La Xina va treure pit el passat 10 de març, quan el seu president, Xi Jinping, va viatjar a la ciutat de Wuhan, capital de la província de Hubei i epicentre del brot epidèmic de coronavirus Covid-19. Una visita que es va interpretar com l’anunci que aviat es podria cantar victòria sobre aquesta epidèmia. “La batalla contínua, però la victòria és a prop”, va dir aquell dia el president del gegant asiàtic.
I les estadístiques oficials semblen donar-li la raó. El 19 de març, les autoritats xineses van anunciar que no s’havia registrat cap cas nou de coronavirus al seu país per primera vegada des de l’esclat de l’epidèmia a Wuhan, al mes de gener. Una notificació que suggereix que les autoritats sanitàries haurien aconseguit dominar l’epidèmia. Una victòria, però, que, a data 20 de març, havia deixat a la Xina 3.248 morts i 80.967 contagiats, dels quals 71.150 ja s’han recuperat.
És arran d’aquests resultats que el director general de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’etíop, Tedros Adhanom Ghebreyesus, ha elogiat en més d’una ocasió les iniciatives adoptades per Pequín a l’hora d’afrontar el brot epidèmic del coronavirus Covid-19 i no ha dubtat a considerar que han marcat el camí a seguir a altres països sobre com afrontar aquesta epidèmia.
Unes recomanacions que han estat seguides per la majoria de països europeus, com Espanya, Itàlia i França, entre altres, que han apostat pel mètode xinès en lloc de les estratègies seguides per Corea del Sud, Singapur, Taiwan o Hong Kong, què sense aplicar mesures tan draconianes, com paralitzar el país i confinar milions de persones a casa seva, estan controlant amb èxit l’epidèmia. Un èxit que es fonamenta en una gestió transparent i eficaç, així com un control exhaustiu de la població per descobrir nous casos i tallar la propagació del Covid-19.
La diferència entre la fórmula adoptada per aquests països i enclavaments i la Xina es troba, sens dubte, a la velocitat de reacció en el moment de saber-se el brot epidèmic. Tan Corea del Sud, com a Singapur, Taiwan i Hong Kong, les seves autoritats no van vacil·lar a adoptar mesures immediates quan Xina va informa l’OMS de diversos casos d’una pneumònia desconeguda a Wuhan, el 31 de desembre.
A la Xina, en canvi, el règim autoritari del Partit Comunista va intentar amagar al principi l’epidèmia, silenciant als metges que alertaven d’ella, com va ser el cas del difunt doctor Li Wenliang, o la doctora Ai Fen. Pequín va trigar un mes a reaccionar, en part a causa que els responsables provincials de Hubei van minimitzar la gravetat del brot epidèmic. Un retard que va fer que entre el 22 de gener i el 22 de febrer, el nombre de contagiats passés de 548 a 77.000, i la xifra de morts s’elevés de 17 a 2.443.
“Guerra mèdica total”
A partir d’aquest moment, les autoritats xineses van declarar una “guerra mèdica total” contra el coronavirus. Una iniciativa que els va impulsar a adoptar mesures draconianes per tal d’eliminar l’epidèmia. La primera decisió contundent que va adoptar el govern de país asiàtic va ser en vigílies de l’Any Nou Lunar, un període festiu en què els xinesos es reuneixen en família i el país registra un total de 3.000 milions de viatges. Aquest dia, el 23 de gener, va decidir posar en quarantena a la ciutat de Wuhan, epicentre de l’epidèmia, amb els seus 11 milions d’habitants. Per a això va tancar aeroports, estacions de trens i carreteres. A partir d’aquesta data ningú va poder abandonar la ciutat.
Uns pocs dies després, i en vista que l’epidèmia seguia expandint-se, les autoritats van tancar les urbs que envoltaven Wuhan i, finalment, van decretar l’aïllament de tota la província de Hubei. Una decisió que va portar a confinar un total de 60 milions de persones a casa seva, el tancament de totes les empreses i els comerços que no fossin essencials, així com de la totalitat del transport públic. Aquesta iniciativa després es va aplicar a altres ciutats, incloses Pequín i Xangai, que amb els seus gairebé 22 i 26 milions d’habitants es van convertir pràcticament en ciutats fantasmes.
En aquesta lluita sense quarter, les autoritats encara van anar més lluny en la seva batalla contra el Covid-19. L’ús de la màscara es va convertir en una obligació per sortir al carrer. A l’entrada dels edificis, públics i privats, es van instal·lar controls de temperatura per tal d’aïllar a tot aquell que tingués febre -un dels símptomes de la malaltia- i es va vetar l’entrada a tot aquell que no visqués en ells. Les visites a familiars i amics es van prohibir. Les zones comunes dels immobles es desinfectaven cada dia amb alcohol i lleixiu i el quadre de comandaments dels ascensors es van recobrir amb una fina capa de plàstic que es canviava en qüestió d’hores cada dia, segons van explicar en el seu moment alguns residents a la capital xinesa.
