Gabriel Heras és metge intensivista i director del Projecte Internacional d’Investigació per a la Humanització de les Cures Intensives (HU-CI). El projecte pretén millorar aquestes unitats altament tecnificades per tal de fer-ne uns espais més humans i amables. Entre les mesures que proposa amb el seu equip per tal de millorar el sistema destaca la necessitat de dotar d’acompanyament psicològic al personal sanitari. “El sistema mai ha cuidat els professionals, i no es pot cuidar adequadament a una persona si tu no estàs bé”, afirma Heras. Per això, diu, cal fer una reflexió important del sistema de salut pública que tenim.
Quina és la realitat de les UCIs dels hospitals? Com es treballa aquests dies?
Hi ha una càrrega de treball brutal, especialment a Madrid i Catalunya, on la pressió assistencial és fortíssima. En les UCI ‘s sempre es treballa molt ràpidament, perquè les patologies dels pacients són molt greus. Ara el ritme és el triple d’intens. Hem multiplicat els espais i la càrrega de treball en un 300%. I no som més personal. Més que herois, som víctimes de sistema, perquè realment estem treballant molt per sobre de les nostres possibilitats. A les UCIs el treball és molt complex, els pacients vénen amb una insuficiència respiratòria aguda greu, i necessiten accés a ventilació mecànica de manera urgent, amb la qual cosa necessitem mans que sàpiguen utilitzar aquests respiradors. Però falta personal especialista en medicina intensiva.
A més, ja no són només les víctimes del coronavirus, sinó totes les víctimes invisibles que tenen altres patologies les que ara no poden ser ateses. Persones que tenen càncer i que han de ser operades, potser ara mateix no poden ser operades, i el càncer es pot desenvolupar i provocar la mort de la persona. Aquí hi haurà molt de patiment afegit i molta mortalitat oculta.
Com hauria de ser una UCI més amable i humana?
En el projecte HU-CI hem establert diverses línies de recerca per a millorar l’atenció a les UCIs. Primer de tot, demanem la flexibilització dels horaris de visita i la participació de les famílies en les cures, per tal d’assegurar el benestar del pacient. La prevenció de les seqüeles també és molt important, no només es tracta de sobreviure a l’UCI, sinó de com se sobreviu. La mitjana d’estada és de vint-i-vuit dies i molts pacients es queden amb seqüeles físiques, cognitives i emocionals. Han de rebre un gran suport psicològic, i les famílies també. Un altre aspecte important és que estem treballant en hospitals construïts en els anys 60 i 70 que, en general, no estan fets per a les persones. Hi ha dèficit d’espais, hi ha poques habitacions individuals… els hospitals estan fets per tractar la malaltia i ja està.
Els professionals de les UCIs estan sotmesos a una gran pressió. Tenen l’adequat suport emocional i psicològic?
La crisi del coronavirus ha evidenciat també la necessitat de cuidar els professionals. Mai se’n parla, el sistema mai ha cuidat els professionals, i no es pot cuidar adequadament a una persona si tu no estàs bé. Jo crec que aquesta situació ha de generar una gran reflexió social. Sembla que ara ha quedat clar que un professional sanitari val més que un futbolista. I això no ha estat mai així. En una crisi com l’actual, els professionals estan sotmesos a una enorme pressió i el desgast emocional és brutal. Molts professionals estan patint depressions i estrès posttraumàtic. És molt important cuidar els professionals que estan a primera línia. I també és molt important cuidar l’aspecte emocional dels pacients i de les seves famílies. Per això, estem posant en marxa un projecte per incorporar psicòlegs experts en catàstrofes per acompanyar emocionalment tant als pacients, com els familiars i els professionals. Hem aconseguit finançament per implantar el projecte en alguns hospitals de Madrid i pròximament també ho farem a Catalunya.
Molts professionals estan patint depressions i estrès posttraumàtic. És molt important cuidar els professionals que estan a primera línia. I també és molt important cuidar l’aspecte emocional dels pacients i de les seves famílies
Quines mancances hi ha en el sistema de salut?
Hem estat víctimes durant molts anys d’una planificació de la sanitat basada en les retallades. Alemanya té quatre vegades més estructures sanitàries que Espanya, perquè han invertit, i això s’està veient en la crisi del coronavirus. Hi ha hagut un dèficit de planificació en els materials. No és casual que el 15% dels infectats siguin professionals sanitaris. Si hi ha més treball i has de veure els pacients amb la mateixa bata tot el dia, amb la mateixa mascareta…és qüestió de temps que t’acabis contagiant. En el meu equip som nou metges, i quatre estem de baixa. Sí que és veritat que tenim el suport de metges de moltes altres especialitats, però no és el mateix. És com si a mi ara em poses a operar. Jo faré tot el que pugui, però no ho faré tan bé com algú que està especialitzat en això.
La gestió política de la crisi està sent l’encertada?
Des del projecte HU-CI vam fer una crida per intentar pal·liar aquesta situació crítica que estem vivint a Madrid i també a Catalunya. Vam demanar al govern, per una banda, que es convoquessin tots els professionals de cures intensives d’altres comunitats autònomes que encara no tenien tanta pressió assistencial perquè vinguessin a ajudar-nos i, per l’altra, vam demanar traslladar pacients a altres comunitats autònomes contigües. Encara estem esperant que el govern ens contesti. Des del 20 de març, que és quan vam fer aquesta crida fins ara, ha mort molta gent. El problema és que el govern està donant respostes amb l’única estratègia de la improvisació.
