Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Menjar bé, com dormir bé i mantenir-se actiu físicament són tres pilars fonamentals de la salut. Quan no es pateix cap malaltia, una dieta saludable, exercici físic i descansar bé a les nits pot ajudar a prevenir el sobrepès i l’obesitat, que són factors de risc de patir malalties cardiovasculars, i d’altres com la diabetis o el càncer.
En paraules de l’especialista i Cap de Servei d’Endocrinologia i Nutrició de l’Hospital Universitari de Bellvitge, Manuel Pérez Maraver, “una dieta adequada, variada i mediterrània, és una molt bona manera de prevenir malalties i preservar la salut per a tothom”. De la mateixa manera que –afegeix– “una dieta poc saludable, amb massa greixos, predisposa a moltes malalties vehiculades per l’obesitat, com poden ser la patologia cardiovascular o demències com l’Alzheimer”.
Malgrat que encara falta molta evidència científica que vinculi directament certes malalties o la seva absència amb la dieta, hi ha casos que sí que han estat molt estudiats ja, com per exemple certs tipus de càncer com el de mama, el de pàncrees i el colo-rectal, que es relacionen amb dietes inadequades i obesitat com a factors importants del seu risc. De fet, Manuel Pérez Maraver, que presideix la Societat Catalana d’Endocrinologia i Nutrició, ens recorda que en els decàlegs de recomanacions per a prevenir el càncer, a més de no fumar i cuidar-se la pell amb protecció solar, també s’aconsella la dieta de tipus mediterrani i variada.
Però, es fa prou prescripció i divulgació en els mateixos centres sanitaris de la importància de l’alimentació tant en la salut com en la malaltia? Treballen prou en comunió als hospitals especialistes en les diferents patologies i endocrins i nutricionistes?
Segons explica Manuel Pérez Maraver, en el cas de l’Hospital de Bellvitge, hi ha onze endocrins, dels quals tres es dediquen a la nutrició. I, tan endocrins com nutricionistes, es coordinen amb els equips mèdics que porten pacients de càncer, per exemple –en cas que el tractament requereixi cirurgia, perquè, si no, es porta des de l’Institut Català d’Oncologia (ICO)–, o en altres malalties amb cirurgies complexes com poden ser trasplantaments. En aquests casos, la intervenció dels nutricionistes se centra en el risc de desnutrició dels pacients als quals, donada la seva vulnerabilitat, se’ls ha d’assegurar una dieta que permeti nodrir-los bé per a poder afrontar tant la intervenció com el tractament posterior i recuperació.
“L’alimentació no cura el càncer, però ajuda a millorar la situació clínica del pacient per poder fer front als tractaments quirúrgic i farmacològic”, expressa Lorena Arribas, cap de la Unitat de Nutrició de l’ICO. Ella veu els pacients durant el seu procés de tractament oncològic i la seva missió és assegurar que estiguin prou forts per aguantar la quimioteràpia i la radioteràpia.
El Dr. Pérez Maraver explica que “dins de la nutrició, trobem els dos pols de la malaltia associada: l’excés o el dèficit. Habitualment, en cas de càncer, mentre es duu a terme el tractament de la malaltia no es tracta l’obesitat i, en canvi, sí la desnutrició. Però, quant a la població, en general, quan parlem de persones sanes, interessa disminuir la taxa d’obesitat perquè és un factor molt elevat de risc de patir càncer”.
L’especialista de l’Hospital de Bellvitge detalla que, donat que els endocrins tracten malalties molt freqüents de la població, com són la diabetis, tipus 1 i 2, l’obesitat, la patologia dels tiroides i de la glàndula suprarenal, entre altres, els professionals d’aquesta especialitat estan molt interconnectats amb els ambulatoris i passen visita als CAP’s. En concret –diu– cinc dels onze endocrins de l’Hospital de Bellvitge donen cobertura als CAP’s del Prat i de l’Hospitalet de Llobregat. I explica com funcionen: “Hi ha uns protocols ja establerts. Una diabetis, quan comença, la porta un metge de capçalera, i a mesura que progressa, si necessita pautes més complexes d’insulina, s’envia a l’endocrí”. I el mateix passa amb les patologies de tiroides, les més senzilles les porta el metge de família, però, per als casos més complexos, es fa una derivació. “Potser un pacient amb hipotiroïdisme mai l’arribi a veure un endocrí, perquè potser no fa falta”.
