Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Amb la següent cita d’El Gran Gatsby (The Great Gatsby, 1925), de l’escriptor F. Scott Fitzgerald, comença la novel·la gràfica de Tessa Hulls: «Així que seguim avançant, com bots contra corrent, atrets sense parar cap al passat». Una cita curta que ens aporta informació quantiosa i valuosa. D’una banda, el reconeixement a la influència de la cultura popular en la formació del seu caràcter, tant de pel·lícules com de novel·les i còmics, àmpliament referenciats a les seves vinyetes, especialment la cultura del seu país de naixement, els Estats Units, on va néixer convertint-se en la primera generació americana de la seva família, amb una mare xinesa i un pare anglès.
D’altra banda, ens prepara per a les prop de quatre-centes pàgines dedicades a mostrar la biografia de tres generacions, en un treball de recerca i divulgació titànic que li ha portat nou anys de la seva vida a la seva concepció, els tres últims dibuixant. Reservoir Books publica aquest febrer de 2025 la primera novel·la gràfica de Tessa Hulls, Alimentar a los fantasmas. Autobiografía en viñetas (Feeding Ghosts. A Graphic Memoir, 2024), amb traducció al castellà de Juan Naranjo i retolació i maquetació de Sergi Puyol, amb un treball dels dos destacats en un llibre que suposa tot un repte editorial, d’acord amb l’ambició narrativa de la pròpia autora i l’insòlit del projecte, d’una magnitud que sorprendrà els lectors, en mostrar la vida de les tres protagonistes, contextualitzant les seves vicissituds a la situació política i social de cada instant vital, així com els problemes de salut mental que els va afectar de manera diferent a les tres al llarg de les seves vides.
Tessa Hulls neix l’any 1984 al nord de Califòrnia, una jove d’ascendència xinesa que viu en un petit poble amb el seu germà gran, la seva mare i àvia xineses i el seu pare britànic, en un lloc on no hi havia ningú més asiàtic al seu entorn més proper, una dada transcendent per a la seva integració a la comunitat o, precisament, per a la seva manca d’integració. La seva mare, Rose Kuo, amb nom occidentalitzat (el seu nom veritable és Gok Yi Teem), va néixer l’octubre del 1950 a Xangai, la Xina, filla d’un pare suís, treballador del consolat, que mantenia una relació amb la seva mare, Sun Yi (1927-2012), una periodista i activista xinesa que va patir la persecució del nou règim xinès als anys cinquanta. Va haver d’exiliar-se primer de la seva ciutat natal, Suzhou, i després de Xangai, on va viure gairebé una dècada.
Aquest periple particular que va viure Sun Yi en un moment fonamental de la història de la Xina, el va poder narrar a l’autobiografia titulada Vuit anys al Xangai vermell. Amor, gana i persecució (1958), publicada originalment en mandarí a Hong Kong, convertint-se en un gran èxit de vendes en aquell instant, encara que la seva neta no la va poder llegir fins que ella mateixa va coordinar la seva traducció a l’anglès el 2016, entre altres motius perquè la seva mare va pensar que era bona idea no ensenyar-li a parlar mandarí des de petita, tot i que era la llengua en què parlaven la mare i l’àvia a casa. Aquesta traducció va servir per presentar la seva àvia com una persona molt més complexa del que pensava.
La mort de la seva àvia va esperonar Hulls a buscar en el passat familiar les respostes a molts dubtes que giraven al voltant de la seva família, especialment en la seva tensa relació amb la seva mare, en què en el còmic cataloga com a posseïdora d’una bessona fantasma, fent referència a la dualitat que suposa tenir una mare afectuosa i complaent de vegades, que alternava amb una altra irascible i distant. Una mare bolcada en la feina (com a assistenta social i professora en les últimes dècades), en la feina a la llar familiar i, sobretot, en la cura de la seva mare, afligida en els últims cinquanta anys de trastorns de salut mental, amb brots psicòtics que provocaven el seu ingrés intermitent en centres psiquiàtrics. Una condició que, aparentment, va ser el resultat de la repressió que va haver de patir durant molts anys per part de l’estat xinès.
