Xavier Maneja té ben gravat el moment de l’últim cop que va veure a la seva mare i l’última conversa que van tenir per telèfon, abans del seu ingrés a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. Mercè Gimbert va morir el 21 d’abril del 2020, en plena primera onada i estat d’alarma, als 84 anys, a causa de la infecció per la Covid-19. Uns mesos abans, havia ingressat a un centre sociosanitari a Balaguer perquè s’havia trencat el fèmur i necessitava fer rehabilitació, ja que la caiguda l’havia deixat en un estat delicat de salut i tenia molt dolor.
Amb l’inici de la pandèmia, al centre on estava ingressada van començar a arribar pacients de Covid i, aleshores, es va optar per traslladar altres pacients a un casal de gent gran que, arran de l’alerta sanitària, s’havia habilitat com a hospital i centre de dia. Aquest trasllat, segons explica en Xavier, es va fer en una furgoneta amb 12 persones, sense que els pacients portessin mascareta i sense seguir la resta de recomanacions sanitàries. Després es va saber que una de les persones que hi havia en aquella furgoneta era positiva en coronavirus.
«La mare i jo parlàvem cada dia per telèfon. Un dia, mentre parlàvem, va començar a tossir i esternudar. Jo aquí ja em vaig preocupar. Ens vam haver d’acomiadar perquè li portaven el sopar i, l’endemà al matí, vaig trucar-li per dir-li bon dia, però ja no em va contestar. No em va tornar la trucada en tot el dia», relata en Xavier. Neguitós, a la tarda va trucar al centre on estava ingressada la Mercè i el van informar que la seva mare estava de camí a urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida i que estaven esperant els resultats d’una prova respiratòria. L’endemà a primera hora li va trucar la doctora i li va dir que la seva mare estava greu i que la situació era preocupant. «Em van dir que havia arribat a l’hospital pràcticament sense oxigen i que havien decidit aplicar-li el protocol Covid», assenyala en Xavier.
L’endemà, a les 5:15 del matí, va rebre una trucada. «Em van dir que havien fet el que havien pogut, però que no havien aconseguit salvar la vida de la meva mare. Em vaig quedar paralitzat. Glaçat. En complet estat de xoc. No podia creure el que m’estaven dient», explica emocionat en recordar-ho. «Quan vaig penjar em vaig quedar uns minuts assegut al llit, intentant assimilar la notícia. El fet de perdre-la d’avui per demà, quan feia dos dies que havia parlat amb ella, el fet d’haver d’estar confinats i no poder estar al seu costat durant els últims moments de la seva vida… era molt dolorós. No haver-me pogut acomiadar d’ella encara ho va fer més traumàtic. La ferida que tinc m’acompanyarà sempre».
El confinament per la pandèmia tampoc permetia organitzar cerimònies de comiat, fet que va intensificar la solitud que sentia en Xavier davant la pèrdua de la seva mare. Més endavant, van poder fer una petita cerimònia amb la família per acomiadar-la. «Això em va ajudar, perquè ens vam reunir tots per recordar la meva mare i fer-li un petit homenatge. Va ser bonic», afirma.
Arran de la mort de la seva mare, en Xavier va començar a assistir a sessions de suport psicològic al Servei de suport al dol de Ponent. «Assistir a teràpia em va ajudar a gestionar millor la pèrdua. La tristesa i el buit que va deixar la mort de la meva mare la tindré sempre, però ara, per exemple, miro fotografies de la mare i ja no em desespero, al contrari, les miro amb molta estima, des de la tristesa de no poder-la gaudir més, però amb la tranquil·litat que va deixar de patir. La tinc molt present sempre i vaig sovint al cementiri a visitar-la. M’ajuda a carregar les piles».
La importància del comiat
Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), a Espanya es van registrar un total de 45.648 defuncions vinculades al coronavirus entre el gener i el maig del 2020, durant la primera onada de la pandèmia. El mes d’abril va ser el més difícil, amb 26.305 morts. Moltes d’aquestes persones van morir soles, sense rebre l’últim adeu dels seus éssers estimats. I és que, pels que es queden, aquest últim adeu pot ser molt significatiu.
«El fet que no hi hagi comiat no és, per si mateix, un indicatiu que el dol anirà malament, però, evidentment, el comiat és una peça més del puzzle. Quan la vida s’ensorra, tota la informació dels últims moments és important: saber que la persona no ha patit, que ha mort acompanyada, poder veure-la i agafar-la de la mà, poder honrar la vida d’aquesta persona…», explica Montse Robles, infermera especialista en dol i responsable assistencial del Servei de suport al dol de Ponent.
L’especialista assenyala que a la nostra societat tot el que té a veure amb la mort està associat a la cultura i religió que tenim i que, en aquest sentit, la mort té un vessant social molt important. «Quants cops hem sentit el comentari de ‘l’església estava plena’ quan algú ha mort, com un senyal que tothom se l’estimava? Hi ha un cert consol en els rituals que envolten la mort d’algú. És una peça més de tota aquesta recomposició de la vida que segueix després de la pèrdua d’algú», afirma Robles.
