Entrevista

“És trist que al 2021 encara tinguem un dia per recordar que la nena i la dona han de tenir accés a la ciència”

na dona té la meitat de possibilitats que un home d’acabar una llicenciatura o un màster en ciències. Si parlem de doctorats, els homes tripliquen les dones. Aquestes dades mostren la realitat de la bretxa d’accés als estudis i a les feines relacionades amb les ciències que pateixen les nenes i les dones. Tot i que les notes de les noies són millors, tendeixen a sentir-se menys qualificades que els seus companys homes, començant així una carrera plena d’estereotips i impediments.

El Dia Internacional de la Nena i la Dona a la Ciència té per objectiu treballar per a igualar l’accés i les oportunitats, però “tant de bo puguem deixar de commemorar-lo aviat”, es lamenta Montserrat Pedreira. Psicòloga, doctora en Educació i mestra del grau d’Educació Infantil a la Uvic especialitzada en Didàctica de les Ciències, Pedreira opina que no hem d’esperar a que els joves triïn una formació postobligatòria per a inculcar la passió per la ciència.

És per això que va impulsar els projectes Niu de Ciència, del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i el Lab 0-6, un centre de descobriment i investigació sobre l’educació científica en les primeres edats.

Quina és la importància de començar en edats primerenques a inculcar la passió i la vocació per la ciència?

Tenim un lema que ens agrada molt que és Ciència des del néixer. La ciència és interpretar els fenòmens del món i això és precisament el que fan els infants, des del moment en què neixen. A partir d’experiències, del contacte amb altres persones i la seva maduració desenvolupen la seva manera de pensar. I aquí hi ha ciència. Tenim claríssim que s’ha de començar bé, perquè ara ens preocupa que els joves, quan acaben la secundària, no li veuen la gràcia a la ciència i no tenen vocació científica. Si en lloc de preocupar-nos-en als 16 anys, quan ja no ho arreglarem, comencem bé i motivem les seves capacitats, la ciència es convertirà en una disciplina que els pugui agradar i els sembli engrescadora.

A tots els humans ens meravella poder entendre com funciona el món, poder-lo anticipar i controlar. Com és, doncs, que els joves acaben l’escola sense que els agradi la ciència? Pensen que no és per a ells, que no té cap gràcia ni utilitat i és molt important canviar això, ja no tant perquè es converteixin en científics, sinó perquè vivim en un món en el qual és bàsic tenir coneixements de ciències, per a no estar sotmesos a que ens enganyin, a caure en teories conspiranòiques, per a tenir criteri i decidir què té sentit i què no. Què ens creiem i què no.

Vivim en un món en el qual és bàsic tenir coneixements de ciències, per a no estar sotmesos a que ens enganyin, a caure en teories conspiranòiques, per a tenir criteri i decidir què té sentit i què no

Lab 0_6 treballa des de l’educació no formal, aprofitant la curiositat innata de les criatures. La manca de vocació científica està relacionada amb l’enfocament curricular de les ciències?

És un problema que es gesta a l’escola, principalment. Per això, el nostre espai és no formal i formal alhora. Venen els nens i nenes amb les seves escoles i també fem molta formació a mestres, a famílies i a diverses entitats del lleure i el tercer sector, perquè creiem fermament que no s’educa només a l’escola, sinó en qualsevol moment. Però a l’escola la ciència ve lligada a un llibre de text, a haver de respondre a problemes que no veus enlloc més i que no saps per a què serveixen. I això ha fet que les ciències agafin mala premsa entre els alumnes.

Hem d’enfocar l’estudi de les ciències des de l’aprenentatge servei. Què fa un nen petit, el posis on el posis? Remena, busca, tira a terra, mira si pot obrir, sacseja, explora… I hem d’aprofitar aquest desig exploratori per a facilitar propostes educatives que incentivin el pensament científic. Al Lab 0_6 tenim rampes que es poden inclinar més o menys i busquem veure si se n’adonen que la inclinació té a veure amb la velocitat que agafa un objecte quan cau. També els proposem que posin boletes dins de líquids que semblen iguals però tenen diferents densitats per a generar-los la curiositat i pensin com pot ser que la bola caigui a diferent ritme. És l’adult el qui ha de tenir la ciència al cap i fer propostes per a que els nens juguin i experimentin. Per això és tan important la formació a mestres.

