Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Anar a una consulta mèdica, des de sempre, ha estat un pas important en la cerca de guia, suport, ajuda. Un dels espais on som més vulnerables i esperem que aquesta vulnerabilitat sigui corresposta. En un entorn social on es demana el màxim esforç i la màxima resolució, mostrar-se vulnerable no és fàcil. Les persones que treballen en l’àmbit de la salut són una mica com un far en la foscor. Al cap i a la fi, tot el que envolta la salut té una relació directa amb la nostra vida, els nostres cossos i el nostre dia a dia.
Quan entrem a una consulta, ens fiquem en mans de persones expertes, en qui confiem per acompanyar-nos. I, a Catalunya, com a territori pioner en Drets Sexuals i Reproductius, és cert que s’han aconseguit avenços importants en l’atenció al col·lectiu LGTBIQA+ en l’àmbit sanitari. Aquests avenços són resultat de dècades de lluita i incidència del teixit associatiu, comunitari, i també de professionals dins del sistema públic, que han denunciat les mancances estructurals d’un model sanitari que, encara avui, continua excloent moltes persones. Podem trobar exemples d’aquestes millores en documents com el Model d’atenció a la salut de les persones trans del Departament de Salut, el Pla de Salut de Catalunya, la Guía para la atención sanitaria a personas trans en el ámbito sociosanitario, elaborada pel Ministeri de Sanitat i la FELGTB, les Recomanacions per a professionals que treballen amb població adolescent i jove LGTBIQA+ en centres de salut, elaborada pel CJAS, o l’Aproximació a la presència de les diversitats afectivosexuals i de gènere, també elaborat per l’Associació pels Drets Sexuals i Reproductius.
Els motius d’aquesta exclusió són diversos i sovint es creuen: identitat de gènere, orientació sexual, racialització, classe social o situació administrativa. Perquè el sistema, per molt que parli de drets, continua funcionant sota una lògica heteronormativa, binària i adultocèntrica. I això es nota. En el llenguatge, en els silencis, en les preguntes que no es fan o en com es fan i en les mirades. Violència institucional.
La violència institucional no sempre crida. Existeix –tant per acció com per omissió– i perpetua les desigualtats estructurals. Es manifesta quan el teu nom sentit no apareix a la targeta sanitària, quan et tracten com si fossis incapaç de prendre decisions, quan redueixen el teu malestar a «les hormones» o quan et demanen que repeteixis tres cops la teva identitat i encara així et tracten amb articles i un gènere que no t’identifica.
També passa (i massa sovint) en el moment de la recollida de mostres per a proves d’ITS. Allò que no està contemplat al protocol no s’investiga. El sexe entre persones amb vulva? Sembla que no existeixi. Les pràctiques sexuals que no impliquen penetració? Invisibilitzades. Els cossos dissidents? Patologitzats o ignorats. I quan la teva realitat no encaixa, acabes marxant amb més dubtes que respostes. O pitjor, amb por i vergonya.
Això no només és desinformació. És una vulneració de drets. I té conseqüències: joves que no tornen, que es diagnostiquen tard, que s’automediquen, que arrosseguen culpa i vergonya per com han estat tractades. Joves que decideixen no cuidar-se perquè el sistema no els cuida.
A nivell estadístic, les dades ens confirmen aquestes vulneracions. Segons l’informe “Las personas trans y el sistema sanitario” (Fundación Triángulo, 2019), gairebé la meitat de les persones trans enquestades (47,9%) afirmen haver rebut un tracte discriminatori o poc adequat per part del personal sanitari, i un 48,5% han arribat a ajornar o anul·lar cites mèdiques per por a ser discriminades. Entre les situacions més freqüents es troben l’ús del nom registral (deadname), el qüestionament de la identitat i la tendència a atribuir qualsevol símptoma als tractaments hormonals. Aquestes dades es veuen confirmades i ampliades per l’Agència dels Drets Fonamentals de la UE (FRA, 2024), que assenyala que el 34% de les persones trans i el 16% del conjunt de persones LGTBIQA+ han patit discriminació sanitària, i que el 46% no revela la seva orientació o identitat de gènere al personal mèdic per por al tracte rebut. La situació és especialment preocupant entre la població jove: el 45% d’adolescents d’entre 15 i 17 anys senten que pateixen discriminació per motius d’identitat o orientació. L’informe “Estat de l’LGTBI-fòbia a Catalunya 2023” (OCH) alerta de la persistència d’aquestes discriminacions, tot i que no ofereix dades específiques desagregades en l’àmbit sanitari, sí recull relats i queixes recurrents per manca de protocols adaptats i vulneracions com la negació del nom sentit o el tracte invalidant per part del personal mèdic
A Catalunya, l’Observatori contra la LGTBIfòbia i l’Observatori pels Drets Sexuals i Reproductius recullen casos com: “No accepta el meu nom ni la meva identitat de gènere. No m’ha volgut fer proves perquè considera que entre dones cis no hi ha risc. He donat positiu en una ITS, però no em donen informació del que pot passar”.