Amb la primera onada, però, aquests rituals es van veure suspesos, per tal de contenir l’expansió del coronavirus. Així, les persones que van perdre algú en aquell moment es van trobar que la mínima socialització que sovint es recomana no la podien fer. Segons la infermera especialista en dol, aquestes cerimònies s’haurien d’haver recuperat abans. «Entenc que la situació era molt nova i es van fer les coses el millor possible donades les circumstàncies, però també penso que es va reaccionar una mica tard quant a permetre que hi hagués més gent als tanatoris i vetllatoris i que es poguessin visitar els pacients a l’hospital», opina.
Davant la incapacitat de reunir-se amb la família i amics per acomiadar a algú, en algunes ocasions es van dur a terme cerimònies alternatives via telemàtica. També, en alguns casos, es van posposar els actes de comiat per més endavant. «Fer-ho més endavant ajuda fins i tot més. En el moment que es produeix la mort d’una persona estimada, sovint no estàs en condicions d’organitzar cerimònies molt treballades; en canvi, si es fa uns mesos més tard, a vegades acostumen a ser més personalitzades i reflecteixen molt millor la persona que ha marxat», explica Robles.
La petjada psicològica en els sanitaris
Dos anys pràcticament ininterromputs de pandèmia han tingut també un impacte demolidor en la salut mental dels professionals sanitaris. A banda de l’estrès físic per l’elevada càrrega assistencial, l’impacte psicològic derivat de la pandèmia els ha colpejat de ple, especialment en moments d’alta pressió com la primera onada on, d’alguna manera, els sanitaris van haver de suplir els familiars en moments de final de vida. La soledat i l’aïllament dels pacients, les dificultats per fer un bon acompanyament, l’exposició al dolor i a la mort… tots aquests factors els han causat un malestar psicològic que es perllonga en el temps i que no mostra indicis significatius de recuperació.
«En el punt àlgid de la primera onada, la mortalitat a l’UCI era del 40%, quan normalment és del 10%. Hi havia, per tant, una mortalitat molt alta a la qual els mateixos professionals sanitaris no estem acostumats», destaca Gabriel Heras, cap de servei de l’UCI de l’Hospital Comarcal Santa Ana de Motril (Granada). «Tampoc estem acostumats al col·lapse del sistema: a no tenir llits suficients, en moments d’ocupació màxima, a obrir nous espais inversemblants per salvar el nombre més gran de pacients possible… tot això té un gran impacte en la salut mental», afegeix l’intensivista. Segons Heras, la pandèmia ha posat de manifest una de les grans carències del sistema, que és la falta d’atenció psicològica adequada als professionals sanitaris. «Molts professionals sanitaris han dit: realment val la pena dedicar-se a això?».
I és que segons els resultats de la darrera enquesta de la Fundació Galatea, que ha monitorat l’estat de salut física i mental dels professionals de Catalunya des que va esclatar la pandèmia, un de cada cinc professionals sanitaris s’ha plantejat deixar la professió. A més, durant aquest període des de l’inici de la pandèmia, més de la meitat dels professionals o bé han acudit ja a serveis de salut mental (un 39%) o bé es plantegen fer-ho (un 15%).
La necessària humanització de les cures intensives
Després de la devastadora primera onada, la Societat Espanyola de Medicina Intensiva Crítica i Unitats Coronàries (SEMICyUC), la Societat Espanyola d’Infermeria Intensiva i Unitats Coronàries (SEEIUC) i la Federació Panamericana i Ibèrica de Medicina Crítica i Teràpia Intensiva (FEPIMCTI) van publicar el Pla de desescalada per als serveis de medicina intensiva després de la pandèmia produïda per la Covid-19.
Un dels principals punts d’aquest document està dedicat a la humanització de les cures intensives, en el qual van participar membres de l’equip de Projecte HU-CI, una iniciativa encaminada a la humanització de les cures intensives creada i dirigida per Gabriel Heras. «En aquest pla es faciliten actuacions protocol·litzades perquè les famílies puguin veure i acompanyar els pacients, especialment en els casos de final de vida. Perquè ningú no hauria de morir sol, excepte si és el seu desig», explica Heras.
Amb les onades posteriors, es van anar flexibilitzant les restriccions als hospitals i sí que es va permetre la visita dels familiars en moments finals de vida, sempre amb EPI i amb les mesures de protecció necessàries. Heras assenyala que amb la pandèmia s’ha posat de manifest l’important que és la humanització de les cures intensives i del sistema sanitari en el seu conjunt, així com l’acompanyament en el moment final de vida. Malgrat això, apunta que els protocols existents no són suficients i que haurien de ser uniformes. «Són gairebé aleatoris. Calen protocols comuns, perquè no pot ser que en alguns llocs es permetin visites i en d’altres no. Això no pot dependre de la sensibilitat del professional», apunta.
En aquest sentit, opina que la formació dels professionals és fonamental. «Adquirir habilitats no tècniques, com la comunicació, l’empatia, l’escolta activa, el fet d’estar present… és crucial, i són habilitats a les quals històricament no se’ls ha donat la importància que tenen», assenyala el director de Projecte HU-CI. «La mort és una part més de la vida i el dia que això s’entengui, que ens apropem al procés de morir i que l’objectiu sigui morir-se bé, el dia que es deixi de veure la mort com un fracàs, haurem donat una passa molt important en la humanització del sistema sanitari», conclou Heras.
