Entrevista

Aina Vidal: “No pot ser que les persones que ens han salvat la vida siguin les més precàries”

Aina Vidal va deixar el Congrés el dia de la investidura del nou govern per a enfrontar-se a un càncer. Després d’un tractament llarg ha tornat a l’arena política per a fer front a la moció de censura presentada per Vox contra el govern al qual pertany. Aquella moció, que va néixer abocada al fracàs, va ser “una estratègia miserable per a donar una sortida racista i classista de la por que tots i totes sentim ara mateix”. Vidal va respondre a les paraules del partit d’extrema dreta reivindicant el dret a no sentir-se segur i a afrontar la por col·lectivament: “en nuestros miedos mandamos nosotras”, va etzibar.

Vidal no va viure el primer estat d’alarma des del Congrés, sinó des dels hospitals. Per això fa una forta defensa de la sanitat pública, tot apel·lant a la necessitat de construir una sortida de la crisi que lloï tots els professionals que hi van fer front: “no pot ser que les persones més precàries siguin les que ens hagin salvat la vida”, diu. Però no només es tracta d’assegurar la qualitat de vida durant els anys laborals, sinó també quan s’acaben. Per això, dediquem l’última part de l’entrevista amb Aina Vidal, també portaveu d’Unidas Podemos a la comissió del Pacte de Toledo, a parlar d’aquest acord, aprovat la darrera setmana.

Com es troba?

Estic millor, queda molt tractament per endavant però per sort he superat el pitjor moment. Gràcies a la ciència, que ha evolucionat per aconseguir superar malalties que abans era impossible que poguessis arribar a explicar. Ja he deixat enrere la quimioteràpia i l’operació va ser un èxit. Ara estic fent immunoteràpia i ràdio. Però encara miro d’encaixar l’agenda mèdica i la meva vida normal: intento estar el mínim temps possible a Madrid perquè el meu cos no és el que era i coses que abans no em suposaven cap dificultat, ara són un problema.

Una de les darreres entrevistes que va fer va ser just començada la pandèmia. En aquell moment ja feia una lloança de la sanitat pública.

Si ja sabíem que era important, ara ho hem pogut comprovar més. Recordo la meva àvia que, com totes, al Nadal brinda per la salut, perquè no falti. Penso en aquell moment en què posava els ulls en blanc i pensava “què ha de passar?”. Fins que et passa. Fins que no sents dolor i pateixes una malaltia greu com és el càncer, no te n’adones que la salut és el bé més preuat i trobes a faltar els recursos per a poder dur un dia a dia normal. Jo, però, he tingut molta sort: he tingut un altaveu que m’ha permès sentir-me a prop de molta gent i acompanyada.

També tinc sort perquè ningú m’ha posat problemes per no haver assistit presencialment a treballar, però molta gent ha de sumar a l’angoixa i la por de la malaltia la por a perdre la feina. I això és molt dur. No tenim ben travat el sistema: falta acompanyament per les persones que pateixen malalties llargues o cròniques i també per les persones que cuiden. Les malalties irradien en tot l’entorn perquè, quan no et pots valdre sola té conseqüències en el dia a dia de família i amics.

No pot ser que les persones més precàries siguin les que ens han salvat la vida.

Els cuidadors i cuidadores van ser aplaudits cada dia, però la seva situació laboral o administrativa encara no millora.

Jo vivia els aplaudiments dins l’hospital. És preciós i important que ens haguem adonat que aquesta gent és fonamental però no n’hi ha prou amb copets a l’esquena. Hem de reconèixer econòmicament la seva tasca i això encara no passa. Tenim dèficit de metges i infermeres superiors, entre d’altres coses, perquè marxen perquè aquí no es guanyen bé la vida. La pandèmia ens hauria de fer replantejar-nos quin és el valor, més enllà dels aplaudiments, que donem a aquestes feines. I, si considerem que són essencials, han de tenir més reconeixement social i econòmic. No pot ser que les persones més precàries siguin les que ens han salvat la vida.

