Cada vegada hi ha més gestors sanitaris que aposten per la digitalització de les consultes ambulatòries. Abans de la pandèmia, molts hospitals, com el del Mar, ja començaren a invertir quantitats ingents de diners per explorar les possibilitats de la tecnologia per facilitar conciliació de vida familiar-laboral tant de sanitaris com d’usuaris i, suposem, abaratir el cost sanitari. El Consorci va començar, abans de la pandèmia, a implantar un programa anomenat DOCTIVI (en què volen aconseguir un 40% de visites virtuals).
Segur que aquesta aposta millora la vida de molta gent, però no ens podem oblidar dels que podem deixar pel camí. En aquesta pandèmia la major part de l’atenció ha sigut “telemàtica”, és a dir, mitjançant consultes telefòniques i videotrucades, només el que és essencial es feia presencial. I aquesta segueix sent la postura de les institucions.
Això, que sembla obvi per estar en el segle XXI, deixa d’un reguitzell de situacions ridícules en certes zones, com les de l’àrea de Barcelona Litoral Nord, on molts pacients no tenen accés ni a un telèfon mòbil i molt menys a altres tecnologies.
Un exemple: un pacient nostre va venir molt enfadat al CAS perquè no podia aconseguir hora amb el metge de capçalera. Explicava que en entrar a l’ambulatori, hi havia algú que restringia l’entrada, i no el deixava passar a concertar cita. El motiu que li donaven és que les cites s’agafaven per telèfon. L’usuari li va repetir mil cops que ell no en tenia, però no se’l van creure. Potser a molts faríem el mateix a l’entrada de l’ambulatori.
En llocs com la Mina o Santa Coloma (regió sanitària que pertany a l’Hospital del Mar) molts professionals ens hem trobat en la situació de no localitzar als pacients per manca de telèfon: les persones sensellar, addictes (que a causa de la seva malaltia malvenen el telèfon i quan els truques ja tenen un altre propietari), psicòtics amb por a les telecomunicacions (sense telèfon, ni fix), persones amb pobresa extrema que només el tenen per rebre trucades (ni parlar-ne de videotrucades), famílies sense accés a internet… I si a tot això li sumem bases de dades telefòniques on hi consten números que ja no existeixen, moltes vegades ens veiem abocats a fer de Sherlock Holmes per poder comunicar-nos amb un pacient o ho deixem perquè tenim moltes més trucades a fer… o fem mala praxi: deixem un canvi de tractament farmacològic a la bústia de veu (que el pacient no consulta ni sap que té) i ho escrivim a la història clínica com a acte mèdic, o molts cops deixem a l’atzar que el pacient torni a contactar.
Però el més complex de tot plegat és l’augment de la burocràcia pels professionals (trucades del tot inútils, ja que s’ha d’auscultar, explorar o palpar a la persona i se li dona una nova cita….) o alguns centres on, aprofitant l’avinentesa, redueixen el temps programat per pacient, ja que diuen que les trucades són més ràpides, augmentant la pressió assistencial.
Però el què per mi és més greu és la pèrdua de confidencialitat: per diverses dones que pateixen violència de gènere és impossible abordar aquestes situacions amb el perpetrador de la violència en la mateixa habitació.
La bretxa digital (és a dir: com l’accés a les tecnologies són causa de desigualtats socials, i viceversa, com les persones vulnerables socialment acaben tenint més dificultats per la integració tecnològica), es comença a obrir pas en el dret fonamental de l’accés a la salut.
Tenint en compte que l’Institut Nacional d’Estadística (INE) del 2018 publica que hi ha més d’un milió i mig de llars sense connexió a internet (8% de la població) i 18,6 milions de persones que acrediten habilitat digitals baixes o bàsiques, veiem clarament que es tracta d’un col·lectiu vulnerable.
Les dones (més del 60% dels desconnectats ho són), el col·lectiu de gent gran, les persones amb estudis menors, amb renda baixa, que viuen en zones rurals (llocs on encara no ha arribat l’accés a la xarxa) o que estan aturades són les persones qui patiran més la manca d’accés a tecnologies i, per tant, d’accés a la salut.
Què passarà quan es digitalitzi la sanitat? Hi haurà programes especials per pacients digitalitzats i no digitalitzats? (és a dir per rics i pobres…) o com que les polítiques sanitàries les fan “experts/es” i els gestors/es que viuen en zones acomodades, potser ni hi pensen que hi ha situacions diferents de les seves?
Per desgràcia no serà l’únic problema de la digitalització: ara mateix ja en tenim un de prou important sobre la taula que ningú gosa resoldre: els diferents programes informàtics en què cada institució treballa: IMASIS, ECAP, EKON… i cap d’ells és capaç de fer que tots els professionals puguem tenir accés, encara, a tota l’assistència que està rebent el nostre pacient, tot i l’intent del HC-3.
Això alguns l’anomenen esclavitud tecnològica: quan depens tant d’un software o dels components digitals concrets d’una empresa, amb legítim ànim de lucre, que per realitzar el més mínim canvi comporta, com és lògic, més grans depeses. Hauríem de tenir un component comú i no vinculat a una empresa determinada.
No crec que ni els gestors ni els polítics ho tinguin al seu pensament ni al programa electoral… Per això, molts de nosaltres defensem una sanitat 100% pública, un conveni just i universal, un sol sistema de suport informàtic, per estalviar i fer un sistema sanitari realment universal.
(totes les situacions relatades no són fictícies… per desgràcia, són reals….)