I la prevenció, on es fa?
L’estil de vida occidental, amb poc activitat física i més mala alimentació, fa necessàries campanyes de divulgació dels beneficis per a la salut de menjar millor. Aquesta promoció de la salut des de la prevenció correspon a la primera línia d’atenció als pacients, per tant, recau en els metges de família i en les infermeres d’àrea, als CAP’s.
Sobre el cas de l’obesitat, tot i que és una malaltia complexa, multifactorial, moltes vegades amb un component genètic que no es pot modificar que fa que sigui molt més fàcil guanyar pes, els hàbits quotidians són molt importants. Segons el Dr. Manuel Pérez Maraver, “per aquesta modificació d’hàbits, cal una educació alimentària, i també tenir en compte que menjar saludablement és molt més car que menjar de manera no saludable”, puntualitza. Això –argumenta– es veu clarament en els estudis que mostren una major taxa d’obesitat en classes socials més desfavorides. Per tant, menjar bé té un component econòmic, cultural i també un vessant polític”. Al parer d’aquest especialista, l’epidèmia d’obesitat del món occidental és un tema clarament d’educació a les escoles, per aprendre de ben petits a fer el canvi d’estil de vida necessari, un canvi en el qual l’element fonamental és l’individu. És aquest –diu– “un repte que tenim els endocrins, d’ajudar a prevenir la malaltia. Als equips de primària ja hi ha nutricionistes, però encara no els suficients. A més, treballen amb teràpies grupals i, sense cap dubte, s’hauria d’ampliar i personalitzar més aquesta atenció”.
Des de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), l’investigador principal de la Unitat de Nutrició i Càncer de l’ICO, Raul Zamora-Ros, comenta que “cada vegada es fan equips més multidisciplinaris on l’oncòleg és al mig, però, en un centre com el nostre hi ha, al voltant seu, totes les especialitats per tractar el pacient: psico-oncologia, fisioteràpia, assistents socials, nutrició clínica, complements de la mèdica que donen molta qualitat de vida al pacient”. A banda, considera que “els metges cada vegada són més conscients de la importància d’aquesta qualitat de vida. Si la persona està ben nodrida, li pots donar el tractament mèdic, si no, no. Els metges s’adonen, per tant, de la importància de l’activitat física, la salut mental i l’alimentació, factors que cada cop tenen més pes perquè el tractament funcioni millor. Fa molts anys que ja es treballa així, però la limitació que tenim són els recursos. No hi ha encara prou nutricionistes per a tots els pacients de l’ICO i només es veuen els més greus. És, doncs, un problema de fons econòmics i estructurals, i és molt difícil millorar-ho, però es treballa per a fer-ho, perquè s’estan incorporant les figures complementàries donada la consciència creixent sobre la necessitat de les fonts d’atenció paral·leles”.
Investigació necessària i creixent
Des de l’ICO, explica Raul Zamora que no hi ha nutricionistes que facin prevenció primària. Destaca, però, que Catalunya va ser una de les primeres comunitats que va incorporar dietistes nutricionistes als CAP’s. I són, doncs, els centres de primària on, metges de família i infermeria tenen en les seves mans donar pautes saludables per a diferents malalties i entre elles el càncer.
Ara bé, tota la investigació que equips com el de Raul Zamora realitzen a l’IDIBELL serveix per aportar evidència científica a les recomanacions que acaben sent part de campanyes d’informació per a la prevenció a la ciutadania.
Són consells molt buscats i preuats per la població en general, però específicament i cada vegada més -segons explica Zamora– entre les persones supervivents de malalties com el càncer. Com que, afortunadament, cada cop hi ha més persones que superen aquesta malaltia –al voltant del 60% dels pacients amb càncer sobreviu més enllà dels cinc anys– necessitem donar-los consells”. Zamora puntualitza que “si els hem de dir si han de fer el mateix que en la prevenció primària –abans de cap diagnòstic– o una mica diferent, encara no ho sabem. De moment, apliquem el més similar a la prevenció primària perquè és el que en principi funciona i s’està veient que sembla que funcionaria per a la terciària -un cop recuperats de la malaltia–, però encara no hi ha prou estudis ni prou grans per començar a confirmar-ho”.
