Espanya no compleix una directiva de la Unió Europea i ignora a la comunitat científica perquè no compta amb l’especialitat mèdica de Psiquiatria de la Infància i l’Adolescència. Al nostre país no existeix formació ni titulació específica sobre salut mental dels menors i les necessitats i trastorns propis associats, com també recomana la European Union of Medical Specialists (UEMS), sinó que nens i adolescents són tractats per psiquiatres generals.
El mínim obligatori a cursar d’infantil durant els 4 anys com a Metge Intern Resident (MIR) en la branca de Psiquiatria són 4 mesos. Després, la preparació depèn de l’interès del metge i del centre al qual hagi estat destinat. Per a Celso Arango, vicepresident de la Societat Espanyola de Psiquiatria, “el que hi ha ara equival al fet que per a ser pediatra bastés amb fer la residència de medicina integral i, dels seus 4 anys, dedicar 4 mesos a nens”.
La creació de l’especialitat a Espanya és un projecte arrossegat des de 2009, quan el llavors ministre de Sanitat de José Luis Rodríguez Zapatero, Bernat Soria, la va anunciar després de la insistència de famílies i professionals. Es va retardar fins a 2014, quan va estar aprovat durant un any un Reial decret que modificava de manera troncal algunes especialitats i que incloïa en un annex Psiquiatria Infantil. Aquest va ser derogat per falta d’informació de la memòria econòmica i no va haver-hi temps a formar a cap psiquiatre infantil, encara que sí al fet que alguns estrangers homologuessin el seu títol.
Avui dia, torna a existir un esborrany de Reial decret (RD) redactat per Sanitat que instaura la Psiquiatria per al Nen i l’adolescent –posteriorment modificat a ‘de la Infància i l’Adolescència’–. Està datat a 17 de gener de 2018 i aprovat a l’abril per les comunitats dins del termini en el Consell Interterritorial, però no ha arribat a la seva següent fase, el vistiplau del Consell d’Estat, ni durant el govern de Mariano Rajoy ni durant el de Pedro Sánchez. D’arribar a aquest òrgan, el següent pas seria el Consell de Ministres, per la qual cosa es preveu que amb la convocatòria d’eleccions es quedarà definitivament en standby.
Carta a la ministra demanant explicacions
Al desembre, Educació va posar alguns ‘peròs’ formals a la redacció del Reial decret relativa a les homologacions, però les associacions de psiquiatria atribueixen aquesta última paralització sobretot a la inacció de Sanitat. Fernando Gónzalez, president de la Societat Espanyola de Psiquiatria i Psicoteràpia del Nen i de l’Adolescent (SEPYNA), és un dels quatre signants d’una carta que quatre representants d’associacions de psiquiatria van enviar al novembre a la ministra de Sanitat, María Luisa Carcedo, demanant explicacions. Ell entén que aquest nou retard es deu a l'”alentiment burocràtic” propi d’un canvi de govern, però “no podem tolerar-lo ni esperar més donat el consens que hi ha des de fa anys entre comunitat científica i famílies”.
Sanitat no ha respost a eldiario.es sobre per què en aquesta legislatura tampoc s’ha arribat a efectuar la creació de l’especialitat, ni sobre si hi ha hagut nous avanços. En el seu web continua allotjat l’esborrany de Reial decret: entre els arguments que presenta el mateix document està que amb ella els professionals tindrien competència en el tractament de trastorns mentals del neurodesenvolupament, fomentar el benestar de les famílies i parlar de resultats a nivell educatiu i social, amb esment a l’assetjament escolar.
L’esborrany del RD detalla que la implantació suposaria un augment de la despesa deguda principalment al fet que el programa formatiu per als dos tipus de Psiquiatria que existirien passaria de 4 anys a 5. Per a corregir-ho s’oferirien menys places, de 241 a 185 –de les quals anirien 88% per a adult, 12% per a nen, amb una mitjana de 104 jubilacions anuals– amb “un marge de creixement del nombre de professionals”, així que el saldo resultaria lleument negatiu.
Aquest extrem sí ha estat criticat: Mikel Munarriz, president de l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatria (AEN) i un altre dels remitents de la carta a Carcedo, es reafirma en el seu compromís amb què “l’urgent és l’especialitat”, però no comparteix els comptes del Ministeri i opina que es deuen “a la tendència política a evitar l’increment del pressupost” i que pot haver-hi altres vies. Considera que fer-se així pot ser acceptable “puntualment, els primers anys”, però que caldrà treballar perquè el sistema es reajusti i es mantingui l’oferta.