Un altre gran problema és que estem lluitant contra un enemic invisible, perquè no s’estan detectant els pacients potencialment contagiosos. Si no posem el focus en qui són els positius i qui els negatius, això és un desastre. L’error ha estat un error estratègic de planificació. Per què no hem fet el que ja ha funcionat en altres països? Això va començar al desembre a la Xina, si haguéssim estat més atents al que passava aquí, com van fer Corea del Sud o el Japó, que de seguida van anunciar l’estat d’alarma i van fer una detecció massiva dels casos, ara no estaríem com estem. La crisi del coronavirus ha aconseguit posar de manifest totes les mancances del sistema. Tothom s’ha adonat que no tenim el millor sistema sanitari del món, encara que sí que tenim uns professionals excel·lents, i que cal fer una profunda reflexió per millorar-lo.
Quins factors es tenen en compte en el moment de la selecció de qui entra a l’UCI i qui no?
Nosaltres donem els recursos als pacients que tenen més probabilitats de recuperació i als que pensem que els hi farem un bé. Perquè ingressar a cures intensives és molt dur, no és plat de bon gust. Per curar les persones hem de fer coses que no són agradables, les tècniques són molt agressives i intervencionistes. La nostra tasca és intentar retornar les persones a la seva situació prèvia. I hi ha gent que no té criteri per ingressar a cures intensives. Si un pacient té una insuficiència cardíaca en fase terminal, per molt que el connecti a un respirador, si necessita un cor, no estaria actuant bé si l’ingressés a una UCI. Si els recursos són escassos, hem de triar molt bé a qui li anirà bé i a qui no. A partir dels setanta anys, però no ara, sinó sempre, els metges d’intensius mirem molt bé si aquesta persona es beneficiarà d’un ingrés a l’UCI, valorem com és la seva situació prèvia i després també quina serà la seva qualitat de vida.
La regla general seria centrar l’atenció sanitària a la dignitat de les persones. Cal analitzar cada persona en cada cas i l’expressió de la malaltia en cada persona és diferent. Valorem el que necessita cada pacient en cada moment, i l’UCI no sempre és la solució. Morir entre cures intensives no és la millor opció del món. El que vol la gent és morir-se a casa, morir-se acompanyada pels seus familiars i havent tancat els aspectes importants de la seva vida. Amb una bona atenció dels símptomes, però també amb una bona atenció psicològica. Si un neix bé, cal fer que mori bé.
El que vol la gent és morir-se a casa, morir-se acompanyada pels seus familiars i havent tancat els aspectes importants de la seva vida. Amb una bona atenció dels símptomes, però també amb una bona atenció psicològica. Si un neix bé, cal fer que mori bé.
L’emergència de la pandèmia fa que s’hagin de prendre les decisions molt de pressa.
Sí, hi ha molta més pressió. Cal treballar molt més ràpid. Moltes vegades s’han de valorar tres pacients alhora. Però és la nostra feina, i portem fent-ho tota la vida. Triem qui compleix criteris, qui pensem que, amb el nostre coneixement i les escales clíniques, podrem fer tornar a la seva situació prèvia.
Com es fa entendre als familiars d’un pacient que aquest no té possibilitats de sobreviure?
La clau és la sinceritat. Diem la veritat. Que seguirem cuidant a aquella persona. Diem als familiars que el pacient morirà, i els preparem psicològicament. No és gens fàcil dir-ho. Però explicant les coses amb precisió i sinceritat, la gent ho entén. El que no entén la gent és que la menteixis. Per a nosaltres seria molt més fàcil fer entrar a tothom i connectar-lo als aparells, però això no és bona medicina. Nosaltres hem de saber molt bé a qui ingressar, sobretot perquè això genera patiment a les persones. Aquesta línia és molt subtil i fina. Clínicament, un pacient que es morirà i un pacient que està molt greu però que sobreviurà, s’assemblen molt. La medicina no són matemàtiques.
En la situació actual, molts malalts estan morint en soledat. Què es podria fer perquè els pacients tinguessin una mort més digna?
Jo crec que no s’hauria de permetre això. Un s’acomiada del seu pare o la seva mare un cop a la vida, i si cal posar a les famílies els equips de protecció individuals i que entrin a l’habitació es fa. Cal facilitar aquest comiat, perquè si no això generarà un estrès posttraumàtic posterior i la gent quedarà molt tocada. Si una persona està a punt de morir, el mínim és que un ésser estimat l’acompanyi i li doni la mà. El sistema hauria de garantir que les famílies es puguin acomiadar.
La mort és encara un tema molt tabú en la nostra societat. Creu que s’ha d’abordar més i normalitzar socialment?
Sí, penso que se n’ha de parlar més. S’ha de naturalitzar el procés de morir. Parlar de la mort és parlar de la vida. La mort és democràtica, a tots ens arribarà. És una cosa que no podem deixar a la improvisació. És importantíssim fer un bon acompanyament en el procés de morir, posant en el centre del procés a la persona. Cal fer una presència de qualitat i amb calidesa per part dels professionals. El personal sanitari no ha estat entrenat en això, per això calen formacions específiques per acompanyar en el procés de morir. Hem estudiat sobre criteris biològics, però la cura de l’invisible és essencial. La cura emocional mai s’ha fet a l’atenció sanitària, i és fonamental.
