La pandèmia de la Covid-19 ha capgirat les maneres de treballar a l’atenció primària i, sobretot durant els pics de contagis, el primer nivell assistencial ha viscut situacions molt complicades. I és que l’atenció primària és un àmbit que fa anys que viu una situació crítica a causa de les retallades i la manca de personal, i la crisi sanitària només ha fet que agreujar aquesta situació.
Segons Meritxell Sánchez-Amat, presidenta del Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP), una de les coses que crema a les professionals sanitàries de l’atenció primària és no poder fer bé la seva feina: “Sentir que acabem la jornada i marxem a casa preocupades perquè no hem pogut acabar d’atendre bé als pacients, perquè hem hagut de fer la feina ràpidament, perquè no hem pogut acabar de fer els domicilis que caldria haver fet… El que crema és estar crònicament esgotades i preocupades”, explica. “Això fa que s’estiguin perdent professionals compromeses amb l’atenció primària, metgesses i infermeres de família que estan deixant la seva feina a la primària perquè no poden treballar així”, afegeix.
Quina és la situació actual a l’atenció primària? Com l’esteu vivint?
Ara comencem a notar que estan baixant els casos. És veritat que les mesures que s’han pres per disminuir la burocràcia, tot i ser insuficients, estan ajudant una mica a disminuir la pressió als CAP. No obstant això, tenim una part del personal que és positiu i això dificulta l’organització dels equips. Són moments difícils.
Seria un bon moment per replantejar el tema de la gestió de les baixes?
Sí. De fet, abans de la pandèmia ja ens havíem pronunciat a favor de les baixes autodeclarades. Té sentit que hi hagi una visita quan es requereix atenció mèdica, però quan és una atenció burocràtica perd tot el sentit. Hi ha, per exemple, quadres lleus de gastroenteritis o quadres respiratoris, amb febre o no, que el que necessiten és repòs domiciliari. Fer sortir a la gent per anar a buscar un paper al CAP és contraproduent, per la persona malalta i perquè es gasten recursos que no estan justificats mèdicament. La burocràcia treu temps per l’atenció als pacients i, per tant, les baixes autodeclarades serien una mesura de descongestió immediata, i no només en pandèmia. El problema és que les empreses demanen la baixa des del dia zero i es converteix en urgència una qüestió burocràtica. No té sentit. Més enllà d’això, la reflexió és que s’està utilitzant el sistema sanitari, l’atenció primària, per fer d’obstacle perquè la gent agafi la baixa. Hi ha un problema de confiança entre empresaris i treballadors.
Amb la pandèmia ha canviat molt la vostra manera de treballar a l’atenció primària i heu assumit tasques derivades que abans no fèieu. S’ha ressentit l’atenció a la patologia crònica?
L’atenció primària és molt heterogènia i arreu del territori català hi ha situacions diferents. Hi ha equips que, per les característiques d’edat i composició del personal, han tingut més dificultats per tirar endavant tota la feina, Covid i no Covid, però a partir de la quarta onada jo crec que ja es va recuperar bastant l’atenció no Covid a tot arreu. Ara bé, quan ve un pic de contagis, en molts llocs l’atenció a la patologia crònica es paralitza o es redueix molt. No a tot arreu. Però sí, és evident que ha sigut un dels problemes.
Durant la pandèmia han tancat alguns consultoris en pobles petits per centralitzar l’atenció en municipis propers més grans. Què en pensa d’això?
Això reflecteix la incomprensió de l’administració respecte del que és l’atenció primària. Al principi de la pandèmia no només consultoris petits sinó centres d’atenció primària van tancar: a l’Hospitalet, segona ciutat més poblada de Catalunya, es van tancar alguns centres i a Barcelona també es va voler fer, però va haver-hi resistència. Aquest fet reflecteix una falta de confiança en l’atenció primària. I no només pel fet que es tanquessin consultoris i centres, sinó pel fet que es planifiqués la vacunació als anomenats vacunòdroms. A la pràctica, la majoria de la vacunació s’ha fet als centres d’atenció primària, però, un cop més, perquè la primària ha estat reclamant fer aquesta feina. Inicialment, es volia fer la vacunació més en centres de vacunació massiva. S’ha perdut l’oportunitat de bolcar recursos en l’atenció primària. I jo em pregunto: realment el CatSalut aposta per l’atenció primària? Perquè els fets ho desmenteixen.
Es continua tenint, doncs, una visió massa hospitalocèntrica?
En general, sí. Quan hi ha alguna cosa que se suposa que no acaba de funcionar, en lloc de reforçar la nostra xarxa d’atenció primària, que és molt bona, es creen dispositius, noves unitats i es reforcen altres nivells, en lloc de fer-ho a l’atenció primària. Un exemple és l’atenció domiciliària. L’atenció primària fa atenció domiciliària, està dins de les seves funcions, però s’estan destinant recursos a fer unitats hospitalàries d’atenció domiciliària. Això és duplicar recursos i és d’una ineficiència important, ja que es podria fer perfectament des de la primària. A vegades, només és qüestió de dotar la primària dels recursos i eines que es necessiten pel tractament. Tot això ens fa pensar que no es creu en l’atenció primària.
