Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“No pot haver-hi salut pública sense salut per a migrants i refugiats”. Aquesta és la principal conclusió del primer informe sobre la població migrant a Europa publicat per l’Organització Mundial de la Salut. El document, que ha estat elaborat per més d’una dotzena d’experts de diferents països, es considera com “un primer pas per a generar evidència a nivell regional sobre la salut dels refugiats i migrants”. Segons el coordinador del programa de Migració i Salut i principal responsable de l’informe, Santino Severoni, “és de summa importància consolidar i difondre les proves, no només per a fonamentar les polítiques, sinó també per a contrarestar els mites”, ja que la xenofòbia i el racisme representen un important “desafiament” que podria “retardar els progressos reeixits” en matèria de salut global.
El document destaca com la falta d’accés a una atenció sanitària equitativa per als refugiats i els migrants pot tenir repercussions negatives en la salut pública, tant per als refugiats com per als migrants i la comunitat d’acolliment, i pot obstaculitzar l’assoliment dels objectius mundials en matèria de salut. “L’existència de grups de població amb baixa cobertura sanitària pot tenir conseqüències negatives per a tota la comunitat”, destaca Severoni.
Mites i realitats sobre malalties infeccioses
Tal com va fer un estudi internacional publicat el mes de desembre passat, l’informe desmenteix el mite que els refugiats i els migrants porten malalties contagioses que suposin un perill per a la població local. Segons els seus resultats, “existeix un risc molt baix de transmissió de malalties de la població de refugiats i migrants a la població d’acolliment a la regió europea de l’OMS”.
Malgrat això, és cert que els refugiats i els migrants corren un major risc de contreure malalties infeccioses a causa de la seva exposició, la falta d’accés a l’atenció sanitària, la interrupció de l’atenció i les males condicions de vida. Per tant, destaquen que és necessari “garantir que els treballadors sanitaris de primera línia comprenguin els riscos”.
Respecte a algunes de les malalties infeccioses més comunes, com la tuberculosi, l’informe afirma que les grans diferències en les taxes nacionals “dificulten l’avaluació de l’impacte regional de la tuberculosi relacionada amb la migració”, encara que destaquen que la prevalença d’aquesta malaltia sol estar associada a la prevalença al país d’acolliment.
En els estats membres de la Unió Europea (UE), les persones nascudes a l’estranger representen el 32,7% de totes les notificacions de tuberculosis i també experimenten una major càrrega de tuberculosi multiresistent, mentre que a Espanya el percentatge és del 28,5%.
“Molts dels casos que detectem a Espanya són de tuberculosi latent, és a dir, que són persones que han estat en contacte amb el bacil que la produeix, però que rares vegades l’arriben a convertir-se en vehicles de transmissió”, explica a eldiario.es el coordinador de la plataforma Salut entre Cultures, Ignacio Peña.
A més, Peña recorda que “al nostre país aquesta malaltia està controlada, que no erradicada, entre altres coses perquè tenim unes condicions higiènico-sanitàries que són bastant millors a les dels països d’origen i l’adhesió al tractament és major, amb el que a penes tenim resistències”.
Respecte al VIH, s’ha estimat que aproximadament el 40% dels nous diagnòstics a la UE es donen en persones que són originàries de fora del país informant. No obstant això, “una proporció significativa dels refugiats i migrants que són VIH positius adquireixen la infecció després d’haver arribat” a Europa, destaca l’informe.
“El mite diu que com vénen de regions en les quals el virus és endèmic el porten quan vénen, però molts el contreuen aquí”, assegura Peña. A més, aquest activista destaca les dificultats de les persones infectades per a accedir a tractament per les barreres administratives d’algunes comunitats autònomes. “A Madrid, per exemple, per a adquirir una targeta sanitària has d’haver estat empadronat durant almenys 3 mesos, per la qual cosa seran 3 mesos sense estar baix tractament, amb el risc que això suposa”.
Precisament les dificultats d’accés als sistemes sanitaris és una altra de les reclamacions que fa l’informe, que estableix com una de les prioritats el “proporcionar una cobertura sanitària de qualitat i assequible a tots els refugiats i migrants, independentment de la seva situació legal”.
Problemes d’accessibilitat a Espanya
A Espanya, l’actual govern va derogar el reial decret del Partit Popular que limitava l’accés dels immigrants en situació irregular al sistema sanitari. No obstant això, el mes de novembre passat, diverses organitzacions integrades en la plataforma REDER van denunciar que, malgrat la derogació, encara no s’ha aconseguit aquest objectiu.
“Continuem lluitant per a veure si recuperem realment l’accés universal a la salut, perquè administrativament continuem tenint les mateixes barreres que abans”, afirma Peña. A més, assegura que el decret del PP “va deixar un missatge en el col·lectiu immigrant que encara persisteix i és que si no tens papers no tens dret a la salut, malgrat que ja ha estat derogat”.
Finalment, l’informe també destaca la detenció de migrants en situació irregular com una de les mesures que tenen un efecte negatiu sobre la salut. L’OMS recorda que “les directrius internacionals indiquen que la detenció només ha d’utilitzar-se com a últim recurs”, però que, no obstant això, aquest tipus de detenció “es practica àmpliament en tota la regió europea”.
Menys càncer, més diabetis i menys alcohol
Encara que la major part dels estudis s’han centrat sobre les malalties infeccioses de la població migrant, l’informe afirma que les afeccions cròniques o no transmissibles també requereixen atenció. En aquest sentit, les dades indiquen que els migrants tenen menor risc de contreure totes les formes de càncer, excepte el càncer de coll uterí, però el diagnòstic sol ser més tardà. D’altra banda, la població immigrant té una major incidència, prevalença i taxa de mortalitat per diabetis que la població d’acolliment, amb taxes especialment més altes entre les dones. Finalment, recerques realitzades a Noruega, Espanya i Suècia descriuen una menor prevalença del consum d’alcohol i drogues entre els joves refugiats i migrants en comparació amb la població local.