Alguns tractaments i operacions van ser postposats per donar atenció a la Covid. Vostè va veure alterat el seu tractament?

No puc evitar pensar que si m’haguessin detectat el càncer tres o quatre mesos més tard no haguéssim arribat a temps i hi ha gent que va patir això. Jo vaig tenir sort, tot i que els problemes els estic tenint ara, amb la rehabilitació i prevenció. Estic preocupada perquè veig que són serveis que no funcionen. Per exemple, em volen fer rehabilitació per telèfon. Quan t’ho comuniquen se t’emporten els dimonis i li expliques a la senyora que truca que ja tens psicòleg i si vols tutorials, ja hi ha Youtube. Que el que necessites és un metge. Però no té sentit que m’enfadi amb una persona que aguanta horaris infernals i que no té la capacitat de desenvolupar la feina com segur que voldria. Estem molt obsessionats amb allò que passa avui i no parem atenció a les malalties que estan naixent i que s’haurien d’aturar des del principi.

La saturació de la sanitat pública, en part, beu de les retallades que es van fer arran de la crisi del 2008. Ara vostès estan al Govern: quines són les línies vermelles per a no superar la crisi actual a costa dels serveis públics?

La crisi del 2008 ens mostra allò que no s’ha de fer. Volem gestionar la crisi al revés, posant les persones al centre. Per això, en el moment en que es va decretar el primer estat d’alarma es va fer acompanyant-lo d’un escut social per pal·liar els seus efectes nocius. Si no garanteixes moratòries de desnonaments, ajudes socials, prestacions pels ERTOs i garanties per a que les famílies puguin continuar omplint la nevera, això serà un desastre. Fins ara ho hem fet raonablement bé, tot i que l’experiència ens està dient on són els forats de les polítiques que hem dut a terme fins ara.

No podem tornar a condemnar generacions presents i futures a la misèria a la qual ens van abocar unes polítiques austericides tan cruels

Es va repetir molt el mantra de no deixar ningú enrere. És veritat que hi ha una diferència substancial en com s’han gestionat aquestes dues crisis, però s’està deixant gent enrere.

Sempre. I per això hem de ser crítics i veure on són les insuficiències de les polítiques públiques per a fer que no passi. Però no té res a veure la gestió d’aquesta crisi amb l’anterior; i no només des del nostre govern, sinó també des d’Europa, que ha vist que les polítiques d’austeritat van ser un austericidi que van destrossar famílies i que, encara avui, en paguem les conseqüències. No podem tornar a condemnar generacions presents i futures a la misèria a la qual ens van abocar aquelles polítiques tan cruels.

Parlem de la seva tornada al Congrés. La darrera vegada que hi va anar va ser en la votació d’investidura i va tornar en una moció de censura proposada per Vox, als qui vostè va respondre “en nuestros miedos mandamos nosotras”.

Vaig donar moltes voltes a què podia aportar jo i, desgraciadament, si alguna cosa he viscut aquests mesos que em connecta amb la majoria de persones del país és la por. He tingut temps de pensar-hi i la necessitat d’enfrontar-m’hi. Sobretot en qüestions mèdiques, no pots permetre’t el luxe d’estar espantat: t’has d’aixecar i lluitar, en aquest cas, per la teva vida. La por és un mecanisme d’autodefensa, és necessari i bo que la tinguem, de vegades. La qüestió és com ens hi enfrontem. No passa res per tenir por, però hi hem de respondre teixint llaços per ser més fortes. En un moment en que tothom té por, hem de caminar cap a un escenari en que puguem, com a mínim, reconèixer-nos entre nosaltres com a éssers humans.

Aquest és un missatge important perquè Vox representa la gestió contrària a la por. Pretenen fomentar-la, partint dels nostres instints bàsics, i això em sembla miserable. És una gestió miserable i interessada de la por que pretenen que desconfiem de qui tenim al costat, aquell qui ens podria ajudar a ser més fortes. Pretenen construir una sortida racista i classista per a aquesta por. I això no és exclusiu de Vox, sinó que arreu d’Europa la ultradreta fomenta la xenofòbia.

