Reportatge

Pandèmia i crisi tenen nom de dona

No fa ni cent anys que les dones tenen dret a vot a l’estat espanyol. No els va estar permès obrir un compte bancari fins al 1975. I només fa 15 anys que una dona té el dret legal a casar-se amb una altra dona. La societat avança i amb ella la consecució de drets per a diferents col·lectius: fets que fa anys podien sonar a utopia, avui són el dia a dia de milers de persones. Però la història sempre té girs de guió preparats. 2020 va ser l’any de la pandèmia mundial, d’un virus que, si bé se’ns va dir que contagiava tothom per igual i que no entenia de fronteres, ben aviat es va demostrar que sí entenia de classes socials i de gènere.

I és que les dones tenen més números de contagiar-se de Covid, però no perquè la seva genètica sigui capriciosa, sinó perquè estan més exposades al virus degut a la realització de tasques en primera línia i feines essencials. L’any de la pandèmia també es va celebrar el 25è aniversari de la Conferència Mundial de la Dona, celebrada a Pekin. 25 anys de drets i victòries que podrien anar-se’n a norris. “Hem retrocedit un quart de segle”, es lamentà Anita Bhatia, directora d’ONU Dones. “La Covid ha subratllat i explotat la continuada negació dels drets de les dones, que s’estan enduent la pitjor part de l’enorme impacte social i econòmic de la pandèmia”, afegí.

Segons dades de la mateixa ONU, s’espera que 47 milions de dones caiguin sota el llindar de la pobresa a causa de la pandèmia, i és que la projecció era que la taxa de pobresa entre les dones caigués un 2,7% entre 2019 i 2021, però ara les xifres parlen d’un augment del 9,1%. “Quan explota una crisi d’aquestes dimensions, les dones ja hi arriben en desavantatge”, exposa Sira Vilardell, directora de la Fundació Surt. L’atur s’ha encebat amb les dones, que són les que ocupen les feines temporals i més precàries. “A l’alta bretxa salarial s’hi suma una elevada pèrdua de llocs de treball, fet que posa les dones en una situació de greu vulnerabilitat”, apunta Vilardell.

S’espera que 47 milions de dones caiguin sota el llindar de la pobresa a causa de la pandèmia. La projecció era que la taxa de pobresa femenina caigués un 2,7%, però ara les xifres parlen d’un augment del 9,1%

Però, inclús les dones que han conservat la feina durant la pandèmia han notat els seus efectes. Durant les setmanes més dures del confinament, durant les quals només es permetia sortir als treballadors essencials, els aplaudiments dels vespres anaven dirigits als sanitaris i sanitàries, però també als transportistes, caixeres de supermercat o treballadores de les cures o de la neteja. I a aquestes, els aplaudiments no els van compensar l’alta bretxa salarial. Les dones treballadores essencials superen en pocs sectors el salari mitjà. I en alguns en els quals l’assoleixen, ho fan amb una gran bretxa salarial, com a les tasques sanitàries, amb un greuge de 10.300 euros anuals.

Pel que fa a les treballadores de la neteja, elles cobren gairebé 7.000 euros menys a l’any que els homes. Ambdós en una categoria que es troba força per sota del salari mitjà espanyol: 23.646 euros l’any. Aquestes dades, però, només tenen en compte les treballadores que tenen contracte i estan regularitzades. I és que, oficialment hi ha 319.000 treballadores de la llar donades d’alta a la Seguretat Social. Però l’INE té recollides 580.500 persones que es dediquen professionalment a les tasques de cures i de la llar. Així, parlem de 261.500 persones que no estan registrades, que treballen, per tant, sense contracte.

Dona i migrada, el binomi de la desigualtat

“El nostre model econòmic posa en valor el treball productiu, per això quan parlem d’atenció domèstica i a les persones, no hi ha cap reconeixement social ni econòmic. Amb la pandèmia s’ha fet evident que les tasques de cura són essencials, però ho han de ser en el mercat laboral, no només a l’esfera privada”, opina Sira Vilardell. I és que el cas de les dones treballadores de les cures en situació de precarietat és sovint, també, el cas de dones migrades que treballen sense contracte. Una d’entre el miler d’històries és la de la Johana López, nascuda a Hondures i veïna de Barcelona des de fa 10 anys.

Avui, la Johana té papers, però li va costar ben bé set anys aconseguir-los. “Vaig ser explotada de diverses maneres i en diverses feines, però vaig aguantar perquè volia regularitzar-me”, explica. Durant anys va treballar en el sector de les cures, gairebé sempre d’interna, ajudant persones grans. “És molt difícil trobar algú que et faci contracte, encara que tinguis papers. Molta gent t’enganya i et diu que te’l faran, però és mentida”, recorda la Johana, qui assegura que la pandèmia els ha afectat molt com a col·lectiu “moltes han estat acomiadades, sense atur ni ajudes, però això ens ha passat sempre”.