L’assaig autobiogràfic de Sun Yi va ser prohibit a la Xina, i potser aquesta novel·la gràfica també ho sigui, almenys és un dubte que es planteja l’autora en una de les seves vinyetes, ja que una tercera part de la novel·la gràfica està dedicada a la vida de la seva àvia, i per això necessita contextualitzar la situació política del país, amb dades esgarrifoses en alguns casos. L’autora presenta de forma breu i clarificadora alguns dels conflictes més importants de la història de la Xina, amb continus conflictes bèl·lics al llarg de pràcticament un segle, pràcticament fins al final de la Segona Guerra Mundial, encara que el calvari per a la població no va cessar en aquell instant.
La mateixa autora descriu la història de la Xina com a turbulenta, començant amb la Primera Guerra de l’Opi (1839-1842), i seguint per la Segona Guerra de l’Opi (1856-1860), la Primera Guerra Sinojaponesa (1894-1895), la Primera Guerra Civil Xina (1927-1936), la Segona Guerra Sinojaponesa (1937-1945) i la Segona Guerra Civil Xina (1945-1949), que va finalitzar amb la victòria dels comunistes i els nacionalistes bandejats majoritàriament a l’illa de Taiwan, almenys els que van sobreviure, perquè les batalles van ser cruentes. Sun Yi, l’àvia, va néixer el 1927 a Suzhou, en una família d’intel·lectuals i docents que va haver de fugir deu anys després, quan van arribar notícies d’una de les atrocitats més salvatges comeses per un exèrcit invasor sobre la població civil.
L’autora sintetitza el desencadenant de la seva història familiar de la manera següent: «El 13 de desembre de 1937 la ciutat de Nankin va caure en mans de l’exèrcit japonès. Durant sis setmanes, els soldats victoriosos van provocar una onada de terror d’una violència inimaginable. Al seu llibre La violación de Nankin (2016), l’autora Iris Chang descriu com els soldats japonesos competien per veure qui decapitava més xinesos. A les embarassades les mataven a baionades a l’estómac. Desenes de milers de dones van ser violades brutalment. El recompte de morts varia, però el tribunal penal per a l’orient llunyà parla de 260.000 persones, una xifra més gran que la suma de les víctimes de les dues bombes atòmiques». L’exèrcit japonès es va acarnissar també amb la família de Sun Yi que no havien marxat de la ciutat, violant salvatgement la seva cosina i penjant el seu oncle que, encara que van sobreviure tots dos, van patir problemes de salut mental la resta de les seves vides.
Tots els fills d’immigrants s’enfronten a llacunes històriques a l’hora de reconstruir el passat dels seus pares. «Fem reenginyeria inversa buscant les peces que falten» afirma Hulls en una de les vinyetes, tot i que ella partia amb un avantatge notable: l’autobiografia escrita per la seva pròpia àvia. Hi mostrava la seva experiència com a periodista a Xangai, la seva relació sentimental amb un diplomàtic suís que, en comunicar-li el seu embaràs, va desaparèixer per sempre, encara que anys més tard va saber que s’havia tret la vida potser producte d’una depressió. La realització de la novel·la gràfica va portar l’autora a conèixer els descendents de la família suïssa, així com els intents de la seva mare i la seva àvia de contactar-hi, fins que van saber del fatal desenllaç.