És en les crisis quan l’extrema dreta més es creix. Aquesta moció va néixer abocada al desastre a nivell de vots, però va aconseguir obrir totes les portades de tots els diaris amb aquest discurs que vol capitalitzar la por. Creu que ho van aconseguir?

Som davant de dos possibles escenaris: un de positiu i un de negatiu. I no tinc clar cap a quin anem. El positiu parteix de la base que la moció de censura va ser un fracàs, que va evidenciar que Vox no té capacitat per liderar un país. No van fer propostes ni van desenvolupar projectes de país; només van vomitar odi, fent al·legats nacionalistes extrems. Abascal, que es considerava preparat per presidir el país, no va parlar de res que pogués interessar al país. Es va desfer com un sucre en un cafè. Crec que després de la moció Vox queda debilitada i vull pensar que tenim l’oportunitat d’aïllar-los políticament i fer que les seves propostes quedin en res.

L’escenari negatiu passa pel fet que, tot i que la moció va ser una derrota, ells s’ho van plantejar com una inversió. Creuen que les coses aniran a pitjor i és possible que Vox estigui preparant el terreny per a quan la gent estigui més cansada i abatuda poder dir que ells ja havien avisat. Sovint, quan més desesperat estàs és quan millor acceptes les respostes senzilles a problemes complexos. Vox juga a aquesta simplificació i a ampliar aquelles pulsions miserables que tots i totes tenim dins, en major o menor mesura. Per això crec que és important avançar en un compromís democràtic. Hi ha una majoria suficient al Congrés per a aïllar-los, però per això necessitem una dreta tranquil·la i solvent. Cal que el Partit Popular rectifiqui el seu gir de discurs i trenqui els governs que tenen amb Vox per tornar a la constitucionalitat que tant els agrada.

A la moció de censura, Abascal es va desfer com un terró de sucre en un cafè

La postura del PP va ser una incògnita fins l’últim moment

El dia de la moció vaig dir al PP que ara l’oposició de dretes a Espanya l’està fent la CEOE, la patronal, que són els únics que s’asseuen a la taula, parlen amb sindicats i Govern i, des dels seus interessos legítims, que no tenen res a veure amb els meus, arriben a acords. Casado ha d’anar per aquest camí. És insostenible que segueixin al marge del que passa al seu propi país: necessitem la seva referencialitat. Han de tornar a l’espectre democràtic, constitucional, han de desbloquejar el Poder Judicial…

Parles d’unitat i de la necessitat de fer un front comú contra la capitalització de la por. El Pacte de Toledo, aprovat fa uns dies, va en aquesta línia?

N’estic especialment contenta: feia quatre anys que treballàvem en aquest acord i quasi havia perdut la fe. Cal recordar que el Pacte de Toledo no és una llei, és una proposta normativa a partir de la qual el Govern ha de fer una proposta legislativa: amb aquest pacte no cauen les reformes del PP. Però crec que és un document molt positiu: no és el nostre document, no és perfecte, però és bo. Hi ha molts elements en què haguéssim anat més lluny però té alguns elements positius.

Per exemple, augmentar el poder adquisitiu dels pensionistes. És responsabilitat de l’estat garantir que les persones no s’empobreixin quan són més vulnerables. Per això, vincular les pensions a l’IPC és bàsic. Perquè la foto general de les persones jubilades al nostre país és de pobresa. I el Pacte de Toledo reconeix, per fi, que les pensions mínimes i no contributives han de créixer. I és que és insuportable que en un país democràtic la situació de pobresa sigui tan extrema en molts casos.

També estic contenta perquè aquest pacte suposa una actualització al segle XXI en diferents aspectes. En termes de gènere, el Pacte anterior no cuidava prou la situació de les dones pensionistes que, a l’igual que durant la vida laboral tenen pitjors condicions i salaris, un cop jubilades tenen pitjors pensions. Les pensions no contributives, precisament, tenen molt a veure amb el gènere. També hem aconseguit, per fi (Segle XXI!) que la pensió de viudetat no estigui vinculada només al matrimoni.

