Reportatge

El poder del teatre en la salut i el benestar

L’impacte de l’art en la salut i el benestar ha anat quedant evidenciat en nombrosos estudis científics duts a terme en les darreres dècades. Unes tres mil investigacions, supervisades per l’Organització Mundial de la Salut, han pogut identificar una funció important de les arts en la prevenció de malalties i en la promoció de la salut i el benestar. Ho recull l’informe publicat l’any 2019 per l’oficina de la regió europea de l’OMS, Health Evidence Network Synthesis Report 67.

“Tot i que hem de ser curosos amb tot allò que diem que és terapèutic”, tal com precisa el psicòleg Jaume Descarrega, membre de la comissió de Cultura del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), ell mateix parla d’aquesta ajuda que facilita la interpretació. “En el teatre, fer riure, fer plorar, fer emocionar és el que engega la funció terapèutica. Moltes vegades, això passa sense que aquest sigui l’objectiu d’una obra de teatre, però n’acaba essent la conseqüència. Aquesta és la màgia de l’escenificació, allò que desperta un argument teatral, toca una tecla inconscientment sense que te n’adonis i et fa moure, pensar, sentir i posar en marxa, i t’ajuda”.

“Jo faig teràpia cada nit. Ja sé que no sona bé, però no em jutjo. Per a mi el teatre ha estat i és terapèutic”, diu l’actriu Anna Barrachina, que aquests dies –i fins al 15 de febrer– puja a l’escenari del teatre Romea amb la companyia La Cubana i l’obra L’amor venia amb taxi. Catorze actors i sis músics que també actuen, tots dirigits per Jordi Milán, repassen la història del teatre d’aficionats a Catalunya, alhora que reten homenatge a aquesta manera de fer comunitat que en tants barris de Barcelona i pobles i ciutats de la resta del país ha mobilitzat i mobilitza encara tantíssima gent. A la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya hi ha prop de 345 grups federats, una part dels grups s’agrupen en coordinadores, i la de Barcelona té 27 grups. 

Els grups de teatre contribueixen a reduir la soledat i l’aïllament social. Participar i gaudir d’espectacles artístics millora la felicitat personal del ciutadà que transcendeix també en l’àmbit laboral. Comunitats més resilients i inclusives ho són gràcies a les arts escèniques. Un gran exemple d’això és el projecte Escenaris Especials, creat per la psicòloga Clàudia Cedó. Fan teatre amb persones amb diversitat funcional, trastorn d’espectre autista, trastorn mental, joves amb neurodeficiències o amb necessitats educatives especials o persones que estan en procés de deshabituació de tòxics.

Les arts escèniques i la música clàssica contribueixen a l’assoliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) fixats per la UNESCO per al 2030, i en particular a l’objectiu de salut i benestar. Tot això queda palès en l’estudi El valor de la cultura, realitzat per l’Escola Superior de Música Reina Sofía. El treball posa xifres a la contribució de la cultura a l’economia, que just abans de la pandèmia, l’any 2019, va suposar el 2,4% del PIB i el 3,5% de l’ocupació a Espanya.

Transferència emocional

“Jo crec que dedicar-te al que t’agrada, ja és terapèutic. A mi m’agrada molt el públic i m’agrada comunicar històries, sobretot comunicar històries, i fer-ho en equip. M’agrada molt la gent i els actors i actrius, cada nit sobre l’escenari es dona el millor”, exposa Anna Barrachina. “La ficció, el cine, la tele, també m’agraden, la qüestió és comunicar històries a la gent, i ser comunicadora m’ha salvat en moltes ocasions, com ara després de la mort de la meva germana, de la mort del meu germà, de la del meu pare, de la meva malaltia, ara estic superbé”. L’actriu de La Cubana té clar que dedicar-se a la ficció li ha resultat terapèutic. I, què ho fa terapèutic? “És la llibertat, que és molt important per a mi, i té a veure amb viure moltes vides diferents. Ser actriu em permet viure aquestes vides, i viure amb llibertat, això jo crec que és bàsic”.

