Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Quan parlem de desigualtats solem centrar-nos en com les diferències en la renda, gènere o origen de les persones determinen el nivell educatiu que assoliran, diferències salarials o la composició dels barris on viuen, així com les diferències en el capital social adquirit i la possible transmissió d’aquestes diferències cap a les generacions futures. Però moltes d’aquestes diferències socioeconòmiques acaben derivant en desigualtats en salut. Precisament la salut rep la part del pastís més gran dels pressupostos de la Generalitat, superant regularment i amb escreix els recursos pressupostats cada any en aquest àmbit i sense signes que l’envelliment de la població i l’augment de la despesa farmacèutica puguin contenir aquesta despesa.
L’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) ha actualitzat el seu Observatori de les Desigualtats en Salut, publicant de manera interactiva i retrospectiva des de 2014 un conjunt de 57 indicadors de salut on les desigualtats hi tenen un paper rellevant. Els indicadors s’agrupen en deu dimensions, i cada dimensió es pot veure a través de diferents òptiques de desigualtat, com poden ser l’edat, el sexe, el nivell socioeconòmic, l’origen i estatus migratori i el territori, arribant a un nivell de granularitat prou baix com és l’Àrea Bàsica de Salut. Combinant aquests elements podem obtenir dades rellevants sobre l’estat de salut de la població a Catalunya, diferències i possibles causes d’aquestes diferències.
La prevalença de tabaquisme presenta un gradient socioeconòmic clar, tan si mirem la renda individual com la classe social ocupacional, molt més limitat si tenim en compte la privació material de l’Àrea Bàsica de Salut on resideix la persona. És més freqüent en homes, tot i que les diferències s’han anat reduint, i especialment prevalent entre el grup d’edat de 40 a 64 anys. També és menys freqüent en persones provinents de països amb un producte interior brut baix i migrants irregulars, i lleugerament menys freqüent en entorns urbans respecte els rurals. Si comparem l’evolució de les dades durant els últims deu anys podem apreciar una reducció en la prevalença de tabaquisme entre el grup d’edat que més sol començar aquesta pràctica, el de 15 a 39 anys. En canvi, entre la població de 65 a 74 anys el tabaquisme és més alt que fa deu anys, mentre que s’ha mantingut estable en la resta de grups d’edat.
Si ens centrem en desigualtats segons origen, les persones originàries de països amb un PIB baix tenen valors observats superiors als esperats en violència masclista i maltractament o abús, així com en diabetis tipus 2, obesitat, excés de pes i sobrepès. En canvi, la prevalences d’ansietat o depressió són clarament menors que en la població originària de Catalunya o de països amb un PIB alt, tot i que probablement, veient les diferències en la dimensió d’ús de serveis tant de salut mental com d’atenció primària, aquests resultats són més aviat atribuïbles a la manca d’accessibilitat d’aquests col·lectius a l’atenció a la salut mental que no pas un factor protector del lloc d’origen. Si diferenciem entre població general i població immigrant en situació irregular també trobem valors observats superiors als esperats en violència masclista i una baixa prevalença de problemes de salut mental per part dels immigrants irregulars.
Un eix de desigualtat clàssic és el de renda individual. Malgrat que la manera com la podem observar és molt millorable, doncs els talls del copagament farmacèutic són pocs i poc informatius (exempts de copagament, menys de 18.000 euros a l’any, entre 18.000 i 100.000 euros i més de 100.000 euros), podem constatar que les desigualtats de renda també acaben afectant la manera com podem afrontar les malalties. Entre la població amb trastorn psicòtic, només un 8,6% de les persones exemptes de copagament constaven com a població activa (en situació d’alta laboral o assimilada) l’any 2024, mentre que les que tenien nivells de renda més alts superaven el 70%.
Si ens fixem en les característiques socioeconòmiques de l’entorn, les persones que viuen en ABS menys benestants (amb alta privació socioeconòmica) tenen un major abús o dependència a l’alcohol, cànnabis o cocaïna que la resta, amb un clar gradient socioeconòmic. Addicionalment, com a proxy de la classe social podem fer servir la codificació de la Classificació Nacional d’Ocupacions, de la qual només es disposa per aquelles persones que hagin tingut una baixa laboral durant els darrers anys, uns 2,4 milions. En qualsevol cas, les persones amb ocupacions de baixa qualificació tenen un major ús de fàrmacs en tots els indicadors. Destaquen el consum d’antibiòtics, d’ansiolítics, antidepressius i psicofàrmacs, amb raons entre valors observats i esperats superiors a 1 en tots els nivells de qualificació de l’ocupació.
La salut dels més joves
Si ens fixem en problemes de salut en infants i joves, destaquen la prevalença del trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat, amb una prevalença dues vegades més gran en nois que en noies, i la prevalença de sobrepès i obesitat infantil, també superior en nois fins a l’adolescència, quan esdevé lleugerament superior en noies, en la línia de la identificació que en aquesta època és més freqüent que abandonin la pràctica esportiva degut a diversos factors. Aquests indicadors, però, també tenen un marcat gradient socioeconòmic, doncs les ABS amb més privació material presenten prevalences d’excés de pes, sobrepès i obesitat clarament per sobre de les esperades, mentre que en ABS benestants les prevalences són molt menors a les esperades, amb unes diferències entre aquests dos tipus d’àrees d’entre el doble i el triple si ens fixem en els percentatges crus. En canvi, la prevalença de TDAH presenta valors inferiors als esperats a les ABS menys benestants i valors similars als esperats en la resta.
Un dels principals reptes de futur dels sistemes sanitaris és l’increment de la despesa farmacèutica a mesura que la població envelleix, l’esperança de vida augmenta, les malalties es cronifiquen i apareixen nous tractaments. La mitjana de població assignada a qui s’ha dispensat un fàrmac l’últim any és elevada, un 64% dels homes i un 74% de les dones, arribant a més d’un 94% en la població major de 75 anys però començant directament a gairebé dos terços de la població assignada en el cas del grup d’edat de 0 a 14 anys. La mitjana de receptes dispensades anualment per persona era de 26,11 en dones i de 21,03 en homes l’any 2024, quan l’any 2019 aquests valors eren de 23,49 i 19,02 respectivament. Evidentment, la prescripció farmacèutica es concentra en les persones de més de 75 anys, amb mitjanes de més de 85 receptes per persona i any. La medicalització també té implicacions socioeconòmiques, tenint un percentatge de consumidors de fàrmacs superior a l’esperat en exemptes de copagament farmacèutic i professions menys qualificades, i en canvi inferior a l’esperat en immigrants procedents de països menys desenvolupats i en irregulars.
Un altre eix de desigualtats potencialment rellevant és el que es dona entre àrees urbanes i rurals. Si bé les diferències en despesa farmacèutica són poc rellevants, les diferències més significatives es troben en la taxa d’hospitalització per part, més elevada que l’esperada en entorns semi-urbans, semi-rurals i rurals, i en la taxa d’hospitalització de cirurgia major ambulatòria, menor que l’esperada en aquests tres entorns.
Monitoritzar aquest conjunt d’indicadors i els diferents punts de vista permet fer seguiment a un nivell geogràfic relativament baix com és l’Àrea Bàsica de Salut de l’efectivitat de les polítiques que s’implementen per mitigar aquestes diferències i planificar adequadament els recursos per afrontar-les.