La situació no ha millorat: les noies que treballen d’internes t’expliquen les mateixes històries avui que anys enrere. L’única cosa que ha millorat és que hem aprés a organitzar-nos

La Johana denuncia un constant racisme i explotació: “la cosa no millora, les noies que treballen com a internes t’expliquen les mateixes històries avui que anys enrere”. L’única cosa que ha canviat, segons Johana, és que les treballadores s’han organitzat. Un dels exemples de xarxa per a les dones migrades és el col·lectiu barceloní Mujeres Migrantes Diversas (DMD), del qual la Johana forma part. Es tracta d’un grup, compost principalment per treballadores hondurenyes de les cures, que lluiten pels drets de les seves companyes. “Ens resolem els dubtes i batallem plegades perquè es compleixin els nostres drets. No som menys que ningú”, afirma.

Una de les grans victòries recents de DMD ha estat l’èxit de la caixa de resistència que van posar en marxa a Barcelona durant els moments més durs de la pandèmia. Entitats socials i persones particulars van engreixar un fons que va servir per ajudar les companyes que s’havien quedat sense feina. I en molts casos, això va implicar quedar-se també sense casa. “Jo vaig ser interna durant molts anys i només lliurava 6 hores a la setmana, durant les quals no tenia on anar. Sovint em tancava a l’església a resar”, recorda Johana, qui explica que un dels motius pels quals s’aguanta tanta explotació és perquè “la feina, per molt precària que sigui, de vegades et dóna un sostre”.

Però amb un sostre no és suficient. Un dels problemes que denuncia el col·lectiu, lligat al fet de treballar sense contracte, és que a moltes internes se’ls nega el dret a empadronar-se a la llar on treballen i viuen. Segons la llei d’estrangeria, es necessiten tres anys de padró per a poder accedir als papers, per això, moltes treballadores internes opten per llogar una habitació, en la qual no hi viuen o, com a molt, hi passen una nit a la setmana, per a poder-s’hi empadronar. “Però no totes tenen aquesta sort: amb un sou de 500 o 600 euros, quina habitació vols llogar a Barcelona?”, es pregunta.

Pagar amb la salut

El padró no és només necessari per a accedir al permís de residència, sinó també per a poder optar a altres serveis bàsics, com l’atenció a la sanitat pública. Segons la llei actual, que regula l’estat de les treballadores de les cures, treballin amb contracte o sense, no tenen dret ni a la prestació per atur ni a una baixa laboral. Aquesta és la causa d’històries com la de la Johana: “una vegada quasi em desmaio per febre, anava pel passadís agafant-me als marcs per a no caure a terra, però la senyora de la casa, en lloc de deixar-me reposar, em va manar que fes el sopar”, recorda. “Sort que no va ser res i em vaig recuperar, però n’hi ha d’altres que no van tenir aquesta sort”, diu.

Les dones, sobretot aquelles que es troben en situacions de precarietat i vulnerabilitat, són més propenses a patir -i aguantar- vulneracions de drets a les seves feines. “Moltes vegades es toleren mals tractes per por a perdre el treball, sobretot quan aquest va associat a la llar”, explica la Sira Vilardell, qui també fa referència al fet que moltes dones suporten malalties o lesions sense agafar-se la baixa, per por a les repercussions que això pugui tenir. Segons dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), el 2018 hi va haver 251 dones que van patir una malaltia relacionada amb el seu àmbit laboral, però no es van agafar la baixa. El doble de dones que d’homes.

El 2018 a Barcelona hi va haver 251 dones que van patir una malaltia relacionada amb el seu àmbit laboral, però no es van agafar la baixa. El doble de dones que d’homes

Tota aquesta càrrega econòmica i la por a perdre la feina per una baixa es transforma en pressió psicològica. Tant és així que, segons la mateixa ASPB, el 75,9% de malalties mentals relacionades amb la feina les afecten a elles. “Vivim en una societat androcèntrica que diu a les dones que no valen res, que no els deixa desenvolupar una carrera i les impulsa a treballs precaris o a cobrar menys que un home per la mateixa feina”, assegura la doctora Carme Valls, endocrinòloga i autora del llibre Mujeres invisibles para la medicina (Capitán Swing, 2020). “La dona renúncia a tenir una habitació pròpia, com deia Virginia Woolf. Això la fa més ansiosa i, sobretot, la fa renunciar a una major qualitat de vida”, sentencia.

Aquesta postura de Valls se sustenta amb dades, que assenyalen que el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones. “És molt més freqüent que, a la primera consulta, se li doni un ansiolític a una dona que a un home. A Espanya es recepta cinc vegades més antidepressius a dones que a homes, i el doble d’ansiolítics”, explica la doctora. Aquesta realitat mèdica obté més matisos i complexitat quan s’analitza la valoració del propi estat de salut. Les dones acostumen a ser resilients, però són conscients que això passa factura.