D’altres, gràcies a la interpretació han pogut enfortir-se personalment i superar algun entrebanc, com pot arribar a ser un caràcter molt introvertit. És el cas d’un altre dels actors de La Cubana, Rubèn Montañá, que diu: “una mica m‘hi vaig apuntar perquè era tímid”. Va descobrir que “el teatre és vida i t’ajuda a fer un creixement personal. Estàs recreant altres personalitats, situacions que no vius, però que escenifiques, i enfrontar-te a un públic, tenir la humilitat d’equivocar-te crec que és alguna cosa important, aquest patiment al davant del públic, no saber què passarà, et dona la llibertat de relativitzar-ho tot”. A més d’actor, Montañá és productor i cofundador, juntament amb Toni Sans, de la companyia teatral EGOS, i també és autor de literatura infantil i juvenil. Va començar a fer teatre al Círcol de Badalona –en aquell moment Círcol catòlic– quan tenia onze anys, i fins al 2021 encara va participar en la representació dels Pastorets. “No pensar que has d’aparentar res, sinó fer el millor en aquell moment, això és molt terapèutic. Quan fas teatre, desapareix la teva vida i el teu futur, el públic en aquell moment et fa aterrar i tens sensació que el temps va més a poc a poc”.

Jaume Descarrega ens recorda que ja “Aristòtil parlava de purificació, d’alliberament a través del drama. I és en això que consisteix la catarsi amb la qual Joseph Breuer i Sigmund Freud van crear el seu mètode catàrtic”. És la tècnica psicoterapèutica creada a finals del segle XIX basada en l’efecte que exerceix la tragèdia, la dramatització, en els espectadors. “Totes les emocions que els personatges en teatre desperten en el públic els ajuda perquè es produeix una identificació amb el que viuen i senten els actors. Allò que diu l’actor va amb tu, té a veure amb tu, et toca la fibra. I alhora t’ajuda a distanciar-te. És a dir, allò que està en l’exterior no em passa a mi, però ho veig i em fa reviure les mateixes emocions i això em comporta unes conseqüències a dins, una catarsi”.

De la mà del mètode catàrtic, el titellaire i psicòleg d’origen alemany A.G. Woltman i la neuropsiquiatra dels Estats Units Lauretta Bender, a l’hospital Bellevue de Nova York, van ajudar nens amb importants desordres de comportament i de personalitat, utilitzant titelles –com a actors en escena– perquè els infants projectessin a través dels personatges animats els sentiments. L’article que van publicar l’any 1936 amb els resultats de la seva experiència és considerat pioner sobre titelles terapèutics.

Poder exterioritzar conflictes interns o temors a través de la ficció és aquesta “riquesa que ofereix el teatre”, i a la qual es refereix el psicòleg Jaume Descarrega. “Posar-te tant en la pell dels personatges et mou a poder dir: hauria d’acabar així, i et permet veure les diferents possibilitats”, diu. Al web del COPC es donen a conèixer activitats que s’organitzen des de la comissió de Cultura i una d’elles són les sessions de teatre fòrum, en les quals, després d’assistir a una representació teatral, es fa un col·loqui per parlar de tot allò que pot derivar de l’obra.

En la seva presentació, la comissió de cultura del COPC exposa la seva missió “d’enfortir el compromís amb la salut de les persones a través de l’art, que sovint és la màxima expressió de les emocions”. I un dels seus objectius és aprofitar la potència de l’art per generar debat sobre aspectes socials. Aspectes com els que varen dificultar la vida a la Catalunya de la postguerra, amb les complaences i pors al règim franquista, el preu de l’habitatge, l’arribada dels primers turistes, dels quals parla L’amor venia amb taxi de La Cubana. Però, sobretot, l’aspecte més humà de la convivència entre gent que es troba un dia a la setmana durant tot l’any per anar fent créixer l’obra teatral de la qual gaudiran altres el dia de la seva representació.