S’ha contractat més personal administratiu, auxiliars d’infermeria i, amb molta menys proporció, infermeres i metgesses, però sense fer una reforma més profunda, serà difícil que l’atenció primària sigui atractiva per aquest personal.
Fa gairebé dos anys que convivim amb el coronavirus. Què és el que hauria d’haver canviat a la primària i no ho ha fet? S’ha reforçat prou amb més professionals?
Hi ha hagut una inversió insuficient en si mateixa i insuficient en comparació amb la inversió que s’ha fet en altres nivells assistencials. Sí que és cert que s’ha contractat més personal administratiu, auxiliars d’infermeria i, amb molta menys proporció, infermeres i metgesses, però sense fer una reforma més profunda, serà difícil que l’atenció primària sigui atractiva per aquest personal, com també passa moltes vegades a l’atenció hospitalària pública. Primer de tot, cal oferir contractes llargs i amb bones condicions, ja que encara ara s’estan fent a l’atenció primària contractes, a infermeres sobretot, però també a metgesses, de pocs mesos. Però cal fer una aposta molt més valenta, i això té molt a veure amb el fet que metgesses i infermeres puguin fer de metgesses i infermeres, i no de secretàries del sistema, que treballen fent feina burocràtica. Poder facilitar que es pugui compaginar la feina assistencial amb docència i amb recerca, per exemple, faria més atractiva l’atenció primària.
Des de les institucions es repeteix molt el mantra «no es troben professionals».
Això se soluciona canviant les condicions laborals en les quals treballem i fidelitzant el personal que tenim. Trobem a faltar un pla de recuperació de personal per atreure metgesses i infermeres a l’atenció primària. En l’àmbit hospitalari s’han ofert contractes d’infermeria de dos anys, el que ha fet que moltes infermeres de primària se n’hagin anat cap als hospitals, perquè allà tenen una continuïtat que no tenen a la primària. El problema no és només una qüestió de sou, malgrat que els sous a Catalunya són més baixos que a la resta de l’Estat. La gent no pensaria a marxar si aquí pogués treballar bé. Una de les coses que ens crema a les professionals sanitàries és no poder fer bé la nostra feina, sentir que acabem la jornada i marxem a casa preocupades perquè no hem pogut acabar d’atendre bé als pacients, perquè hem hagut de fer la feina ràpidament, perquè no hem pogut acabar de fer els domicilis que caldria haver fet. Això és el que desgasta més, més que una nòmina determinada a finals de mes. El que crema és estar crònicament esgotades i preocupades. I això fa que s’estiguin perdent professionals compromeses amb l’atenció primària, metgesses i infermeres de família que estan deixant la seva feina a la primària perquè no poden treballar així.
Durant la pandèmia ha quedat demostrat que l’atenció primària té una capacitat d’adaptació molt gran i que totes les tasques que s’han demanat de més, s’han fet i molt bé. Tanmateix, durant alguns moments de la pandèmia la primària s’ha desbordat, i això també té un impacte en la salut mental de les professionals.
Sí, té un impacte en la salut mental de les professionals i també de la població en general. La primària és molt adaptable, en bona part, per la capacitat de treball de les professionals, però mantenir aquest esforç al llarg del temps és esgotador. El retorn que tenim dels pacients ens anima. Sí que és veritat que durant la pandèmia hi ha hagut moments de crisi entre professionals i pacients, però jo crec que hem d’anar de la mà: estem en el mateix vaixell i hem de remar plegades. Som vasos comunicants, perquè si nosaltres estem saturades això també acaba repercutint a la població. Jo tinc la sensació que la població ens ha fet costat, tot i que hi ha excepcions, és clar. La meva vivència a la consulta és que, encara ara, quan truques a algun pacient o el visites a la consulta et pregunta com estàs vivint la situació de la pandèmia i valora la teva feina.
El que crema és estar crònicament esgotat i preocupat. I això fa que s’estiguin perdent professionals compromeses amb l’atenció primària, metgesses i infermeres de família que estan deixant la seva feina a la primària perquè no poden treballar així.
Quina importància té la relació metge o infermera de capçalera i el pacient al llarg dels anys?
Tenir una metgessa i infermera de família al llarg dels anys redueix la mortalitat i millora la salut de les persones. De fet, un estudi demostra que tenint la mateixa metgessa durant 15 anys es redueix la mortalitat en un 25%. La feina a l’atenció primària és molt satisfactòria. El vincle que es crea amb els pacients és molt enriquidor pel professional. Per tant, la longitudinalitat té efectes beneficiosos per la salut de la població, però també en els professionals. I si es garantís i es treballés per facilitar-la, les professionals que se’n van a l’estranger, a treballar a les mútues o altres dispositius, potser es quedarien.