Així mateix, també hem avançat en termes intergeneracionals. Que la majoria de joves del país estiguin plenament convençuts que no tindran pensió ens hauria de preocupar. Per això, el pacte proposa que les cotitzacions no sigui l’únic que garanteixin la cobertura de les pensions, sinó que l’estat reconegui el seu paper. Crec que és un bon acord.

Ens hauria de preocupar que la majoria de joves del país estiguin plenament convençuts que no tindran pensió

Diu que no es “el seu pacte” i, de fet, no es tan diferent a l’anterior que es va proposar. Per què no van refrendar aquell i aquest sí?

Entre d’altres coses, perquè estàvem a mitja discussió quan van venir unes eleccions i el treball se’n va anar a norris. Podíem haver intentat tancar les negociacions, que no estaven llestes, a corre cuita o acceptar que en aquell moment no es donaven les condicions per a un acord. Sí que és veritat que hi havia certa música que ja estava acordada i estàvem molt a prop. També és cert que els pactes no són tan diferents, però han desaparegut coses que han fet possible l’acord.

Matissos?

Concrecions, més aviat. Sobre com relacionar-nos amb els plans de pensions complementaris, per exemple. En la proposta anterior es donava més volada als plans privats i per nosaltres era inacceptable perquè enteníem que la major part de la població, amb salaris de misèria, no podia destinar una part del seu sou a una pensió privada. No podíem mentir la població. Però aquest pacte ha estat capaç de reconduir-ho i parla de plans de pensió col·lectius, gestionats per l’empresa i la negociació col·lectiva, com a la resta d’Europa. Sobre aquesta base sí que podem treballar.

Creu que si haguessin tingut més temps abans de les eleccions haguessin arribat a un acord? O que vostès estiguin efectivament en el govern aquesta vegada ha canviat la situació?

Amb més temps hauríem arribat a un acord, però el canvi de forces després de les eleccions ha ajudat a que les converses virin a un espectre més social que l’inicial.

Ja ho ha dit que el Pacte no legisla, sinó que marca una guia per a reformes. Em quedo amb un exemple: quan al Pacte es parla de la prevenció del racisme en ambients laborals, es diu que “l’administració exercirà el deure de cuidar per evitar racisme o doctrines en l’àmbit laboral”. Això ens remet directament a la necessitat de reformar lleis com la d’estrangeria, que també ajudaria a garantir les condicions laborals de moltes de les persones que es dediquen a les cures, com parlàvem al principi. Hi ha compromís real d’acabar amb la llei d’estrangeria?

És un compromís que forma part de l’acord de govern inicial

Igual que la derogació de la reforma laboral i allò no va sortir bé…

Sí. Som conscients que el Govern està conformat per dos partits que no pensen igual i això té limitacions. Si Unides Podem tingués una majoria més àmplia, la reforma laboral probablement ja no existiria, però no la tenim. Malgrat tot, estem orgulloses de com s’està fent. És cert que en l’àmbit d’estrangeria és on més tibantor hi ha, però seguirem defensant el nostre programa electoral, que passa per la dignitat de les persones, el tancament dels CIE i la reforma de la llei d’estrangeria per a no seguir maltractant persones que són veïns i veïnes i que haurien de ser ciutadans de ple dret.

Haurem de fer complir la paraula del pacte de Govern. Però si alguna cosa he aprés amb les pensions és que no és suficient amb tenir un pacte signat. Necessites la pressió del carrer mobilitzat que reclama canvis legislatius.

Si parlem d’estrangeria o reforma laboral, aquesta pressió ja hi és.

Sí, en les pensions també hi era i va ser determinant per poder canviar la norma. Igual que sense el Sindicat de Llogateres i els moviments d’habitatge no hauríem pogut fer complir els acords de regulació dels lloguers. Necessitem pressió social que apreti aquest govern progressista per modificar la llei.