Actualitat

El dèficit d’infermeres ja és un problema greu a Catalunya

Catalunya té 45.995 infermeres, però en necessita moltes més per arribar a la mitjana de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Incrementar el personal és una de les demandes històriques dels col·legis de professionals i de les societats científiques d’infermeria i ara també un dels debats al Fòrum de Diàleg Professional que ha iniciat el Departament de Salut. Reconèixer les especialitats o aplicar d’una per totes la prescripció infermera seran altres reptes.

Agafant com a marc tot el sistema sanitari català, la infermeria representa un 30% del total de professionals sanitaris col·legiats a Catalunya a 2017 segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Encara en faltarien més. Si bé des de 2012 les graduades han anat en augment, els últims tres cursos el nombre ha estat més o menys estable: el 2017 va acabar amb 1708 titulades. Aquestes dades s’han de valorar creuant-les amb les franges d’edat. El 38% de les infermeres en actiu tenen més de 50 anys d’edat i un altre 38% tenen entre 35 i 49 anys. Només un 21% té menys de 35 anys. Això dibuixa una professió de mitjana edat que cal alimentar amb noves incorporacions si es vol arribar a la mitjana de ràtios de l’OCDE.

Els números que expliquen el dèficit

Assegut a la sala d’espera d’un CAP, de peu en mig d’un passadís a urgències d’un Hospital, perdut entre parets blanques i línies dibuixades al terra que no saps on et porten i, sigui on sigui, finalment una infermera acudeix per ajudar-te. Ho fa després d’haver atès a més pacients dels que les seves capacitats li permeten fer en bones condicions però es dedica a omplir els forats que altres persones haurien de cobrir.

“Fa molta estona que espero”, “aquí no m’atén ningú”, “per què he d’esperar al metge? No m’ho pots donar tu?”, “ni recorden que em tenen aquí”. Aquestes són algunes de les frases que s’acostumen a sentir entre els pacients que es troben a urgències, siguin d’un hospital o d’un Centre d’Atenció Primària. I qui acostuma a haver de lidiar amb aquestes situacions és una infermera.

Seria més fàcil si poguessin explicar que a Catalunya hi ha 609 infermeres per cada 100.000 habitants. Que per tota la població del territori només hi ha 45.995 infermeres. I que per arribar a la mitjana de l’OCDE caldrien 17.753 infermeres més. ‘Són moltes però entre set milions i mig de persones no són tantes’, podríem dir. I si ho plantegéssim en tant per cents? Per arribar a la mitjana europea cal que augmentem la quantitat actual en un 40%.

if(“undefined”==typeof window.datawrapper)window.datawrapper={};window.datawrapper[“MU3ty”]={},window.datawrapper[“MU3ty”].embedDeltas={“100″:865,”200″:729,”300″:675,”400″:658,”500″:658,”700″:631,”800″:631,”900″:631,”1000”:631},window.datawrapper[“MU3ty”].iframe=document.getElementById(“datawrapper-chart-MU3ty”),window.datawrapper[“MU3ty”].iframe.style.height=window.datawrapper[“MU3ty”].embedDeltas[Math.min(1e3,Math.max(100*Math.floor(window.datawrapper[“MU3ty”].iframe.offsetWidth/100),100))]+”px”,window.addEventListener(“message”,function(a){if(“undefined”!=typeof a.data[“datawrapper-height”])for(var b in a.data[“datawrapper-height”])if(“MU3ty”==b)window.datawrapper[“MU3ty”].iframe.style.height=a.data[“datawrapper-height”][b]+”px”});

Tal com va assenyalar la consellera de Salut, Alba Vergés, durant el I Fòrum de Diàleg Professional, les ràtios catalanes estan lluny de la mitjana de l’OCDE que és de 843 infermeres per cada 100.000 habitants. Tot i això, Vergés va declarar que “no estem malament si ens comparem amb altres regions espanyoles de població similar”, tot i que “estem lluny d’aquelles que tenen capacitat de finançament propi com el País Basc (774) o Navarra (868)”.

if(“undefined”==typeof window.datawrapper)window.datawrapper={};window.datawrapper[“4gSH6”]={},window.datawrapper[“4gSH6”].embedDeltas={“100″:628,”200″:628,”300″:628,”400″:628,”500″:628,”700″:628,”800″:628,”900″:628,”1000”:628},window.datawrapper[“4gSH6”].iframe=document.getElementById(“datawrapper-chart-4gSH6”),window.datawrapper[“4gSH6”].iframe.style.height=window.datawrapper[“4gSH6”].embedDeltas[Math.min(1e3,Math.max(100*Math.floor(window.datawrapper[“4gSH6″].iframe.offsetWidth/100),100))]+”px”,window.addEventListener(“message”,function(a){if(“undefined”!=typeof a.data[“datawrapper-height”])for(var b in a.data[“datawrapper-height”])if(“4gSH6″==b)window.datawrapper[“4gSH6”].iframe.style.height=a.data[“datawrapper-height”][b]+”px”});

