Tres dels principals projectes espanyols per a una vacuna contra la Covid-19 estan dirigits per investigadors ad honorem ja jubilats. Mariano Esteban (76 anys) Luis Enjuanes (75) i Vicente Larraga (72) encapçalen les iniciatives més punteres del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), però no cobren ni un euro per aquest treball i els seus ingressos són les prestacions de la Seguretat social que els corresponen. És una situació que no és infreqüent i, per exemple, també la sociòloga María Ángeles Durán (78 anys) segueix investigant en aquestes condicions. La científica Margarita Salas va treballar pràcticament fins al final de la seva vida, als 80 anys.
“Som científics i considerem que seguim en primera línia: tenim projectes, vam formar a estudiants, becaris, obtenim finançament extern, no només nacional, també internacional. Seguim publicant i desenvolupant procediments que considerem importants”, remarca Mariano Esteban. Si és el cas, dirigeix l’equip que busca una vacuna en el Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC). La seva plataforma “es basa en una variant molt atenuada de la vacuna que es va utilitzar en el programa d’erradicació de la verola, i que es diu virus vaccinia modificat d’Ankara [MVA], a què se li han incorporat gens codificants de proteïnes de la SARS -CoV-2 amb la finalitat d’induir respostes immunitàries àmplies i duradores contra la Covid-19”. El viròleg detalla que “en ser un virus ADN no relacionat amb el coronavirus, però que confereix una potent activació del sistema immunitari després de la vacunació, té tots els indicadors per protegir enfront del SARS-CoV-2”. Estan elaborant el dossier per obtenir autorització i iniciar la fase clínica d’assajos amb uns cent voluntaris en el primer trimestre del 2021, i més endavant amb entre 500 i 600 per a la fase II. Si no hi ha contratemps, podrien iniciar la fase III en el tercer trimestre, amb milers de voluntaris.
“Què podríem estar jugant a golf, comprant el pa i la llet?, doncs sí, però després de cinquanta anys a la virologia, ha arribat un moment en què em sento amb l’obligació moral de donar suport al meu propi país”, subratlla en conversa amb elDiario. Reconeix que “la posició més fàcil seria deixar-ho tot i no fer res”, però llavors hauria de suprimir tots els llocs de treball que genera amb el personal que treballa al centre i acabarien les ajudes que aquest equip concret, de 12 científics a més d’ell, rep.
Preparava el tancament del seu laboratori quan va arribar la pandèmia
En el cas de Vicente Larraga, la seva idea era retirar-se la primavera passada. “Jo estava tancant el meu laboratori”, explica, quan va esclatar la pandèmia de la Covid-19. L’últim projecte amb el qual estava treballant al costat del seu equip, també de dotze persones a més d’ell mateix, és la vacuna veterinària contra la malaltia de la leishmaniosis, ja en última fase abans de la seva comercialització. Aquest va ser precisament el motiu pel qual li van contactar des de l’Agència Espanyola del Medicament per demanar-li que tractés d’aplicar aquests coneixements a un possible sèrum contra el coronavirus. “Em van preguntar si creia que el vehicle de la vacuna d’ADN sintètic també es podria utilitzar en aquest cas. Jo ho vaig pensar i l’endemà quan em van cridar vaig acceptar quedar-me”.
“Som jubilats [Esteban, Enjuanes i ell mateix], cobrem de la Seguretat Social, no un sou com a investigadors ni cap gratificació. Ho fem perquè creiem que calia enfrontar-se al problema i treballar i això és el que estem fent. Portem trenta anys treballant en vacunes”, ens explica.
La seva reflexió és que “no pot ser que tenint capacitat tècnica i tecnològica perquè Espanya tingui les seves pròpies vacunes no les hi hagi. No podem estar depenent d’altres empreses que tenen una política i faran la seva política. Crec que aquest ha estat el motiu principal perquè ens poséssim a treballar”.
Una vacuna espanyola com en les que estan treballant aquests científics proporcionaria independència a l’hora de dissenyar estratègies pròpies d’immunització. Més encara en un context en què s’ha desencadenat una cursa entre potències internacionals i grans farmacèutiques per aprofitar el nou mercat obert amb la immunització davant el SARS-CoV-2. Als anuncis successius per part de les empreses i consorcis nacionals sobre l’efectivitat dels seus productes han anat adherits els compromisos públics de diversos països sobre contractes de compra i acords amb tercers per distribuir els sèrums de les seves companyies.