És innegable: els últims anys, molts i moltes professionals de la salut han fet un gir important en la manera com atenen la diversitat sexual, afectiva i de gènere. Aquest canvi es fa especialment evident en l’arribada de noves generacions de professionals (infermeres, llevadores, metgesses, ginecòlogues) amb una mirada feminista i compromesa amb els drets, que aporten una altra manera de fer, més oberta, respectuosa i propera. Cada vegada són més les persones que entren a consulta i se senten respectades, reconegudes en la seva identitat, i escoltades sense judicis quan expliquen les seves vivències o expressen dubtes sobre el seu cos, el plaer o els límits.
Aquest canvi no és menor. I des dels espais comunitaris com el CJAS ho celebrem, ho reconeixem i ho valorem. Sabem que rere cada gest inclusiu, rere cada pregunta ben formulada, rere cada silenci respectuós, hi ha una voluntat real de transformar la manera com s’ha fet salut durant dècades.
Malgrat això, hem de tenir en compte i reconèixer que el sistema sanitari ha estat històricament pensat des d’una normativitat molt concreta: heterosexual, binària i majoritàriament centrada en la reproducció. Canviar això no és només incorporar una terminologia nova o adaptar un protocol, sinó fer una revisió profunda de com entenem el cos, el desig, el plaer i la relació entre professionals i pacients.
Per això, no podem continuar confiant només en la bona voluntat o l’interès individual. Cal que la formació en gènere i diversitat afectivosexual sigui obligatòria, transversal i continuada per a tot el personal sanitari. No com un mòdul opcional, no com una jornada puntual, sinó com una part estructural de la professió. Com un pilar més de la pràctica clínica.
No parlem només de coneixement, sinó d’actituds, de mirada, d’escolta. De la capacitat de no posar el focus només en l’òrgan, sinó en la persona. De saber que la identitat, el desig i les pràctiques no es poden deduir per la targeta sanitària ni pel nom de la parella.
Sabem que aquest camí no és fàcil. Sabem que implica desaprendre i revisar allò que ens han ensenyat com a veritat universal. Però també sabem que hi ha moltes professionals que ja estan fent aquest pas, i que tenen ganes de fer-lo millor. Que quan veuen que una consulta esdevé un espai de confiança, de reconeixement i de cura real, entenen que aquest canvi val la pena.
La salut sexual del jovent LGTBIQA+ no és un afegit ni una excepció. És una part fonamental del dret a la salut. I garantir-la no només és una qüestió de justícia, sinó també de qualitat assistencial.
Des de l’experiència al CJAS, sabem que quan es fa bé, la diferència és enorme. El nostre model d’atenció, centrat en la diversitat afectivosexual i de gènere com a eix transversal de tota la intervenció —des de la recepció fins a l’acompanyament clínic— demostra que és possible generar espais on el jovent LGTBIQA+ se senti reconegut, segur i amb poder de decisió. Aquest enfocament, construït des de la mirada comunitària i feminista, pot i hauria de servir com a referent per transformar els circuits i protocols de l’atenció sanitària pública. Per això, aquest article no és només una crida d’atenció. És també un reconeixement a totes aquelles professionals que ja han començat a caminar en aquesta direcció. I un recordatori col·lectiu: En un context social contínuament canviant, no podem quedar-nos enrere, cal evolucionar. Ens queda molt per fer, però fer-ho plegades és l’única manera de fer-ho bé.
