L’auge dels cars aliments orgànics obeeix principalment a motius de sostenibilitat i salut. Aquests aliments, produïts sense pesticides, fertilitzants artificials i tècniques de manipulació genètica, són més respectuosos amb el medi ambient; i, en principi, semblen també més beneficiosos per a la salut. L’Agència Internacional de Recerca del Càncer (IARC) de l’OMS ha inclòs tres pesticides habituals en el grup de substàncies “probablement carcinògenes per a l’ésser humà” (grup 2A), el mateix grup en el qual per cert també està la carn vermella. Molts pesticides són a més disruptors hormonals, que poden causar càncer. En bona lògica, el consum habitual d’aliments biològics, ja siguin vegetals, làctics o càrnics, podria prevenir el desenvolupament d’alguns càncers. No obstant això, això està lluny de ser confirmat. I provar-ho, a més, no és tasca fàcil.
L’associació entre consum d’aliments orgànics i risc de càncer amb prou feines ha estat estudiada. Però el passat 22 d’octubre, la revista JAMA va publicar un estudi francès de cohort que mostrava que els qui consumien més aliments orgànics tenien un risc de sofrir alguns càncers un 25% menor que els qui amb prou feines els consumien. La recerca té sens dubte interès científic i mediàtic, i per això el seu ressò en la premsa ha estat notable. En tractar-se d’un estudi observacional i a més solament el segon d’aquest tipus (el 2014 es va publicar un estudi similar en el Regne Unit), alguns periòdics han realitzat una cobertura rigorosa i prudent, com The New York Times o El Universal. Uns altres, no obstant això, han difós missatges sensacionalistes des dels seus titulars, com The Independent (Eating organic food lowers risk of certain cancers, study suggests) o la CNN (You can cut your cancer risk by eating organic, a new study says).
Aquest estudi francès té com a punts forts la grandària del grup (68.946 participants), el seu disseny prospectiu i el seu finançament complet amb fons públics. No obstant això, entre altres limitacions, la cohort està formada per voluntaris preocupats per la seva salut i no és representativa de la població general francesa; el consum s’ha mesurat mitjançant un qüestionari, la qual cosa podria no reflectir el consum real, i el seguiment és de menys de cinc anys. A més, algunes troballes (el risc de càncer de mama, per exemple) són contradictoris amb els de l’estudi britànic. Tot això obliga a ser cautelosos en la interpretació.
No és el mateix dir que entre els consumidors d’aliments orgànics s’han observat menys càncers que entre els no consumidors, que proclamar que el consum d’aquests aliments “redueix” el reg de càncer o ho “prevé”. I molt menys, com fa la CNN, individualitzar el missatge amb un directe i persuasiu “Tu pots retallar el teu risc de càncer amb menjar orgànic”, obviant totes les possibles diferències entre el receptor del missatge i els participants en l’estudi. El devessall de missatges d’aquest tipus, que circulen i recirculen per les xarxes, crea falses expectatives i confusió, alhora que dificulta la visibilitat de la informació rigorosa i no deixa créixer la llavor del pensament crític, tan necessari per prendre decisions informades que afecten la salut.
En general, no som del tot conscients de la càrrega de causalitat continguda en formes verbals com “redueix”, “retalla” o “prevé”, i de les subtils diferències entre “pot” i “podria”, o entre “plausible”, “possible” i “probable”. Però amb lleus i acumulatius lliscaments en el llenguatge, sovint involuntaris, es va creant una realitat paral·lela o ampliada respecte a la qual perfila la recerca. La conclusió dels autors de l’estudi, ben visible en el frontispici del resum, resa: “Promoure el menjar orgànic en la població general podria ser una prometedora estratègia de prevenció del càncer”. És aquesta una conclusió prematura i per ventura la primera baula d’una cadena d’exageracions? El professor Tom Sanders considera que la conclusió és exagerada, i els epidemiòlegs Tim Spector i Tim Key reconeixen que l’assumpte mereix més recerca. En bona lògica científica, aquests estudis arribaran, encara que no tant en forma de costosos i pràcticament inviables assajos clínics com d’estudis observacionals que incloguin, entre altres millores, mesures més exactes sobre el consum d’aliments i la presència de pesticides en l’organisme. I per llavors, igual que ara, el problema seguirà sent el mateix: ajustar el llenguatge a la realitat de les proves.