En aquest sentit, Montse Molas, membre del grup de gestió de casos de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), apunta que, en el cas de la Primària, “així com pels metges de família sí que està establert que haurien de tenir entre 1200-1500 pacients per cap, a infermeria no ho està i per això costa més definir quantes falten a cada lloc”. Molas també introdueix a més la dificultat afegida existent a zones rurals on, a banda de comptar amb menys personal, “costa més fer visites domiciliàries perquè hi ha molts desplaçaments”. De fet, durant el passat estiu es van haver de tancar hores de dispensaris de pobles petits a causa de la falta de personal.

Les dades de territorialitat donen suport al que relata Molas: quatre de cada cinc (79%) infermeres col·legiades no jubilades a Catalunya estan a la província de Barcelona. En números absoluts, de les 45.995 infermeres col·legiades no jubilades que hi ha a Catalunya exercint, 36.380 es troben a la província de Barcelona, segons l’Institut Nacional d’Estadística. Tarragona compta amb 4.009 infermeres , Girona compta amb 3.202 i Lleida amb 2.404.

if(“undefined”==typeof window.datawrapper)window.datawrapper={};window.datawrapper[“gbkiV”]={},window.datawrapper[“gbkiV”].embedDeltas={“100″:606,”200″:423,”300″:362,”400″:345,”500″:301,”700″:301,”800″:301,”900″:301,”1000”:284},window.datawrapper[“gbkiV”].iframe=document.getElementById(“datawrapper-chart-gbkiV”),window.datawrapper[“gbkiV”].iframe.style.height=window.datawrapper[“gbkiV”].embedDeltas[Math.min(1e3,Math.max(100*Math.floor(window.datawrapper[“gbkiV”].iframe.offsetWidth/100),100))]+”px”,window.addEventListener(“message”,function(a){if(“undefined”!=typeof a.data[“datawrapper-height”])for(var b in a.data[“datawrapper-height”])if(“gbkiV”==b)window.datawrapper[“gbkiV”].iframe.style.height=a.data[“datawrapper-height”][b]+”px”});

Aquestes xifres situen al col·lectiu d’infermeria en un estat d’alerta. Les demandes que ha recollit com a urgents el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya sumant els Col·legis de Professionals i les associacions científiques infermeres impliquen per exemple desencallar el decret català de la prescripció infermera. Molas valora que la situació actual no té sentit: “ve una persona amb un refredat i el veí li pot dir que es prengui un paracetamol però nosaltres no, ve amb una ferida i no pots dir-li quina pomada li va bé… Hem d’esperar que li digui el metge, tot i que s’ha demostrat que amb les ferides, llagues i primeres cures sabem fer-ho millor nosaltres perquè som les qui ho curem”.

El Consell de Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya planteja una sèrie de reivindicacions per millorar la professió i, a la vegada, el servei que dona a la societat. La primera és reconèixer les categories especialistes, ja que ara per ara, un 92,15% de les infermeres no tenen cap especialitat. La segona, posar fi a la situació discriminatòria que pateixen les infermeres a l’hora d’acreditar-se per optar a la docència universitària a l’Agència per a la qualitat del sistema universitari de Catalunya (AQU). En tercer lloc, l’infermeria reclama reformular la direcció estratègica infermera al Departament de Salut, incorporar una direcció estratègica infermera al CatSalut, recuperar la co-direcció infermera a l’Estratègoa nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC). I, finalment, reactivar immediatament el Consell de la Professió Infermera o reforçar la participació infermera al Consell Assessor de Salut.