Segons un estudi realitzat per l’Ajuntament de Barcelona en el marc del pla estratègic contra la feminització de la pobresa i de la precarietat a la ciutat, el 26% de les dones considera que el seu estat de salut és regular, dolent o molt dolent, mentre que només el 16% d’homes afirmen el mateix. A l’altra cara de la moneda, el 26% d’homes creuen que la seva salut està en molt bon estat, però només un 20% de dones pensen el mateix.

Tancades amb el seu agressor

“La clau per a lluitar contra totes les violències i discriminacions que pateixen les dones passa per garantir una feina i un sou digne, així com assegurar el dret a l’habitatge”, assegura Sira Vilardell. Aquesta fórmula, segons la directora de la Fundació Surt, també és essencial per a atendre les víctimes de violència masclista, ja que “sense assegurar l’empoderament econòmic, és molt difícil que se’n surtin”. Les conseqüències de la dependència econòmica i habitacional ha estat sempre un dels grans entrebancs a l’hora de denunciar violències en el si de la llar. I ho ha estat més encara durant la pandèmia i el confinament.

“Molts casos que ens arribaven eren de dones que estaven lligades a casa amb el seu agressor i es preguntaven on dormirien l’endemà si denunciaven”, explica Vilardell. Les conseqüències del tancament van ser dures pel conjunt de la població, però ho van ser més per a aquelles dones i criatures que es van veure atrapades a casa amb el seu agressor. Van veure allunyar-se els seus companys i companyes de feina, les altres famílies de les escoles dels nens, les visites a amigues… Tot d’activitats de socialització que teixien la xarxa de les dones víctimes de violència van ser restringides, mentre la tensió a les cases augmentava.

“Hi ha moltes coses que afecten la violència. Arran de la Covid ha empitjorat la salut mental de molta gent, degut a la pèrdua de feina, a la tensió per la situació… Quan el context ho permet, les dones són molt resilients, però si la xarxa cau, la cosa canvia”, explica Laia Costa, coordinadora del SARA (Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida) de l’Ajuntament de Barcelona, que ofereix atenció a víctimes de violència masclista. Des d’aquest servei del consistori, Costa recorda que “la violència econòmica sempre hi és, però en èpoques de crisi té més pes que mai” i tots aquests elements que resten autonomia a la víctima sempre són un impediment més a l’hora de denunciar.

Les denúncies per violència masclista van caure dràsticament durant el confinament; no és fins que es comença a poder sortir de casa que les dones denuncien, per por al que els pugui passar a elles o a les seves criatures

I així ho demostren les dades recollides pel SARA sobre violències masclistes a Barcelona durant la pandèmia. Durant el primer estat d’alarma del 2020 (del 14 de març fins al 21 de juny) es van recollir 144 situacions d’urgència, en les quals la integritat física de la víctima corria perill. Aquesta xifra suposa una davallada molt important respecte la inèrcia que hi havia abans del confinament. Fins al març, les urgències del 2020 duplicaven les de l’any anterior, però en el moment en què es decreta l’estat d’alarma, aquestes cauen gairebé fins al zero. Cal esperar a les primeres fases del desconfinament, vora la primera setmana de maig, perquè les denúncies comencin a pujar ja fins als mateixos nivells de l’any anterior. I creixent.

“No és fins que es comença a desescalar i les dones poden sortir de casa amb els seus fills i filles, que comencen a denunciar. Durant el confinament, van perdre els factors de protecció social i no es veuen amb cor de denunciar els agressors per por al que els pugui passar a elles o a les criatures”, explica Costa. Aquelles 144 denúncies per urgència, assegura, “van ser poques, però van ser tremendament greus”. Per a no arribar a aquestes situacions de risc extrem, des del SARA treballen molt l’atenció seguida i personalitzada de les dones que arriben als seus serveis. És per això que, davant la situació excepcional que els presentava el confinament, van triplicar el nombre d’atencions i de dones ateses des del moment en què es decreta l’estat d’alarma.

“De seguida vam entendre que havíem de trucar més. No només perquè hi hagués més incidents, sinó perquè aquelles dones es van trobar soles davant situacions molt complexes”, recorda Costa. Aquests mesos de situacions difícils van posar de manifest la realitat insostenible de moltes dones però, un cop a la ‘nova normalitat’, la violència segueix present, amb diverses cares, mètodes i resultats, però segueix. “La violència és summament intel·ligent i muta”, diu Costa. La pandèmia de la Covid ha demostrat que els èxits i victòries de la lluita feminista poden ser efímers si no es treballen des de l’arrel les desigualtats de les dones. No es tracta només de treballar per a la paritat a les empreses, ni inundar de violeta els carrers el 8 de març. Es tracta d’assegurar l’autonomia de les dones i que no siguin elles les primeres a parar el cop la propera crisi.