Així, l’acaparament de vacunes com els de Pfizer o Moderna (que asseguren superar el 90% d’efectivitat) per part dels països rics, que en alguns casos s’han garantit el subministrament de fins a cinc dosis per habitant, ha obert el camí per a l’expansió dels projectes de la Xina i Rússia en els estats en desenvolupament. EUA, la Unió Europea, la Gran Bretanya o el Japó estan copant la producció dels laboratoris nord-americans. La vacuna russa Sputnik V està trobant acomodament a Sud-amèrica, Mèxic o l’Índia. Alguns sèrums xinesos ja en fase III d’investigació tenen compromesa la distribució a Unió dels Emirats Àrabs Units, Perú, Pakistan, Sèrbia, Turquia, Bangla Desh, Tailàndia, Laos, Vietnam, Myanmar, Cambodja, Filipines o el Marroc. Sinovac, una de les empreses xineses amb el seu producte més avançat, ha assegurat tenir acordat l’enviament de 60 milions de dosis a l’estat de Sao Paulo (Brasil) i uns altres 40 milions a Indonèsia.
La precarietat de la ciència a Espanya
Tot i que aquests científics deslliguen la seva decisió de seguir treballant quan ja han sobrepassat l’edat de jubilació de la situació de precarietat dels investigadors -sobretot joves- a Espanya, són crítics amb l’estat de la política científica: “Espero que aquesta pandèmia ens obligui a tots a replantejar-nos on volem que Espanya estigui en els propers 10 a 20 anys. Hi ha gent molt bona, podríem estar molt més avançats si tinguéssim els condicionants, la infraestructura i els suports per construir els edificis que fan falta a la ciència”, defensa Mariano Esteban.
Com a exemple, relata com recentment ha participat en un tribunal per concedir una plaça a la qual es van presentar 13 científics d’alt nivell. “Però has de deixar a 12 fora, entre ells gent que pot ser professora en les millors universitats d’altres països. No obstant això, aquí els tirem”, lamenta. I adverteix que “si els joves no poden desenvolupar aquí la seva carrera i creativitat la desenvoluparan en altres països”.
La cursa entre les vacunes espanyoles i les de les empreses multinacionals que poden arribar abans a Espanya no és ni de bon tros entre iguals, però no per una qüestió de capacitat científica, sinó de mitjans. Com ha posat de manifest Enjuanes en un debat a la Fundación Alternativas, alguns d’aquests laboratoris tenen fins a 650 científics d’alt nivell buscant la vacuna, enfront de la dotzena que treballa en els laboratoris que la busquen Espanya. A més, si AstraZeneca o Pfizer han rebut de mitjana 2.000 milions de dòlars, a Espanya s’han destinat entre un i dos milions d’euros. “Però el que més em preocupa és la infraestructura”, ha explicat, ja que encara en el cas que arribés una injecció de 20 milions al seu projecte “ens vindrien molt bé, però els nostres centres estan saturats i és dificilíssim que et dupliquin l’espai”.”Necessitem consorcis nacionals, internacionals i inversors, i la col·laboració d’empreses potents”, ha afirmat.
Tot és una qüestió econòmica: “Si en els pressupostos generals de l’Estat no dones suport a la R+D+I tindràs problemes”, diu Mariano Esteban. En els de l’any vinent s’espera un important increment del 59,4%, respecte a 2020, fins a arribar als 3.232.000 d’euros. “Ara tot són increments, a veure el que duren. Si després tornem a la precarietat, no aixecarem cap”, adverteix. Aquest any el pressupost de Ciència, com la resta, es beneficia dels ingents fons europeus per a la recuperació, de 140.000 milions d’euros per a tres anys. Dels 27 investigadors que treballen en el desenvolupament de vacunes enfront de la Covid-19 al CSIC, 19 (un 70%) tenen contractes temporals, segons el portal d’informació per a metges i sanitaris isanidad.
Com destacava Mariano Barbacid, cap del grup d’oncologia experimental del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques, en un debat celebrat aquest dilluns en què han participat aquests investigadors, hi ha a més un altre ensenyament en el seu exemple. Enfront de la tendència a “apartar” a les persones a partir de determinada edat, “seguir produint, ser actius i continuar contribuint a la societat, tinguis 30, 40 o 70 anys, també transmet un missatge”, afirmava el reconegut oncòleg, que s’enquadra en aquest grup a l’haver complert 71 anys i seguir treballant.