La revista Science va publicar un informe que mostrava que les nenes de 6 anys ja comencen a pensar que la ciència no és per elles, perquè no es veuen tan intel·ligents com els nens

Sempre s’ha pensat que les ciències són cosa de nois. Vosaltres, que treballeu amb la primera infància, veieu diferències entre nens i nenes a l’hora de relacionar-se amb els objectes o experimentar?

Intentem que els materials siguin atractius per a tothom, sense connotacions lligades al gènere. Però hem acollit algun treball final de grau orientat a veure si hi ha diferències entre nens i nenes i vam descobrir algunes coses. Per exemple, a les rampes hi tenim cotxes i és veritat que això sembla que atreu més els nens que les nenes. I quan els nens hi són i ocupen l’espai, les nenes es retreuen una mica. Tot això és intuïtiu a partir de la nostra experiència, però és veritat que la revista Science ja va publicar el 2017 un informe que mostrava que les nenes de 6 anys ja començaven a pensar que la ciència no és per a elles, perquè no es veuen tan intel·ligents com els nens.

Hem de treballar des de ja per a canviar això, perquè està molt bé que tinguem un dia per a reivindicar el paper de la nena i la dona a la ciència, però espero que d’aquí uns anys puguem deixar de tenir-lo. És trist que al 2021 encara haguem de tenir una jornada per a recordar que les nenes i les dones també han de tenir accés a la ciència.

Com pot ser que, a aquestes edats, pensin que els nens són més llestos?

Quan un nen diu alguna cosa, tendim a donar-li més importància que si ho diu una nena. També acostumem a donar-los més la paraula. Cada any fem una fira d’experimentació i demanem que els mestres gravin seqüències interessants per a analitzar-les, com a part de la seva formació. El 2019, de les 21 gravacions que vam tenir, 18 estaven protagonitzades per nens. Només hi sortien nenes en 3 d’elles. Em costa creure que no hi hagi més nenes que facin coses interessants. És la mirada adulta, que, des de l’inconscient, valora molt més allò que fa un nen que allò que fa una nena.

I això ens passa també a la vida adulta. Quants noms d’epidemiòlogues dones em pots dir? Molts menys que d’homes. És veritat que han sortit menys a les notícies, però quan se’ls dóna la paraula a les dones, no les recordem. Tenen menys visibilitat i, a sobre, els donem menys valor.

És el que es coneix com a efecte Matilda. Com afecta la manca de referents a les nenes?

Durant molt de temps les dones no podien estudiar, ni votar, ni fer descobriments. Així que s’amagaven darrere el nom d’un home. Són ells qui s’emportaven el reconeixement i són ells els qui surten als llibres de text. Les nostres nenes no tenen un referent que els faci pensar que poden ser com elles. Així és molt difícil que es dediquin a la ciència. I aquesta concepció no només la tenen les nenes i joves, sinó que ens ha calat als adults i a tota la societat.

Per això és important que les mestres prenguin consciència dels seus biaixos com a educadores. Hi ha un projecte europeu, el Communities for Science, que treballa l’educació científica inclusiva, no només per a les dones, sinó per a qualsevol persona, sigui de la cultura i de l’origen que sigui. I per a assolir-ho s’han de repensar els materials que usem, com organitzem els espais, quin llenguatge fem servir i si és lliure d’estereotips. La clau és fer que la ciència escolar sigui atractiva per a tothom i que ningú cregui que se l’està excloent des de bon inici.

Les dones científiques tenen menys visibilitat que els homes i, quan se’ls dona la paraula, els hi donem menys valor

La invisibilització de les dones científiques es va notar molt durant el confinament. Al maig es va publicar un informe que evidenciava que, durant els mesos de tancament, el número de publicacions signades per dones va caure en picat. La perspectiva d’un futur laboral amb dificultats i discriminacions també afecta la vocació científica de les nenes?