Les places per a professionals de salut mental al nostre país són, en general, poc nombroses “mirant la ràtio i comparant-la amb altres països”, però “aquesta és una altra guerra”, explica Celso Arango, que també és signant de la carta remesa a Carcedo –la quarta és Dolores Moreno, de l’Associació Espanyola de Psiquiatria del Nen i de l’Adolescent–. Es refereix al fet que “si hi hagués més professionals en general, molt millor. Però ni tan sols és això el que demanem ara, sinó simplement que hi hagi especialistes”.
Arango enumera algunes de les patologies més freqüents que ha d’atendre un especialista en psiquiatria infantil: problemes de vincles prematurs en neonatologia, trastorns de la conducta, autisme o prevenció del suïcidi en l’adolescència. Mikel Munarriz (AEN) subratlla la importància de la detecció precoç i del coneixement d’aquestes patologies però el que destaca és que “la xarxa de recursos és molt diferent entre menors i adults. Per exemple, en les modalitats d’intervenció -en la qual té molt pes la col·laboració amb institucions educatives- la psicoteràpia, l’atenció a pares. La capacitació fa que no només hàgim de saber més d’uns diagnòstics que d’uns altres, que és important, sinó de com s’intervenen”.
Fernando González (SEPYNA) descriu que avui dia la formació d’especialistes en infantil és “heterogènia” i depèn “del centre i de la geografia”: “En hospitals grans de capitals sí a vegades hi ha professionals només dedicats a infantil que s’han format una vegada tinguda la plaça, perquè ells mateixos han tingut aquest interès. En comarques passa més que un mateix psiquiatre atén adults i nens alhora. També hi ha diferències entre comunitats: a País Basc o Catalunya hi ha més professionals, a Castella i Lleó o Aragó estan pitjor”. Hi ha professionals que, per aquest propi interès, estan molt formats, però “quan es jubilen pot passar que cobreixi la seva plaça algú que només ha fet aquests 4 mesos dins del MIR”.
A les associacions “oficialment no ens han donat cap motiu” perquè no s’acabi de crear l’especialitat. Celso Arango creu que una opció és que es pretengui tornar a una fórmula semblant a la qual es va emprar en 2014: no redactar un Reial decret només per a la Psiquiatria Infantil sinó realitzar una modificació troncal que ho inclogui. Però és crític, ja que suposaria “començar tot el treball de zero” després d’una dècada i tres governs diferents de demora.
“S’està tractant a nens com a adults”
Les famílies també han passat anys insistint. L’any 2008, la Plataforma de Famílies per a la Creació de l’Especialitat de Psiquiatria Infantojuvenil ja va llançar un comunicat en el qual relataven algunes de les conseqüències de la falta de titulació: mals diagnòstics i tractaments inadequats que desemboquen en nens amb depressions, ansietat i altres problemes que porten aparellats a més rebuig social, fracasso escolar o situacions familiars “poc desitjables”.
El 2019 moltes famílies segueixen amb la batalla: Carmen de la Osa, presidenta de l’Associació de familiars de malalts mentals per la integració infantojuvenil (AFEMI) i mare d’una noia de 16 anys diagnosticada als quatre amb un “trastorn del desenvolupament sense especificar, un d’aquests calaixos de sastre”, apunta a la falta de professionals sanitaris, que fa que les consultes es produeixin massa espaiades, però també a la “urgència que s’activi la formació d’especialistes, perquè s’està tractant als nens com a adults”. Assenyala en primer lloc que amb l’actual sistema hi ha una falta de coordinació amb els centres escolars, “on tampoc se sap aconsellar bé. Al final, molts nens acaben en centres d’educació especial per falta d’assessorament, quan es podria evitar. Tampoc es té en compte per exemple que es faci teràpia a les tardes, perquè puguin no faltar a classe”.
A l’associació que lidera De la Osa, a Ciudad Real, arriben molts casos de nens sobremedicalitzats “que sense pastilles es converteixen en malalts crònics. A vegades és necessària la medicació, però unes altres estem veient que se’ls recepta com si fossin persones majors”. Fernando González apunta que és freqüent que un psiquiatre sense la suficient formació en infantil s’inclini més a l’ús de fàrmacs, com en adults, “però els d’infantil tendim a ser més prudents, ja que hi ha menys estudis sobre l’efecte en el desenvolupament”. L’objectiu és també i en resum, segons Mikel Munarriz, que “es tractin adequadament els problemes des del principi, perquè nens i nenes creixin millor i sigui més difícil que arribin a adults amb problemes de salut mental. Aquests se solen iniciar molt primerencament en la vida. En unitats d’adults el que ens trobem sovint és el que no va poder ser resolt en la infància”.
