No és cert que només la gent gran se senti sola. Hi ha múltiples indicadors que mostren el malestar emocional i la manca de suport social. A la darrera onada de l’Enquesta de Salut de Catalunya (2023) es mostra que un 22,1% de la ciutadania té algun malestar emocional i que un 25% no té ningú o només una o dues persones per explicar els seus problemes.
Ara bé, la soledat no respon només a la manca de relacions socials sinó que és, sobretot, la insatisfacció amb les relacions existents o l’absència d’aquestes, adverteix el doctor Juan Carlos Durán, de l’Hospital San Juan Grande de Jerez de la Frontera, a SOM Salut Mental, una iniciativa de 14 entitats amb el paraigua de Sant Joan de Déu, per donar informació i sensibilitzar sobre la salut mental. És a dir, tot i que l’aïllament pot ser determinant no és sinònim de soledat. S’allunya així la imatge de gent gran sola a casa. La soledat els afecta a ells, sí, però també a joves que es passen el dia davant del mòbil.
“Vam detectar un increment de la soledat més enllà de la gent gran”, explica Juanjo Ortega, director de l’obra social de Sant Joan de Déu, que va fer una campanya de sensibilització en el marc de la setmana contra la soledat no desitjada a principis d’octubre, “un 25% dels infants i joves diuen que en alguns moment se senten sols i en molts casos no tenen ningú en qui confiar”. Segons Ortega, la solitud de la gent gran està marcada per la mort de familiars i amics i per les limitacions físiques, situació que s’agreuja en entorns rurals, i, per tant, la resposta ha de ser aconseguir una vida activa: “Cal superar la mandra i sortir de casa”.
Ara bé, per als joves la digitalització representa una trampa important. “Ara és més fàcil simular que tens vida social des de casa”, adverteix Ortega, que evidencia que tenir més likes, jugar en línia i altres interaccions a través de la xarxa desanima a participar a activitats socials i esportives presencials, “la vida des del sofà evita conflictes perquè simplement cal fer un unfollow però, quan tens problemes, les xarxes ja no funcionen”. Ara davant l’assetjament, la grassofòbia, el racisme… és més fàcil aïllar-se en la tecnologia, trencant-se les xarxes d’ajuda mútua.
Tot plegat s’acompanya d’un món cada cop més individualista. Ara gairebé tot es pot fer des de casa: informar-se, comprar, jugar, veure pel·lícules… Però això implica quedar menys amb els amics, no parlar amb els responsables dels comerços del barri –cada cop més fagocitats per la venda online i les grans superfícies–, no conèixer els veïns, no implicar-se en les entitats del poble… Fins i tot el treball ara es pot fer des de casa, reduint els espais de trobada amb els companys de feina.
“Tenir més likes, jugar en línia i altres interaccions a través de la xarxa desanima a participar a activitats socials i esportives presencials”
El director de l’obra social de Sant Joan de Déu adverteix que aquesta tendència a l’aïllament suposa el trencament de les xarxes comunitàries, una situació que en casos de famílies amb segones residències s’agreuja encara més, ja que tot sovint passen els caps de setmana fora del municipi on fan la vida diària de manera que els fills tenen menys capacitat de relació amb el seu entorn quotidià: “És un problema estructural, així que ens cal enfortir la vida social amb el petit comerç, l’esport escolar en equip, els clubs de lectura…, qualsevol espai atractiu i que, sense pretendre-ho, sigui socialitzador”.
El jovent
Un estudi de l’Observatori Estatal de la Soledat no Desitjada recull que un 25,5% de la gent jove d’entre 16 i 29 anys està en situació de soledat, 5,5 punts per sobre de la mitjana del conjunt de la població. De fet, això representa més soledat que entre la gent gran, ja que entre els 65 i 74 anys es registra la menor prevalença de soledat (14,5%) i és just després quan s’evidencia un repunt (fins al 20%, valors equiparables a la franja d’entre 35 i 44 i exactament la mitjana calculada per l’Observatori).
Laura Gallego, treballadora social i referent d’Escolta Jove, un programa d’acompanyament emocional impulsat per la Diputació i que arriba a Sant Cugat a través de l’OhFicina Jove!, explica que és molt important tenir cura de la salut mental especialment en l’adolescència perquè és quan les persones construïm la nostra identitat. El servei tot just ha començat a caminar el mes de setembre i per ara no han trobat casos de soledat però sí un abús de pantalles que poden aplanar el camí. De fet, a l’OhFicina Jove! també hi ha l’assessoria de drogues i pantalles 1 Segon, que depèn d’un pla elaborat per l’Ajuntament.
La voluntat d’aquests serveis, explica Gallego, és poder derivar els joves allà on calgui per tenir una bona atenció. Per això van als instituts a explicar que existeixen els serveis i també proposen tallers als centres educatius mitjançant el Programa de Dinamització Educativa, una oportunitat per parlar del sentiment de pertinença al grup, l’assetjament, l’empatia i l’exclusió, entre d’altres. La col·laboració es completa amb la taula de salut mental, on s’agrupen entitats i serveis que fan activitats al voltant de la salut mental, de manera que l’Escolta Jove pot tenir contacte directe amb els professionals dels centres educatius i sanitaris i amb serveis especialitzats per al jovent com el Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ).
