Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Un pot pensar que quan es parla de serveis a les persones es podria estar fent referència a que s’habilitaran mecanismes per millorar les condicions en què es troba la sanitat –que normalment és utilitzada per persones–; la gestió de l’educació –també estem parlant de persones– o, fins i tot, la implementació d’un pla d’habitatge d’emergència social perquè les persones necessiten un lloc digne on viure i ara n’hi ha moltes que no hi poden accedir.
Doncs no, la Llei Aragonès no preveu res d’això. La veritat és que llegint i analitzant el contingut del projecte de llei –lectura imprescindible l’article de la directora de FaPaC, Lidón Gasull– sembla que el títol hauria de ser “Llei de contractes de serveis als usuaris de tot el que abans era, en gran part, públic”. En aquest cas parlem, per exemple, dels menjadors escolars, que fins ara són gestionats per persones per abandonament de l’Administració Pública. Imagino que el títol quedava massa llarg i no tenia prou força, per tant, van retallar i el projecte de llei va quedar amb el nom de Llei de Contractes de Serveis a les Persones.
De passada, per si en un futur calgués fer més externalitzacions en base a no se sap quins imponderables, la llei també recull alguns serveis que a dia d’avui encara presta l’administració directament.
Les que ens movem en el món de l’activisme a l’educació (SOS Educació Pública, Xarxa d’Escoles Insubmises a la LOMCE, etc.), les hem vist de tots colors des que algú va decidir que serveis públics com educació, sanitat o serveis socials eren els grans culpables d’allò que vàrem anomenar crisi –perquè estafa queda lleig i descortès–. La canonada que van rebre en plena línia de flotació aquests sectors encara no està ni de bon tros solucionada i ara ens trobem amb el fet que algú ha vist un gran nínxol de negoci, ha fet una carta als reis i els seus somnis i desitjos s’han materialitzat en forma de la Llei Aragonès.
Tot això em va portar a una altra reflexió: a quin tipus de persones es refereix aquesta norma? Perquè jo no veig que aquesta llei em tracti com una persona. Com un usuari o client, sí; però com una persona? En efecte, la consideració que les i els que suposadament ens representen envers nosaltres és la de clients. A tall d’exemple, a la FaPaC tenim l’experiència de la compareixença de la presidenta de la federació, Belén Tascón, al Parlament per parlar d’aquest projecte de llei. Només hi van assistir tres grups parlamentaris.
Continuo reflexionant sobre aquest particular i em fixo en opinions i actituds de consellers, alts càrrecs, personal eventual i altres éssers auto-autoritzats a opinar sobre qualsevol matèria, independentment dels seus coneixements. Arribo a la conclusió que aquest personal, pel fet de trobar-se en una nau de pedra com pot ser el Parlament, perd el contacte sensorial amb les que ens quedem de portes enfora, de manera que pot escenificar la posada en funcionament d’una salvatge privatització sense que sembli que ens tracten com si fóssim no-persones habitant un no-lloc que és el carrer.
Els murs del temple, o Parlament, o Ajuntament, o Congrés, o Senat, o Consell Comarcal, o Diputació, o qualsevol altra institució política, produeixen un fet curiós i poc estudiat: en penetrar-los, tot allò que extramurs era ideologia, esdevé borrós, es va enfosquint enmig d’una estranya boira que fa que partits autoproclamats d’esquerra puguin crear la Llei de Contractes de Serveis a les Persones. A l’hora d’escriure això, Catalunya en Comú ha comunicat que es posiciona en contra de la Llei Aragonès. És una bona notícia, però el contingut d’aquesta llei fa mesos que es coneix i recordem declaracions de membres del partit fent lloances d’aquesta norma. Potser la campanya que ha fet la FaPaC a les xarxes socials ha resultat d’ajuda per aquest benvingut canvi de posicionament.
Podria acabar aquest escrit amb alguna frase èpica del tipus No ho permetrem, Ha arribat el moment o No podem deixar passar ni un minut. No ho faré perquè no sé si tenim prou força per no permetre-ho, cal deixar-se d’etiquetes, noms, eslògans i intentar crear un moviment potent on l’important sigui l’objectiu, no qui fa què, perquè el moment fa tant temps que va arribar que ni ho recordem.