Només un 1,12% de les infermeres familiars i comunitàries tenen l’especialització

El reconeixement de l’especialitat comença a prendre importància i és un dels aspectes que la professió vol tenir en compte al llarg del procés del fòrum pel diàleg professional. La voluntat del Departament de Salut és revertir aquesta situació. Alba Brugués, presidenta de l’AIFiCC, ho celebra perquè “parlar de l’especialització infermera és un pas per normalitzar que calen infermeres especialitzades en molts àmbits”. Afegeix, a més, com a presidenta d’una associació científica infermera, que “si volem qualitat a la primària, l’especialitat és molt important”.

if(“undefined”==typeof window.datawrapper)window.datawrapper={};window.datawrapper[“HkBoG”]={},window.datawrapper[“HkBoG”].embedDeltas={“100″:720,”200″:615,”300″:544,”400″:517,”500″:500,”700″:473,”800″:473,”900″:473,”1000”:473},window.datawrapper[“HkBoG”].iframe=document.getElementById(“datawrapper-chart-HkBoG”),window.datawrapper[“HkBoG”].iframe.style.height=window.datawrapper[“HkBoG”].embedDeltas[Math.min(1e3,Math.max(100*Math.floor(window.datawrapper[“HkBoG”].iframe.offsetWidth/100),100))]+”px”,window.addEventListener(“message”,function(a){if(“undefined”!=typeof a.data[“datawrapper-height”])for(var b in a.data[“datawrapper-height”])if(“HkBoG”==b)window.datawrapper[“HkBoG”].iframe.style.height=a.data[“datawrapper-height”][b]+”px”});

Existeixen dues maneres d’aconseguir una especialitat: a través de l’examen d’accés a la residència (IR: Infermera Resident) o a través d’un examen de competència. En el primer cas, on hi ha sis possibilitats de formació específica, veiem que només hi ha un 7, 85%. El 92,15% de les infermeres no tenen cap especialitat. Entre les que sí: un 2,93% són llevadores, un 1,25% estan especialitzades en salut mental, un 1,12% són infermeres de Família i Comunitària i un altre 1,12% ho són a geriatria. Per últim, un 0,84% són infermeres del treball i un 0,59% pediàtriques.

La segona via (l’examen de competència) encara està per convalidar i és la possibilitat de fer una prova per equiparar-se a l’especialitat. Brugués explica que sonen veus perquè l’examen es celebri durant 2019 i i la previsió es que es presentin més de 3.000 persones només per a infermeria familiar i comunitària a Catalunya.

No seguir excloses de les decisions polítiques: demanda essencial per dissenyar un model sanitari “públic, universal i just”

Els col·legis professionals i les societats científiques valoren que la visió infermera, que és “capaç d’entendre el que la persona atesa necessita en tots els seus àmbits personal, familiar i social”, ha de ser-hi present a l’hora de planificar polítiques de salut. “Es tracta també que ningú argumenti ni decideixi per nosaltres, no podem seguir excloses dels llocs on es prenen les decisions polítiques, des d’on es planifica i s’avalua. És un error”. Exigeixen també que s’acompleixin “els compromisos contrets pel Departament de Salut sense els quals no és possible dissenyar un model sanitari públic, universal i just”.

Assenyalen, en aquest sentit, la precarietat dels contractes. així com la inestabilitat d’aquests. Com ja va tractar aquest Diari, l’estudi “Salut, estils de vida i condicions de treball de les infermeres i infermers de Catalunya” realitzat per la Fundació Galatea (2016) mostrava que un 35,6% de les infermeres catalanes està en risc de desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat, estant aquesta xifra molt per sobre d’altres professionals de la salut (18-20%) i de la població general (9,7%). Condicions com la precarietat laboral, que afecta un 27% de les infermeres i infermers de Catalunya, o la “baixada de sous generalitzada” en un 83%, augmenten els riscos psicosocials.

A menys infermeres, més població desvinculada del sistema de salut

La falta d’infermeres fa que certes mancances es facin més evidents i les condicions laborals es degradin. Molas recorda que “la continuïtat assistencial és necessària per conèixer els serveis, la població, els seus actius, que et tinguin de referència per poder establir unes pautes”. Que els professionals no siguin estables i el personal es nodreixi de substituts o interins que van canviant, per Molas, es provoca una “pèrdua molt important”.

Montse Molas assenyala que com més estable sigui la plantilla més abast es podrà donar, per exemple, a les activitats comunitàries que són les que creen vincles amb la gent gran i els joves. “És necessari fer aliances amb casals d’avis o associacions de joventut per veure quins problemes tenen, com treballem el tema drogues, l’assetjament sexual… abans les infermeres feien consultes unes hores a la setmana a les escoles perquè els adolescents les veiessin com a referents. Ens hem d’apropar a la mitjana europea per recuperar-ho”, conclou Molas. Brugués és del mateix parer: cal pujar la ràtio perquè les infermeres són el primer contacte amb el pacient i les que treballen per l’educació en salut, la prevenció i la promoció.

Consulta les dades i la metodologia.