La gent gran
Més enllà del crit d’alerta que representen les dades de soledat del jovent, la gent gran continua essent un col·lectiu de risc, ja que la pèrdua de mobilitat se suma a la mort d’amics i familiars i la manca de visites dels fills i nets. “Un 80% de les persones que venen a la Llar d’Avis són dones vídues”, adverteix Joan Cortadellas, president de la Llar d’Avis de la Parròquia de Sant Cugat, que, amb els altres sis casals de gent gran de la ciutat desenvolupa una tasca essencial perquè els majors es trobin i facin activitat de tot tipus. A la Llar d’Avis acudeixen 750 persones, 600 de les quals són sòcies. Per a Cortadellas, que també és el sotspresident del Consell de la Gent Gran, és essencial garantir que els casals dels barris estiguin vius i, si pot ser, fer-ne més per tal d’evitar grans desplaçaments que gent amb mobilitat reduïda no pot fer: “Venir els força a sortir de casa i arreglar-se mentre quedar-se a casa és morir una mica cada dia”. Ara bé, alguns casals necessiten voluntaris i revitalització per garantir que desenvolupen correctament el paper que els correspon.
L’atenció a la gent gran també preocupa a les administracions, que més enllà dels serveis d’atenció domiciliària amb que es fa suport a les persones que necessiten reforç durant unes hores al dia, també impulsen programes per atendre la soledat no desitjada. És el cas del programa Nexes de la Diputació, que durant el 2023 va intervenir en 300 casos amb l’objectiu d’arribar a un miler de beneficiaris. El programa s’adreça a persones majors de 65 anys que el serveis socials ja han detectat a través de la teleassistència o del SAD, o a través del padró municipal amb l’objectiu de garantir un acompanyament de la mà de les entitats i el veïnat per millorar el seu benestar.
La migració, la precarietat i l’aïllament
Un altre factor determinant de la soledat és la migració ja que les persones nouvingudes tot sovint no tenen una xarxa de suport a la societat d’acollida, de manera que triguen un temps a poder-la construir. Tot i això, Gabriela Poblet, doctora d’Antropologia Social i Cultural, professora a la UAB i directora d’Europa Sense Murs, explica que la manca de xarxa social no provoca de forma automàtica una situació de soledat, tot i que és cert que els vincles d’acollida es redueixen amb la desaparició gradual dels locutoris i altres espais on les persones migrades podien trobar-se i explicar experiències compartides. També cal tenir en compte, adverteix la professora, que també ha canviat el perfil de migració, amb un increment de les migracions per violència, que generalment porten lligades més desconfiança.
“Moltes treballadores fan jornades de 24 hores al dia durant tota la setmana”, adverteix l’experta en referència a les persones que treballen internes per cuidar de gent gran o dependent, dificultant així cap tipus de trobada amb amistats i familiars, “el règim intern descapitalitza socialment i m’he arribat a trobar dones que m’explicaven que se sentien com un robot”. Es fa evident així l’anomenat Síndrome Itàlia, anomenat així per les dones romaneses que migraven a Itàlia per cuidar de persones grans i que, quan tornaven al seu país, necessitaven un procés de recuperació de l’aïllament.
“Nosaltres ho vam aprendre per la pandèmia, però elles ja ho vivien abans”, adverteix Poblet, que diu que l’única alternativa que tenen per no perdre la feina és relacionar-se a través de les tecnologies i, en segon terme, intentar negociar dies lliures, “moltes no poden deixar la feina perquè suposa deixar d’enviar diners a la seva famílies i, alhora, no hi ha conveni col·lectiu ni es poden fer inspeccions de treball perquè són domicilis particulars”. La negociació, per tant, és entre particulars i tot sovint, explica l’experta, les famílies creuen que el malestar de la persona contractada és pel dol migratori i no per les condicions de treball: “Treballar d’interna és estar permanentment a una vida aliena”.
Altres factors i col·lectius de risc
La soledat és per a tothom però especialment per a col·lectius assenyalats i estigmatitzats. És el que passa, per exemple, amb el col·lectiu LGTBIQ+, un tipus de soledat poc analitzada i que només té dades específiques als Països Baixos, on s’evidencia, segons recull l’article Soledats, envelliment i diversitat sexual i de gènere. L’experiència de la Fundació Enllaç [juny 2022], de Josep Maria Mesquida, Joan Casas-Martí i Adela Boixadós, que la soledat moderada en persones LGTB arriba a un 34% (12 punts més que la mitjana de tota la població) i l’extrema se situa en un 16% (13 punts més).
Un altre col·lectiu en risc és el de persones amb discapacitat, un 50,6% de les quals diuen trobar-se en situació de soledat segons l’Observatori Estatal de la Soledat no Desitjada. Una major prevalença que també es fa evident en persones amb problemes de salut mental i malalties mentals no considerades discapacitats. L’estigma i l’aïllament aparten aquestes persones de molts espais de sociabilització, incrementant la soledat i precisant d’espais de relació entre elles com el Club Social Espai de Lleure de l’Ateneu, dirigit a persones amb una problemàtica de salut mental de llarga durada amb propostes de tallers guiats, autogestionats, activitats d’intercanvi social i sortides i esdeveniments culturals.
Aquest article s’ha publicat originalment a elCugatenc