Ara mateix, l’IDIBELL participa en un assaig clínic –Predicop– sobre dieta mediterrània i activitat física per veure si millora la qualitat de vida de pacients que han tingut càncer i analitzar en quins casos hi ha menys recidives, menys segons càncers i menys mortalitat. “El març del 2026 s’acabaran els tres anys d’estudi i es podran començar a passar dades i a tenir els primers resultats”, avança Raul Zamora. També explica que l’IDIBELL coordina les dades de l’estudi europeu Epic sobre incidència de càncer, factors mediambientals, alimentació i estil de vida. Es fa simultàniament en deu països i amb 500.000 persones, 40.000 d’elles reclutades en centres hospitalaris de Navarra, Astúries, San Sebastián, Múrcia i Granada. “Es van començar a estudiar als anys noranta i se segueixen fins ara. L’IDIBELL, en aquest cas, no ha reclutat participants, sinó que és el centre responsable de l’anàlisi i generació de coneixement de l’estudi“.
Guies i fonts d’informació fiables
La proliferació de continguts sobre salut a internet fa necessari que siguin els mateixos professionals sanitaris els qui donin a conèixer i adrecin els pacients a fonts d’informació fiables.
Alguns bons exemples, indicats pels especialistes entrevistats per aquest reportatge, són les recomanacions que fan tant la World Cancer Research Fundation com l’American Institut for Cancer Research són dos d’aquests espais basats en resultats d’investigacions internacionals. A Catalunya, l’IDIBELL va participar en investigacions que han servit de base per a preparar la guia de Què i Com Menjar durant el Càncer i el portal d’Oncoalícia, de la Fundació Alícia. En aquests dos darrers casos, concretament, s’agraeixen molt les receptes indicades, així com la informació sobre certes creences que circulen entre la població que els especialistes en nutrició, partint d’estudis científics, poden confirmar o desmentir.
També el Canal Salut dedica un apartat a informar sobre alimentació recomanada per a prevenir i tractar algunes malalties, al seu apartat Alimentació i Malalties.
A banda, per a qui vulgui aprofundir en la dieta mediterrània, pot fer-ho en la pàgina de la Fundació Mediterrània, que fomenta els seus valors. S’hi poden trobar tant l’explicació de la dieta com receptes per a posar-la en pràctica cada dia.
Compte amb els suplements!
Un comportament que els especialistes en nutrició estan veient cada cop més és l’autoprescripció de complements alimentaris. Cada cop estan més de moda, els suplements vitamínics i minerals que, quan parlem de prevenció, es recomanen, s’estan prenent, però, de vegades sense cap mena de necessitat. “Si tu tens una anèmia, has de consumir ferro, fins que la millores. Però si no te’n falta, no n’hauries de prendre d’extra”, puntualitza l’especialista en nutrició i dietètica de l’ICO, Raul Zamora Ros. I explica que s’han fet alguns estudis en els quals s’ha vist que determinats suplements, com poden ser els de vitamina A, C o D, antioxidants, quan es prenen cada dia durant molt de temps, en comptes de ser antioxidants esdevenen prooxidants i augmenten el risc de desenvolupar càncer i, i fins i tot risc de mortalitat. Per tant, durant molt de temps no està recomanat. Si es té deficiència d’alguna d’aquestes vitamines bé, però la recomanació hauria de ser de consum de forma intercalada, no continuada, perquè es poden emmagatzemar al cos i donar problemes”, alerta Zamora. Això passa –diu– perquè “es pensa que els complements, com que venen de plantes, no fan mal, però poden interactuar amb determinats fàrmacs. O sigui que, depenent del tractament que una persona segueixi, el consum de certs complements pot esdevenir un problema”. I –conclou– “en qualsevol cas, abans de prendre qualsevol complement, sempre cal consultar amb el metge, sobretot si es pren altres coses”.
