La Inés Ibáñez és responsable d’Infermeria d’Exploracions Complementàries de l’Hospital del Mar de Barcelona, on treballa des de fa 35 anys, i a la primera onada del coronavirus va haver de coordinar una planta Covid durant un mes i mig, a causa de la necessitat de personal per fer front a la pandèmia. A finals de març, es va incorporar a la sisena planta, amb una barreja d’angoixa per la responsabilitat de dirigir un equip que començava des de zero, ja que tothom venia d’altres departaments, però també amb el repte que representava tenir cura del pacient en unes circumstàncies tan complicades. “Tothom va posar entusiasme, estàvem al mateix grup i teníem el mateix problema”, recorda un any i mig després quan parla dels companys i companyes de feina amb qui va compartir aquelles setmanes.
Les persones que atenien venien de l’UCI o d’Urgències i es trobaven greus, però estables, tot i que la patologia a vegades es complicava i molts malalts havien de baixar de nou a cures intensives. El 19 d’abril del 2020 va ingressar a Urgències un matrimoni de 69 i 75 anys de la zona del Besòs que es deien Carmen Cortés i Tomás Cortés, i l’endemà els van pujar a la sisena planta. Com en altres ocasions, si ingressaven dos membres d’una mateixa família i ho demanaven, podien compartir habitació.
La Inés va rebre un email, a través del Servei d’Atenció al Ciutadà del Parc Salut Mar, del gendre de la Carmen i el Tomás que deia que, en dos dies, la parella celebrava els 50 anys de casats, i demanava si podrien fer alguna cosa especial per ells. “En aquell moment, les visites estaven prohibides a l’hospital, no podia entrar ningú. El primer que se’m va ocórrer va ser, ‘sí, cap problema, tenim poc més de 24 hores’, i vaig pensar que ens podien fer arribar alguna fotografia o alguna cosa representativa d’ells perquè se sentissin més acompanyats”.
“Potser és l’última vegada que ho celebren junts”
A partir de llavors, l’enllaç de la família va ser la Mari Carmen, una de les filles de la Carmen i el Tomás. “Em va dir: ‘Potser és l’última vegada que els meus pares ho celebren junts’. Això és el que em va activar més. La veritat és que la senyora estava més justeta, no sabíem què passaria, i la família n’era conscient. I vèiem que se’ns morien molts pacients… És molt dur estar a l’hospital sol, morir-te i fer-ho sense acompanyant”.
La Inés va explicar a la reunió d’equip el cas de les noces d’or, i van obrir una pluja d’idees. No tenien temps i les botigues estaven tancades, així que cadascú es va oferir a portar de casa el que pogués. Així, van fer un pastís i galetes, i van portar roses per fer un ram de flors i serpentines per decorar l’habitació. “Vam dir: ‘Farem com si es casessin de nou’. Tothom va ser molt proactiu i participatiu”.
En arribar el dia, la Carmen i el Tomás van estar molt sorpresos i feliços. A ell li van posar una esponja com a llacet, i a ella la van vestir de blanc, vel inclòs, amb roba de l’hospital. Van rebre una foto del seu estimat gos, a qui tant trobaven a faltar, i van connectar amb la Mari Carmen a través de la tauleta. Va haver-hi marxa nupcial, padrins de casament i va arribar el moment: “Pots entregar la núvia al nuvi!”.
Pastís, música i ball
El Tomás esperava la Carmen fora de l’habitació, acompanyat dels equips infermer i mèdic enfundats en EPI, i la festa va continuar al passadís, on van col·locar dues cadires i una taula amb un pastís i dues espelmes que indicaven que feien 50 anys de casats. La Mari Carmen saludava constantment amb un “Mama, mama! Estic aquí!”, i la Carmen li preguntava com estava el gos.
Van sonar cançons de Los Manolos i del Raphael, les mateixes que la Mari Carmen li havia dit a la Inés que els agradava als seus pares, com “Amigos para siempre” o “Mi gran noche”. I van arrencar a ballar. “Aquí sí que vaig dir ‘prou, parem’, perquè els dos estaven amb l’oxigen i la Carmen estava justeta. Així que vam tornar cap a l’habitació”.
“Va ser molt xulo. Vam plorar molt. Ploràvem tots. El Tomás va plorar moltíssim, més que ella. Vam plorar perquè, a més, se’ns morien molts pacients, va ser una època molt dura, i molt personal va necessitar assistència psicològica, però després, dintre de tot, queda aquest record bonic, aquesta part bonica, la implicació i les ganes d’ajudar el pacient. Estic supercontenta amb l’equip”.
“No ho oblidaré mai”
L’endemà, la Carmen estava esgotada, com una nena petita després d’una festa d’aniversari, i el Tomás, el més xerraire dels dos, plorava, i deia: “És la millor celebració que he tingut”. “Tots dos estaven contents, deien que no ho oblidarien mai a la vida. La veritat és que, quan mires enrere, penses que va ser una experiència molt maca, inoblidable, perquè mira que han passat coses en aquests 35 anys d’infermera, he viscut de tot, he tingut moments millors i pitjors, però aquesta experiència va ser diferent. I la gent es va implicar molt. Tot era treballar, treballar i treballar, i durant el temps per descansar vam fer pastissos, galetes… Va sorgir així, per ajudar el pacient i estar pel pacient”. Una de les persones de l’equip, que tenia coneixements audiovisuals, va editar un vídeo de poc més d’un minut sobre la celebració d’aquests 50 anys junts que van titular “Amar en tiempos revueltos”.
Amb l’objectiu que la Carmen i el Tomás tinguessin un bon record, l’equip d’infermeria també va aconseguir oxigenar-se i “carregar piles” per tirar endavant en mig d’una situació inesperada en què les defuncions anaven a ritmes vertiginosos. “Estàvem patint molt, i allò va ser la il·lusió de fer alguna cosa diferent”.
El 28 d’abril, la Carmen i el Tomás Cortés van rebre l’alta i es van acomiadar de la planta sisena de l’Hospital del Mar entre abraçades i aplaudiments. Encara no estaven del tot bé com per tornar a casa seva, així que primer van estar uns dies a un dels hotels Covid de Barcelona. “Se’n van anar supercontents. Sempre fèiem l’aplaudiment al passadís quan algú sortia amb l’alta, i ploraven tots dos. No és que fossin molts dies, hi ha pacients que potser s’estaven més temps, però va ser molt intens”.
Mesos després, una auxiliar d’infermeria li va comentar a la Inés que la Carmen i el Tomás Cortés tenien una visita a Consultes Externes, i ella i part de l’equip van sortir de l’hospital per saludar-los, cosa que també va ser una sorpresa i una alegria per a la parella. L’abril del 2021 van fer una trucada telefònica de seguiment, per protocol. Tots dos es van recuperar de la Covid i es troben bé de salut.
