Quan la filla d’Olga Ramos i Carlos Soto va acabar amb la seva vida, quan tenia 18 anys, ells no sabien res de suïcidis. Tampoc dels senyals que manifesten les persones amb ideacions suïcides. “Ara sabem moltes més coses i som capaces de veure signes, senyals… però a toro pasado. En aquell moment no sabíem el que teníem a veure. El tabú funciona fins a tal punt que no et fa informar-te fins que no li ha passat a algú molt pròxim”, expliquen. Per això estan segurs que “parlar de suïcidis salva vides”.
“La gent sempre emet senyals, que no només es manifesten amb la paraula, sinó també amb l’actitud, la pèrdua de costums, el canvi de gust per les coses, una actitud depressiva, etc. Però per a detectar-les cal estar preparats i parlar amb naturalitat”, explica el president de la Confederació Salut Mental Espanya, Nel González. Olga, que és coordinadora de l’associació de Familiars i Afins en Dol per Suïcidi (FAeDS), afirma que ara s’adona d’algunes coses que llavors no va saber identificar i enumera pistes perquè altres persones puguin detectar i intervenir abans que sigui tard. Si escau, recorda que la seva filla, que sempre havia tret molt bones notes, va començar a tenir problemes per a estudiar. A vestir-se amb colors clars, quan sempre havia preferit els foscos. A tenir problemes per a dormir o a menjar coses que li aixequessin l’ànim, com a xocolata. Mai va verbalitzar frases de l’estil “em vull morir” o “això no val la pena”, que els experts recomanen no passar per alt.
A Espanya, el suïcidi porta sent la primera causa de mort no natural durant 12 anys. I no remit: el 2017 –últimes dades disponibles–, la taxa va augmentar un 3,1% respecte a l’any anterior. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, 3.679 persones van veure com a única solució al gran sofriment que estaven travessant llevar-se la vida, i la hi van llevar. Una xifra que, segons els experts es queda curta i que podria aconseguir les 6.000 morts a l’any, perquè la forma en la qual es recullen aquestes defuncions en els comunicats de defunció falsegen les dades. “La nostra filla no consta com a suïcidi, perquè en el comunicat apareix com a causa de la mort una parada cardiorespiratòria. Evidentment, aquesta no és la causa de la mort”, denúncia Olga.
Retallades sobretot en salut mental
“No se sap a què es deu l’augment de la taxa de suïcidis, encara que existeixen algunes hipòtesis”, explica el president de l’Associació de Recerca, Prevenció i Intervenció del Suïcidi (Aipis) i psicòleg especialista en psicologia clínica, Javier Jiménez. En primer lloc, aquest expert apunta a les retallades en sanitat, “que afecten sobretot salut mental”, però també al fet que “no existeix cap programa de prevenció a nivell estatal” i “els de les comunitats autònomes que els tenen no estan dotats de mitjans econòmics ni de personal adequat”.
En l’Estratègia Nacional de Salut Mental en la qual treballa el ministeri de Sanitat s’incloïa la prevenció de suïcidis, una aposta de l’exministra Carmen Montón, que ja havia posat en marxa un pla a la Comunitat Valenciana, quan era consellera. De fet, l’exministra va reunir el passat 7 de setembre a diferents representants d’associacions que treballen aquest assumpte per a abordar el problema. “Estava molt implicada i sortim molt contents”, indica Antonia Jiménez, coordinadora del grup d’estudi i recerca de la conducta suïcida del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid.
Montón va dimitir el dia 11 de setembre després de detectar-se les irregularitats amb les quals va obtenir un títol de màster universitari entre les quals estava la còpia del treball final. “La següent ministra, María Luisa Carcedo, va dir que reprendria el tema, però no estava tan implicada”, prossegueix Antonia Jiménez. Amb la convocatòria d’eleccions, els treballs sobre aquest tema s’han detingut encara que la veritat és que uns dies abans de l’anunci electoral del president Pedro Sánchez, des del ministeri reconeixien que encara no hi havia un esborrany elaborat. Aquesta redacció ha tornat a posar-se en contacte amb el ministeri per a conèixer algunes de les mesures que contempla el pla, però no ha obtingut resposta.
