opinions i les percepcions de la ciutadania en relació a la seva salut. Les dades es recullen en una mostra d’unes 5.000 persones i s’ofereixen desagregades per territori, variables sociodemogràfiques (edat, nivell d’estudis, classe social…) i gènere.

La nota de premsa del Departament destaca que «en general, les dones tenen comportaments més saludables que els homes però tenen pitjor percepció del seu estat de salut i de la seva qualitat de vida relacionada amb la salut». Aquest fet confirma el que ja sabem des de fa temps: que el gènere és un eix estructural de desigualtats en salut.

Però, no per ser conegut deixa de ser d’interès. Els resultats de l’ESCA que s’ofereixen desagregats per gènere diuen que el consum de tabac i d’alcohol, així com el consum de begudes ensucrades és molt superior en els homes o que l’activitat física saludable i el seguiment d’una dieta mediterrània és més freqüent en dones.

Però quan anem a veure com valoren les dones el seu estat de salut, els resultats no estan en consonància amb els hàbits pels quals es pregunta. Per exemple:

• A partir dels 15 anys la quantitat de dones que consideren que tenen un estat de salut excel·lent, molt bo o bo és inferior a la quantitat d’homes que fan aquestes mateixes valoracions.
• Les diferències augmenten de forma progressiva amb l’edat, arribant als 18 punts percentuals a partir dels 75 anys.
• S’obtenen puntuacions superiors en les dones quan es pregunta si pateixen alguna malaltia o problema de salut crònic o si presenten alguna discapacitat. En aquest cas, les diferències per gènere també augmenten amb l’edat.
• En el camp de la salut mental les respostes segueixen la mateixa tònica. Així, les dones que declaren patir depressió major és més del doble que els homes: 8,8% enfront del 3,6%.

Estem, doncs, davant d’un problema de desigualtats en salut de primer ordre que requereix abordatges ben orientats, tant en el camp social com en el sanitari. El pitjor estat de salut de les dones té relació amb la pertinença a un gènere subordinat en la nostra ordenació social i als mandats que aquesta societat atorga a les dones: condicions de treball, desigualtats salarials, diferents oportunitats d’ascendir en l’escala laboral, menor presència en organismes de gestió i de poder, invisibilització del treball domèstic, opressió i violència sexual, distribució desigual de les tasques de cura familiar, humiliacions més o menys encobertes, i d’altres.

Es coneix que la soledat i la baixa disponibilitat de xarxes socials de relació i suport és un condicionant negatiu de salut. Doncs bé, a Catalunya tenim un 36,6% de dones majors de 75 anys que viuen soles. Entre els homes aquest percentatge és del 12,4%. Les dones que viuen soles també tenen major dependència i major deprivació material.

Per tant, la millora de l’estat de salut de les dones ha de passar per mesures actives de reducció de les desigualtats socials que es produeixen pel fet de ser dones. Mesures actives que són urgents, perquè la situació està empitjorant. A ESCA del 2013, per exemple, les diferències en el percentatge de percepció de salut excel·lent, molt bona i bona en dones de més de 75 anys era de 6 punts, quan en el 2018 la diferència és de 18 punts.

Les causes socials requereixen solucions socials, ens diuen els especialistes en salut pública una i altra vegada; i si no és així, el resultat és nefast. Quan es dóna resposta mèdica a les causes socials s’obté invisibilització, revictimització, medicalització i encara pitjor salut. Per això sorprenen les declaracions que, segons El País, ha fet la recentment nomenada Directora General de Planificació Sanitària, Dra. Cristina Nadal: “Una dona va a buscar els nens o té cura dels pares, i al final ella és l’última. Per molt que faci vida saludable, si no acaba anant al metge, potser no se li detecti alguna cosa a temps, i per tant, empitjora”. És realment preocupant que una persona amb aquestes responsabilitats posi en el camp de la medicina l’abordatge dels determinants socials i de gènere de la salut.

És un fet que les dones amb malestar acudeixen al sistema sanitari i, de fet, ja hi van més que els homes. A les consultes han de ser acollides, com també s’ha de saber interpretar el patiment, les seves causes i donar respostes saludables. No sempre es fa així. En anteriors articles en aquest diari, diverses autores hem fet referència a la concepció androcèntrica que té la medicina respecte a la salut de les dones que a vegades acaba exercint violència contra elles, bé en forma d’excés, de defecte, o simplement per manca de respecte.

Molta feina per fer des de tots els àmbits. Però cal orientar bé les mesures que es duguin a terme: anar a les causes de les causes i no recórrer als diagnòstics i tractaments mèdics per aquelles condicions que corresponen als àmbits cultural, social i polític.