Les dones són les que es continuen fent càrrec de les cures. I a la impossibilitat de publicar i investigar en una situació com aquesta, hi hem de sumar la invisibilització que comentàvem. Els papers i investigacions se signen amb el cognom i la inicial. Ningú no sap qui hi ha al darrera, però tendim a pensar que són homes. A sobre, als països anglosaxons, les dones adopten el cognom del seu marit, com si deixessin d’existir per elles mateixes.

La ciència sovint deixa de banda les dones, no només com a estudiants i treballadores, sinó també com a subjecte d’estudi. La doctora Carme Valls denunciava, en una entrevista recent, que els experiments mèdics prenen com a model el cos dels homes.

Quanta raó té aquesta dona! Es té la idea que estudiar un cos d’home serveix per a tots els humans i, en canvi, estudiar un cos de dona ja és una especialització. Les dones som la meitat de la població, no pot ser que siguem una especialització! S’ha d’estudiar per què un infart té símptomes i efectes diferents en les dones. Hem de revisar el menyspreu cap a les malalties associades a la feminitat i que se’ns deixi de tractar com a neuròtiques o histèriques. Hem de pensar en les conseqüències que els ninots que s’usen per testar els accidents de cotxe siguin a imatge d’un home blanc. Tot això és ciència sense perspectiva de gènere.

Hi ha tota una sèrie d’actituds que impedeixen que les nenes s’empoderin i se sentin capacitades per creure’s millors que els seus companys homes.

Les nenes i les dones també estan influenciades pel sistema patriarcal, que els diu que no són tan vàlides. Però les notes de les nenes són més altes que les dels nois. I també ho són en ciències.

Tenen millors notes però es pensen que són pitjors. I aquí tornem als adults: quan una nena és bona, diem que és molt treballadora o aplicada però, quan un noi destaca, diem simplement que és brillant. I si fa mala lletra ningú diu res, i si es comporta malament és que té caràcter… hi ha tota una sèrie d’actituds que impedeixen que les nenes s’empoderin i se sentin capacitades per creure’s millors que els seus companys homes.

Parlava de la formació a docents. Els primers referents dels infants són els seus mestres; com és la seva relació amb la ciència i com afecta els nens i nenes?

Hem de començar a ensenyar bé les ciències des del principi. Si els infants no entenen les ciències, es bloquegen i no veuen per a què serveixen, com podem pretendre que les mestres, que van rebre una petitíssima formació a la universitat, transmetin la passió per la ciència? Les mestres són conscients de la passió exploradora i la curiositat dels infants, però si elles no tenen vocació científica, no la transmetran mai. Hem de canviar els adults per a poder canviar els infants. Hi tenim per uns quants anys, encara, del dia de la nena i la dona a la ciència.

Durant els darrers anys s’ha fet una tasca per a recuperar figures històriques de dones a la ciència. Heu treballat en desenterrar referents femenins?

Hem treballat en buscar referents, però sense desenterrar ningú. Vam fer una exposició al Lab 0_6 sobre dones del territori, algunes joves i d’altres no tant, que segueixen vives. Vam fer un mural on explicàvem la seva vida i recerca i ho acompanyàvem d’una foto d’ella de petita, explicant un joc que li agradava. Ho vam fer així perquè tenim el costum de donar crèdit només a persones que són mortes; és veritat que hi ha clàssics que han fet molt bona feina, però també hem de reconèixer la tasca de la gent que segueix viva, perquè així construïm referents amb els quals els nens i nenes es poden identificar millor.

Un nen em va dir una vegada que no volia ser músic perquè tots acabaven morts. Els seus referents dels llibres de text eren Mozart, Beethoven o Bach…És per això que reivindicar científiques dones i que siguin vives és importantíssim. Si no deixem que les nenes siguin científiques estem perdent el 50% del potencial de la humanitat.