González assenyala altres factors a tenir en compte. Entre ells, l’augment de les addiccions sense substància, “amb les noves tecnologies, internet, el joc o la compra online, la pornografia…”. Noves patologies que “són, en realitat, dependències que generen frustració, ansietat i que, a vegades, tallen la vida de la gent”, explica. L’any passat, el ministeri de Sanitat ja va incloure en el seu Pla Nacional d’Addiccions a les noves tecnologies, mentre reconeixia que un 18% dels joves de 14 i 18 anys les utilitza de forma inadequada. Una altra dada: l’auge de les apostes per internet va augmentar un 36% les inscripcions en el Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc. En 2017, 41.117 persones havien demanat que se’ls prohibís jugar. Era un 9% més que l’any anterior i, del total, més de la meitat tenien entre 18 i 35 anys.
Intervenir a les escoles
González apunta també que “la societat en la qual vivim genera patologia ambiental per moltes raons: expectatives en la gent que després no es compleixen, la qual cosa provoca frustració, depressió, estrès, ansietat…”. Per això, advoca per intervenir de forma preventiva a les escoles, “parlant amb els joves de les addiccions amb substància i sense substància, dels problemes de salut mental, del benestar, d’un consum responsable, amb una dimensió més humana de la vida, reorientant-los a un procés de maduració cap a una vida més vivible i no cap a una competició”.
“En moltes direccions se centren més en el tabú i en què és millor no tocar el tema, però és a l’inrevés: el millor és intentar solucionar-ho”, defensa Carlos, que després de la mort de la seva filla promou xerrades en centres escolars. “Després de la primera xerrada, ens assabentem que el de la meva filla era el sisè cas en sis anys en el seu institut”, explica. “Al cap de poques hores, els seus companys ja ho sabien, però ningú els explica què és. Al final, ho veuen com una sortida, perquè es queda aquí com una forma de solucionar els seus problemes”, indica.
“Igual que parlem de sexe o de drogues, per què no parlar de tots els aspectes de la vida que són importants? Això no és una cosa que els passi a uns altres, és una cosa que succeeix. No té res a veure amb un determinat estrat social o econòmic”, recalca Olga. El suïcidi és la tercera causa de mort entre els joves de 15 i 29 anys a Espanya, per darrere dels accidents i els tumors. En 2017, segons l’INE, es van suïcidar 273 joves.
José Luis Herrera explica que ha tingut diversos intents de suïcidi. L’últim, el 16 d’abril de 2018. “Des de llavors, no he vist més al meu psiquiatre. El dia que em tocava la data no vaig poder anar, però a mi ningú m’ha cridat”, explica. Ell ha optat per acudir a una psicòloga privada. “Perquè puc permetre-m’ho”, diu. Viu a les Illes Canàries, però la falta de seguiment als pacients amb temptatives o ideacions suïcides és habitual en altres comunitats. Això, malgrat que “el principal predictor que una persona se suïcidi és que ho hagi intentat abans”, assenyala Javier Jiménez. “A Madrid, quan algú s’intenta suïcidar li han de donar una cita preferent, entre tres i set dies, però s’han adonat que prop del 80% no va” pel que “queden en mans de la seva família”, indica.
Sensació de sentir-se incomprès
“Depèn de cada lloc, però les llistes d’espera són molt llargues i, en aquest transcurs, la persona perd la confiança” i “multiplica la seva sensació de sentir-se incomprès”, explica Aminta Pedrosa, que ha viscut molt de prop experiències relatives al suïcidi. És psicòloga sanitària i reconeix que ni ella ni els seus col·legues reben formació necessària per a abordar aquesta problemàtica. “En les universitats es veuen dades, estadístiques i dues o tres idees bàsiques”, però res més.
