Browsing: Reflexió

Quan la víctima posa gran part de la seva energia vital en la feina, com és el cas dels professionals de la salut, la pèrdua de confiança en la pròpia vàlua acaba permeant tot el seu ésser. La tasca de reconstrucció personal és àrdua. No és freqüent que la víctima s’atreveixi a denunciar; és l’excepció més que no pas la norma.

Que no totes les esperes siguin inevitables no justifica que algunes siguin intolerables i injustes. Per exemple, que triguin dies a donar-te cita a l’atenció primària. Perquè l’endarreriment en aquest àmbit pot implicar sovint una pèrdua d’una de les aportacions essencials d’aquesta branca de la sanitat: l’accessibilitat, i una major capacitat de resolució, en temps i forma, de les demandes assistencials.

Sense fer espòiler, i amb una bona dosi de telenovel·la, la sèrie «Respira» ens explica el negoci en el qual s’ha convertit el sistema sanitari des de fa temps.

Els feminismes han estat el laboratori més potent de producció de saber. S’ha investigat, legislat, acompanyat, format i teixit comunitats al voltant d’una veritat que va costar segles a pronunciar: que les violències masclistes no són un fet aïllat, sinó una estructura social.

És precisament a l’atenció domiciliària on el treball d’un veritable equip adquireix el seu màxim sentit; un equip en el que el metge de família ha de tenir un paper coordinador i les infermeres i els treballadors socials el d’implementació, juntament amb els recursos de suport comunitari i de les activitats essencials a desenvolupar en el domicili del malalt. 

La solitud és l’espai on l’individu es troba amb ell mateix, mentre que la soledat és el buit que queda quan els altres falten.

Testimoni que mostra com la cooperació és també una manera d’entendre la professió: adaptar-se, escoltar i aprendre, sempre amb el compromís de cuidar. L’experiència a Guinea-Bissau i el seu enfrontament amb el càncer han marcat un camí vital i professional que redefineix el sentit de la professió infermera.

Com a especialista en infermeria familiar i comunitària i presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària, la doctora en infermeria Antonia Raya Tena va protagonitzar recentment una ponència de la Jornada d’Especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària de l’AIFiCC. Ella mateixa escriu un resum del què va dir sobre aquesta professió que «moltes vegades és invisible però essencial» i sobre «el poder que té cuidar en col·lectivitat».

«Ser infermera és molt més que una feina, és una manera de ser. Reivindiquem el valor de cuidar i el dret a cuidar en condicions dignes».

«Cuidar en una presó és també ser interlocutora i, molt sovint, ser referent emocional i social.  La nostra tasca exigeix sensibilitat, fortalesa i una gran capacitat d’adaptació».