Alimenta a domicili
A mesura que passaven els dies, les autoritats xineses no van vacil·lar a demanar més sacrificis a la població, especialment a la de Hubei, per tal de controlar el brot epidèmic. A les famílies se’ls va ordenar, en un primer moment, que només una persona del seu entorn podria sortir a comprar aliments o articles de primera necessitat cada 2 o 3 dies. Després, el confinament es va endurir encara més en determinats barris de Wuhan o d’altres ciutats de la província de Hubei on més proliferava el coronavirus. Es va prohibir als ciutadans sortir de casa seva, amb els que l’aprovisionament va passar a realitzar-se a domicili.
A partir d’aquest moment, molta gent va recórrer a les compres per internet i mitjançant Alibabà (l’Amazon xinès) i WeChat (el WhatsApp local), que eren transportades per una extensa xarxa de milions de missatgers.
En aquesta batalla, les noves tecnologies també van jugar un paper primordial a l’hora de pal·liar els efectes de l’epidèmia. No només van connectar a familiars i amics separats pel confinament, sinó que també han servit per detectar l’estat de salut de la població. Les aplicacions en els mòbils amb codis QR es van utilitzar, per exemple, a manera de semàfors que permetien o prohibien a la gent sortir al carrer, en registrar informació en les bases de dades governatives dels individus.
Així, si en activar l’aplicació sortia el color verd, és que el propietari del mòbil no havia estat a cap zona de risc i podia desplaçar-se sense problemes. L’aparició del color ambre significava que aquell usuari s’havia mogut del seu domicili però no havia estat en regions afectades. I si s’encenia el color vermell, indicava a l’amo d’aquell mòbil que havia de romandre en quarantena 14 dies.
La tecnologia també ha estat de gran ajuda per a escoles i universitats, que han habilitat classes en línia per evitar que els alumnes perdessin el curs. Segons la premsa local, al voltant de 300 milions d’estudiants segueixen classes a través de la xarxa, ja que els centres docents encara romanen tancats.
I, així mateix, moltíssimes empreses van apostar pel teletreball com a fórmula més idònia per prosseguir l’activitat laboral. Una mesura que en el cas de moltes indústries no es va poder, però, dur a terme a causa que la mà d’obra resultava imprescindible i nombrosos treballadors no es van poder reincorporar als seus llocs de treball per estar en quarantena amb les seves famílies, lluny de la fàbrica. Una situació que ha provocat nombrosos problemes a moltes empreses xineses, que no han pogut reprendre la seva activitat normal, amb els consegüents retards en la cadena de subministraments, amb les seves repercussions internacionals. No debades, la Xina és la fàbrica del món.
Tendència a la normalitat
Ara, a finals de març, i després de dos mesos de durs sacrificis per part de la població xinesa, la tendència sembla clara i les ciutats del gegant asiàtic recobren de forma progressiva la normalitat. Les imatges que transmeten les televisions locals mostren ja comerços oberts en els carrers de Pequín i de Xangai, així com un trànsit rodat cada vegada més abundant. No obstant això, la normalitat encara no és absoluta. Les classes segueixen suspeses, els cinemes i teatres tancats i als restaurants cal anar en grups de tres persones com a màxim i guardant les distàncies entre les taules.
A llum d’aquest èxit inicial obtingut per la Xina, molts països europeus han apostat per seguir el seu mètode de quarantenes massives i restriccions de moviments. “Els punts clau són la prevenció primerenca, la detecció ràpida, el diagnòstic d’hora, i la quarantena com més aviat millor”, ha assenyalat el responsable de la lluita contra el coronavirus a la Xina, el dotor Zhong Nanshan, segons el diari South China Morning Post de Hong Kong.
No obstant això, la fórmula adoptada per la Xina planteja seriosos interrogants sobre la possibilitat de ser exportada, del tot, a altres països. Un assumpte que no és intranscendent si es té en compte que el règim autoritari que regeix en el gegant asiàtic no té res a veure amb els sistemes democràtics imperants a Europa i en altres regions de la planeta. I tampoc és equiparable la realitat sociocultural occidental amb la jerarquitzada societat xinesa i la seva predisposició a complir amb les regulacions imposades. No obstant això, les mesures adoptades inicialment per Itàlia, Espanya i França, entre altres països, indiquen que els seus habitants seguiran els mateixos passos que la població xinesa.
Ajuda a Occident
Aquest aparent èxit de la Xina, celebrat amb molta prudència pels seus líders, que insisteixen que la batalla encara no ha acabat i la lluita serà llarga, ha impulsat però a Pequín a desenvolupar una ofensiva diplomàtica en tota regla. Una iniciativa amb la qual pretén cobrir el buit que en temps de catàstrofes naturals o emergències de salut pública solien cobrir els països desenvolupats occidentals.
Des de mitjans de març, la Xina està brindant ajuda humanitària als països de la resta de món afectats per l’epidèmia del coronavirus. Del sud-est asiàtic a Amèrica de Sud, passant per Iran, Europa i el continent africà, tothom està rebent donacions del gegant asiàtic; des de mascaretes a respiradors, passant per material per tests o guants, a l’enviament d’equips mèdics per ajudar al personal sanitari local.
Una acció que, sens dubte, eleva la imatge internacional de la Xina i el seu president, Xi Jinping, especialment davant d’una Unió Europea que apareix lenta i dividida a l’hora de reaccionar davant l’epidèmia del coronavirus Covid-19.
• Isidre Ambrós va ser corresponsal de La Vanguardia a Àsia