Per això, fa un any va començar a posar-se en contacte amb totes les facultats de psicologia perquè incloguessin en els seus plans d’estudis formació en conductes suïcides i autolesivas, en forma de matèria o assignatura de grau. Després, va ampliar aquesta petició a les facultats en les quals s’imparteix medicina, infermeria, treball social i teràpia ocupacional. Per a això, va elaborar un model de guia docent en la qual indica com impartir l’assignatura, quants crèdits tindrà, el temari, la seva ubicació i justificació dins de l’estratègia del pla d’estudis de grau, etc. “La majoria de respostes han estat: ens sembla oportú, encara que una tasca complexa. Ho tindrem en compte quan modifiquem el pla actual”, assenyala. Però la veritat és que els procediments administratius “estan fent que es dificulti” l’adaptació curricular. De moment, la Universitat Complutense de Madrid ha suggerit la possibilitat d’impartir un taller formatiu per a alumnes i professors com a solució a curt termini.
Els experts consultats assenyalen la importància d’incloure la figura del psicòleg especialitzat en atenció primària. “Se sap que moltes persones que se suïciden, en el mes anterior, havien anat al metge amb queixes inespecífiques o sense una raó precisa”, explica Antonia Jiménez. “Podria haver-hi un psicòleg d’atenció primària que detectés i derivés. Un metge no pot detectar-lo tot en cinc minuts”, continua. “Aquests problemes de gestió d’emocions”, apunta José Luis, “es poden treballar des de la psicoteràpia i no des de l’abordatge solament amb pastilles”. Ho explica Pedrosa: “El psiquiatre no està format en la intervenció a nivell cognitiu, és a dir, de pensaments, que és la que facilita unes emocions, sensacions físiques i actituds o unes altres. Si davant cada situació penso que ningú m’entén, això pot facilitar un canvi químic en el cervell. Si em dónes una medicació per a equilibrar això, m’estàs donant un pegat, perquè no m’estàs ajudant un canvi real a nivell de pensaments”.
Encara que soni contradictori, un dels possibles efectes adversos dels antidepressius és el risc d’autolesions. Quan Olga i Carlos van portar a la seva filla a la seva metgessa de capçalera perquè tenia problemes per a dormir i aquesta li va receptar medicació, ningú els va advertir. Tampoc li ho va dir el psicòleg al qual acudia la noia. “La meva filla es va suïcidar a la setmana i mitja de prendre la medicació”, indica la mare.
Un telèfon de tres dígits
A més d’un pla contra el suïcidi que englobi reformes sanitàries, educatives, i als cossos policials i que estigui dotat d’un pressupost suficient, totes les persones consultades recalquen la necessitat d’un telèfon d’atenció ràpid, gratuït i de tres dígits, tant per a persones que estiguin pensant a suïcidar-se com per a aquells que detectin ideacions suïcides en algú pròxim. Actualment, aquesta funció la compleixen associacions com el Telèfon de l’Esperança -717003717-, que recorre a voluntaris. “El que ocorre moltes vegades és que el que hauria de ser públic, ho fan associacions, com la meva, amb voluntariat, però no hauria de ser així, perquè ens sobrepassa”, reconeix Jiménez.
L’Organització Mundial de la Salut reconeix que “l’estigma, particularment entorn dels trastorns mentals i el suïcidi, dissuadeix de buscar ajuda a moltes persones que pensen a llevar-se la vida o han tractat de fer-ho i, per tant, no reben l’ajuda que necessiten”. En el Pla d’acció sobre salut mental 2013-2020, els estats membres es van comprometre a reduir la seva taxa de suïcidis en un 10%. Un objectiu que no sembla que Espanya vagi a ser capaç de complir en un any. Això, malgrat que com indica González: “El suïcidi és el problema més greu de salut pública a Espanya i és prevenible”.