Una jove periodista mare soltera d’una mestissa no ho va tenir fàcil a la dècada dels cinquanta, patint penúries de tota mena, tot i que el més dur encara havia d’arribar, després de la caiguda de la regió de Xangai i quedar en mans del Partit Comunista Xinès. El control i la repressió sobre el poble era de tal magnitud que van provocar una onada massiva de suïcidis a les ciutats. Per la seva banda, el partit comunista va fer servir tres tàctiques per bregar amb la gent ideològicament problemàtica: execució, la més dràstica i eficaç, fins i tot en la correspondència interna del partit es reflecteix que es van arribar a establir quotes de morts per cada mil persones; els camps de treball, utilitzats per adoctrinar els desviats i que, en certa manera, perduren fins avui encara que no amb la intensitat original; i la reforma del pensament. L’autora cita Edward Hunter i el seu llibre El rentat de cervell a la xinesa vermella. La destrucció calculada de la ment(1953), on considerava que «la reeducació comunista estava fonamentada en la ideologia, i que es reestructurava al voltant de dos elements bàsics: la confessió, l’exposició i la renúncia a un passat i un present nocius, i la reeducació, la reconstrucció de la identitat segons la idea comunista».
La seva àvia va ser sotmesa a un procés que va acabar provocant el col·lapse de la seva ment, un col·lapse que l’acompanyaria la resta de la vida. Com a la resta de conciutadans susceptibles de ser conflictius (el seu passat com a periodista crítica amb els comunistes va ser la seva perdició), va ser sotmesa a una vigilància extrema en què es controlava tot el que feia i deia. Se’ls arrestava freqüentment i els obligaven a escriure una vegada i una altra la mateixa confessió sobre el que havien fet, esperant una petita contradicció per culpar-la. Finalment, se’ls acusava de mentir i se’ls amenaçava amb la presó o amb l’execució, i, de nou, havien d’escriure, una vegada i una altra, la seva confessió, fins a l’extenuació… o fins a perdre el seny, com li va passar a Sun Yi, literalment.
Finalment, va poder exiliar-se a Hong Kong i gràcies a l’èxit de la seva autobiografia, va aconseguir internar la seva filla en un col·legi elitista anglès, cosa que li va permetre una educació singular que li portaria a una universitat americana al cap d’una dècada i a una vida lluny de la seva Xina natal, mentre que la seva mare començava un periple d’entrada i sortida contínua de centres psiquiàtrics, fins que la seva filla la va portar a viure amb ella, convertint-se en la cuidadora per a la resta de la seva vida. Una convivència que també va afectar la relació de la mare amb la seva filla nord-americana, que va viure també la seva particular recerca d’identitat, i la realització d’aquesta novel·la gràfica va ser el final d’un projecte que li ha permès retrobar-se amb els fantasmes del seu passat, en una experiència extraordinàriament intensa que l’autora ha tingut la generositat de compartir amb els lectors.
La novel·la gràfica està realitzada en un blanc i negre aclaparador, amb taques de negre que donen matisos a una història dibuixada amb un estil singular que fuig del realisme per centrar-se en un discurs simbòlic i particular. De vegades, les històries dels països és la dels seus ciutadans, i així ho han fet saber lectors d’ascendència xinesa als Estats Units, la Gran Bretanya o Austràlia, que indicaven a l’autora que sentien com a pròpia la història personal que ella narrava sobre ella mateixa, sobre la seva mare i la seva àvia. Persones de diverses generacions que arrosseguen les mateixes ferides i que, en certa manera, aquesta lectura els ha suposat un exercici de guariment.
No així per a la mare de l’autora, Rose, que no ha pogut llegir l’obra final, publicada el març del 2024, per patir poc abans un ictus que li ha minvat la seva capacitat cognitiva, encara que sí que va poder participar del procés creatiu i compartir amb la seva filla records i experiències en viatjar juntes a les ciutats de la seva infància, tant de la seva mare, com de la seva àvia, i reviure moments molt emocionants, en especial, en conèixer la seva família xinesa amb la qual gairebé no tenien contacte. L’obra està prevista que es publiqui a Taiwan en una edició en mandarí, encara que no és clar que es pugui vendre a la Xina. En alguns aspectes sembla que no hagin passat els anys.