Les professionals de l’atenció primària potser no brillem tant, perquè la nostra és una tasca de cures i, com a tal, és menys visible i valorada, però, a la pràctica, aporta moltíssima salut. Durant la pandèmia jo no he sentit que la gent es queixés en l’accés de les visites a consultes externes hospitalàries, tot i que s’han anul·lat i no s’està donant el servei d’abans; en canvi, sí que hem sentit molta gent que es queixa de l’atenció primària. Per què? Perquè l’atenció primària és molt important. Fa una feina de formigueta, una feina silenciosa, una feina que quan és ben feta no es nota, però que quan no es pot fer com hauria de ser, es troba a faltar molt. L’atenció primària, fins ara, estava treballant i resolent moltes coses, i ara que té dificultats per fer-ho tot es nota. Però, malgrat les dificultats que tenim al dia a dia, continuem fent una feina molt valuosa: continuem anant als domicilis, continuem acompanyant a final de vida, continuem atenent el malestar emocional creixent de la població, continuem atenent la patologia crònica, continuem diagnosticant… La primària és molt adaptable a les circumstàncies i cada euro que s’inverteix en atenció primària té un retorn molt elevat. La pregunta, doncs, és perquè no s’inverteix prou en atenció primària.
Els professionals de l’atenció primària estan desmobilitzats?
El nostre col·lectiu, en general, costa de mobilitzar i, després de tot l’esforç que va suposar la vaga de l’atenció primària del 2018 i veure que no hi ha hagut un canvi substancial, ha vingut la pandèmia i ens ha agafat cansades, decebudes i, moltes vegades, enfadades. En aquesta situació, mobilitzar és difícil. Ara que estem en plena sisena onada és impossible plantejar accions, però més endavant sí que s’ha de fer. El que hem de començar a plantejar-nos, més que potser grans mobilitzacions, és qüestionar i deixar de fer coses que se’ns demanin i que no tinguin sentit. Això potser no tindrà una repercussió mediàtica tan gran, però internament pot tenir conseqüències. Per exemple, pel que fa al tema de les baixes, fer-les al final de la consulta, quan s’hagi acabat la feina que considerem que és essencial. Seria una manera de ser fidels a la nostra feina i a la nostra població.
La longitudinalitat té efectes beneficiosos per la salut de la població, però també en els professionals. I si es garantís i es treballés per facilitar-la, les professionals que se’n van a l’estranger, a treballar a les mútues o altres dispositius, potser es quedarien.
Recentment, el Comitè de Redacció d’Actualizació en Medicina de Família, va publicar una editorial que defensava la tesi de «deixar de fer per poder fer», i que ja no té sentit estar testant i rastrejant contactes de persones sanes amb símptomes menors i que s’ha de deixar espai a les malalties cròniques, a la prevenció i a tot això que forma part de l’essència de l’atenció primària. En la mateixa línia, el Departament de Salut preveu eliminar quarantenes obligatòries i el rastreig de contactes per Covid a l’abril. Què en pensa?
Aquesta editorial va ser molt ben rebuda entre els professionals de l’atenció primària. A diferència d’altres onades, en aquesta sisena onada ens hem trobat que la feina que fèiem potser no estava aportant allò que calia. En altres onades, vèiem molts casos lleus, però també vèiem casos més greus. En aquesta, estem invertint moltíssims esforços en persones asimptomàtiques o amb símptomes molt lleus i deixant de fer altres coses, i això ha fet que hi hagués un qüestionament de la feina que estàvem fent. Des del FoCAP també vam publicar un article en la mateixa línia. Jo crec que el que té valor és que metgesses i infermeres de família, des del coneixement de la nostra feina i del que fem dia a dia, estem explicant a polítics i a altres professionals de la sanitat la nostra situació i fem una crida a replantejar la nostra feina. El que abans potser tenia sentit, ara deixa de tenir-ne, i crec que és molt valuós que hi hagi veus valentes que posin aquests temes sobre la taula.
Després es pot discutir si la relaxació de les mesures ha de ser ara o més endavant, però és una manera de dir: “Escolteu, els que estem a peu de carrer treballant, si bé no som especialistes en salut pública, sí que som especialistes en la nostra feina i sabem que estem deixant de fer altres activitats molt importants”. Jo crec que aquesta sisena onada ha marcat un punt d’inflexió. Hem de tenir present que, a part de la Covid, la resta continua existint. El que ha sigut curiós d’aquest editorial, que ha anat més enllà de la primària, és com des d’altres nivells assistencials el que s’ha fet, en consonància amb la consideració que es té de l’atenció primària a la nostra societat, ha sigut treure valor a què es diu a l’editorial pel fet que ve de metges de família, que no som experts en virus ni en epidèmies. Nosaltres som experts en la nostra feina i el que nosaltres fem a la primària no ho coneix altra gent. Hem de reivindicar la importància i el valor què nosaltres aportem al sistema sanitari. Cal canviar la concepció que la societat té de l’atenció primària, donar-li valor i reivindicar-la, perquè sense la primària no és possible la sanitat pública.
