Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Des de començaments de 2020 molts governs fan front a successives onades epidèmiques de la Covid-19. El seu objectiu és contenir la transmissió comunitària del SARS-CoV-2. Per això han d’adaptar els seus serveis sanitaris i socials a les necessitats canviants del moment i tractar de mitigar les conseqüències, socials i econòmiques, que la pandèmia tindrà a mig i llarg termini.
A Europa, segons el seu nivell de competències, els governs supranacionals, nacionals, regionals i locals despleguen les polítiques que la ciència, no sense incertesa, assenyala com les més efectives.
Respecte al control de l’epidèmia, més enllà de les mesures de protecció individual, les polítiques implementades busquen aïllar les persones infectives i detectar l’origen i els possibles contactes. També disminuir la mobilitat de les poblacions i el contacte entre les persones, especialment en aquells llocs considerats de major risc de transmissió.
Pel que fa a adaptar els serveis sanitaris i socials a una situació canviant, les polítiques van orientades a disposar de recursos especialitzats suficients per poder atendre a temps als pacients de Covid-19 i també a aquells no directament afectats per la malaltia.
Finalment, en qüestions socials i econòmiques, els governs han prioritzat les polítiques sobre l’educació en tots els cicles de desenvolupament. També les polítiques de protecció laboral i econòmica, que tracten de mitigar les conseqüències sobre l’ocupació i les pèrdues de producció observades des dels confinaments del passat mes de març.
El desplegament d’aquestes polítiques (i la seva intensitat) és necessàriament diferent. Depèn del moment epidèmic (risc de duplicació de casos), del potencial de transmissió de la població (densitat, mobilitat diària de persones cap al lloc de treball, nombre de persones convivents en una llar, proporció de llars en què viuen diverses generacions, concentració d’empreses i negocis amb alt potencial de transmissió) i de la capacitat de resposta primerenca dels sistemes de protecció sanitari, social i econòmic.
Aquest preàmbul subratlla tres idees que conformarien un marc d’anàlisi per a la comparació de les polítiques en l’actual pandèmia.
- Les polítiques són similars però es despleguen segons les característiques estructurals i organitzatives dels serveis de protecció de cada país o regió.
- La seva intensitat s’haurà d’adaptar al llarg del temps en funció dels factors d’acceleració de la transmissió.
- Les demarcacions administratives en què les poblacions viuen poden no resultar prou operatives per al control de les epidèmies. Això s’observa en els efectes transfronterers entre països, regions (des de länder a comunitats autònomes) i ciutats del mateix país.
El debat públic sobre les polítiques europees sobre el SARS-CoV-2
Tot això fa que sigui fútil utilitzar la narrativa que ens proposen els indicadors habitualment reportats (casos nous diaris, test realitzats, “rastrejadors” per habitant, persones hospitalitzades o en UCI, o persones mortes per o amb SARS-CoV-2) per comparar l’acció política dels diferents governs, o per a albergar un debat públic informat sobre les respostes nacionals a la pandèmia i les conseqüències de les mateixes.
Al contrari, cal analitzar i comprendre les polítiques en el marc d’anàlisi proposat i evitar atribuir efectivitat (o inefectivitat) de les mateixes fora del context d’aquest marc.
D’altra banda, en un pla diferent a l’assenyalat, els estats europeus i els actors internacionals (Comissió Europea, Banc Central Europeu, OMS) han començat ja el debat sobre els límits dels models de governança actuals i de les capacitats reals d’adaptació de els nostres sistemes de protecció sanitària, social i econòmica.
Temes fonamentals que s’estan analitzant:
- Revisar l’organització de la resposta primerenca a la crisi. Això inclou la millor utilització dels recursos nacionals i transnacionals i el ple desenvolupament de l’espai digital de dades de salut europeu per a una presa de decisions ràpida i coordinada.
- Qüestionar els models d’assegurament i protecció social amb escassa capacitat redistributiva. Aquests sotmeten a les famílies a una despesa desproporcionada per als seus ingressos.
- Revisar els models assistencials de la dependència, que han crescut d’esquena als sistemes sanitaris i que, de vegades, són molt dependents de l’interès dels actors no governamentals i la iniciativa privada.
- Estudiar els dubtes creixents sobre la viabilitat i sostenibilitat financera dels nostres sistemes de protecció. Aquí l’ull està posat en la controvertida necessitat d’un sistema fiscal comú per a la Unió Europea.
- Tallar la crisi de credibilitat de les institucions i governs europeus desgastats per la grandària i profunditat d’aquesta pandèmia.
Esperem que els arbres d’aquesta segona onada (tercera en alguns territoris de la Unió Europea) no ens ocultin el bosc d’un debat públic, transparent i honest sobre un model d’Europa que permeti fer front amb garanties a futures crisis sense minvar en el fonamental del nostre Estat de Benestar.
Aquest és un article publicat originalment a The Conversation
