Aquesta darrera setmana llegíem que la Generalitat treia una nova mesura per combatre la soledat en la gent gran. La mesura destinarà 5,5 milions d’euros provinents dels fons Next Generation a adquirir un miler d’assistents robòtics intel·ligents per tenir cura de la salut i millorar la qualitat de vida de la gent gran que viu sola, combatent també la soledat no desitjada.
I és que, precisament, l’estudi més llarg de la història sobre el desenvolupament dels adults, fet per científics de la Universitat de Harvard al llarg de més de 80 anys —i que encara segueix en curs— ja destacava els diferents elements imprescindibles per tenir una bona vida. Robert Waldinger ha assegurat en diferents entrevistes que, mentre que l’aïllament és un destructor de l’estat d’ànim, les connexions personals creen una estimulació mental i emocional que les converteix en potenciadores automàtiques de l’estat d’ànim.
Però, poden els assistents robòtics intel·ligents substituir aquestes relacions humanes? O quina realitat i quines desigualtats existeixen per tal que haguem de recórrer a aquesta tecnologia també per combatre la soledat no desitjada? Volem construir una societat incapaç de combatre aquesta soledat de les persones amb més lligams i vincles interpersonals i apostant doncs per l’entrada d’assistents robòtics com a política pública?
Som conscients que, actualment, vivim en una societat on, malauradament, el treball reproductiu, el que fa possible la vida, el de les cures, el que es basa en les relacions interpersonals i la comunitat, ha quedat relegat a un segon terme i on la centralitat la té el treball productiu —que, en els millors casos, ens permet arribar a final de mes i pagar les factures— i que ens ocupa la major part del nostre dia a dia. Aquest fet ens comporta haver de fer equilibris per poder tenir cura de les persones amb qui convivim o bé que conformen el nostre sistema relacional; la gent gran, els nostres infants, les persones amb diversitat funcional o aquelles persones que es troben vulnerabilitzades cada vegada més per un sistema econòmic i social on el benestar físic, emocional i psicològic no és la prioritat. De fet, les persones —majoritàriament, dones— que treballem en feines reproductives (educadores, treballadores familiars, treballadores socials, infermeres, psicòlogues…etc.) ho fem en pitjors condicions laborals i menor salari.
Quan aquests equilibris son assumits per la família també veiem que són fets majoritàriament per dones —un estudi de la Universitat de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra conclou que, cada any, les dones dediquen 800 hores més que els homes a les tasques de la llar i als fills—. Però més enllà de la cura, de les necessitats més bàsiques que les persones necessitem i que entenem que també haurien d’estar sostingudes per la comunitat i pel sistema públic, necessitem vincles i lligams afectius; necessitem l’escolta activa, necessitem l’empatia i la companyia. I ho necessitem fora de les xarxes socials i les pantalles. Al llarg de la nostra vida, necessitem sentir que formem part d’alguna cosa, que som importants per a algú, que pertanyem a un barri, a una comunitat, a una llar, a una família —en la que naixem, o bé que escollim—. I això requereix canviar les prioritats individuals i també col·lectives; canviar la piràmide de les coses importants i les que no ho són tant; així com els valors que imperen actualment i que van en detriment de la salut de les persones.
El sistema capitalista és un model econòmic ferotge, sí, però també ho són els valors i el conjunt de creences que l’acompanyen i que arrelen en cada un de nosaltres: “treballar més et fa ser millor company de feina”, “anar estressat és tenir una vida plena”, “has de descansar durant el cap de setmana —si tens la sort de tenir 2 dies de festa— per poder rendir al màxim a nivell laboral durant la setmana”. I és que, precisament, són aquestes creences les que ens empenyen a unes accions determinades i a com ens situem en relació al món productiu el que fan que sigui possible que tot giri, que res canviï i que el treball reproductiu, el treball de cures, però també els vincles i l’activitat comunitària que sabem que és imprescindible per a la nostra salut emocional i mental quedin eternament relegades a un espai on vivim en núvols de cansament, on el nostre sistema nerviós va permanentment estressat. I, per tant, allò que sabem del cert que és el major protector de la nostra salut mental acaba esdevenint un neguit constant per veure si ho podrem acomplir o no, si arribarem a tot o no. Per preservar la nostra salut, la nostra comunitat, els nostres vincles, necessitem canviar aquest esquema imposat i que ens està malmetent diàriament.
Així doncs, l’entrada d’assistents robòtics intel·ligents a la política pública, entre d’altres motius, per revertir la situació de soledat no desitjada de la gent gran o millorar el seu estat emocional evidencia una vegada més la nostra incapacitat com a societat —com a conseqüència dels diferents poders polítics i econòmics hegemònics actualment— de posar al centre la comunitat i les relacions humanes. Alhora, ens mostra la manca de recursos materials que ens priva també de posar per davant aquell treball que sustenta les nostres vides físicament i emocional; de tenir les eines per fer-ho des de la proximitat, des del disposar del temps per tenir una conversa, per escoltar i fer companyia; per fer-ho teixint comunitat i espais on tinguem cura les unes de les altres. I, sobretot, espais que puguin ser intergeneracionals i on totes hi tinguem cabuda.