“A La Cubana, toquen molt la cultura, la història de Catalunya, i és molt fàcil que qualsevol de les cançons et recordi la infància. Comencem amb els pastorets, les fúries de l’infern i els dimonis de Folch i Torres, és la mateixa cançó, però amb la melodia diferent a tot arreu. Et recorden un moment concret de la història del país”, expressa una altra de les actrius de La Cubana que fins al dia 15 de febrer actua al Romea, Ariadna Clapés. “Molta gent ens diu: m’ha tocat molt, m’ha fet riure i m’ha fet plorar. Perquè, com a públic, ja tens una fibra melancòlica, nostàlgica que t’agafa i es parla de molts temes, i et sents part d’aquesta història”, afegeix.

I en el cas dels musicals, com és el cas de L’amor venia amb taxi, “està estudiat científicament com ens afecta la música més enllà d’allò racional. S’ha vist amb gent amb Alzheimer com la música els recorda coses que si no, no recordarien, perquè la música té un poder més enllà de la racionalització”.

Clapés va començar fent els Pastorets al Teatre Sant Vicenç de Sabadell, i als vuit anys ja feia teatre com activitat extraescolar. “Jo era una nena amb alta sensibilitat (NAS) i crec que em vaig aferrar al teatre, al cant, i a tot aquest món d’arts escèniques per poder gestionar millor moltes emocions”, explica. Des de fa cinc anys, juntament amb la ballarina Esther Lucas que porta les coreografies i dansa, dirigeix i s’encarrega del cant i la interpretació de la companyia Cia des de dins, un grup d’una desena de dones que fan teatre a l’espai Àgora del Centre Cívic Sant Oleguer de Sabadell. La majoria són professores d’escola que van decidir fer teatre per cantar, perquè els agradava. “He pogut veure en els seus processos com els ha ajudat el teatre musical a la vida real, i a les professores com els facilita fer les classes en certes situacions, i en general a gestionar el dia a dia. I això és molt gratificant”, diu Ariadna Clapés.

“Per a mi també ha estat un experiment. Havia fet teatre amb nens, però no amb adults i veig ja el benefici en el primer pas, que és perdre la vergonya, i més sent adult i dona, amb les barreres que la societat ens posa. Això representa un extra de vergonya, perquè sempre se’ns demana fer-ho tot bé, molt correcte, i també suposa un extra d’aprenentatge social, perquè en general la societat no t’ajuda a ser tu mateixa ni a explotar tot el que tens”. En el seu grup de teatre, com diu, la vergonya es desfà, “fent errors, no sent jutjades, fent galls… I un cop treus aquesta barrera dels judicis, entren a fer comunitat. El grup fa una comunitat preciosa on es poden donar suport i això és l’interessant, ajudar-se molt entre totes. I fan coses que no haguessin pensat mai que farien, i això els dona l’impuls a fer més, perquè recorden, i si no jo els recordo tot el que han aconseguit fer abans”.

En conclusió, l’experiència teatral, per a l’Ariadna, és com un laboratori de proves de superació, en un espai segur, per poder dir el que vulguis. Explica que “fent teatre estàs en un espai vulnerable, on el cos, la veu, el cervell, les emocions, estàs cedint tot el teu ser a aquest acte i et situa en un lloc concret, tot això s’ha de tenir en compte. Si no estàs bé, no podràs treballar. Això ens ajuda als actors professionals a ser conscients d’aquesta vulnerabilitat i a tenir cura de nosaltres mateixos. Has de gestionar emocions per poder fer un altre personatge i canalitzar coses que potser no saps gestionar. Si se t’ha mort la iaia, no posaràs la teva vida personal a l’espai teatral, però pots aprofitar el personatge per treure d’una altra manera allò que sents, que no sigui amb les teves vivències personals. A mi el teatre m’ha ajudat a fer-ho”.

L’actor Andreu Casanova suggereix, fins i tot, que el teatre hauria de ser part del currículum escolar. “Jo ho posaria com a matèria del pla d’estudis”, diu. I dins del teatre, més concretament, la improvisació des de les primeres edats. “Dona seguretat i confiança, i en la improvisació no hi ha error, el que fas està bé i sempre estarà bé, i això et dona una tranquil·litat, una seguretat que moltes vegades els nens necessiten. Això conforma un caràcter i una fermesa que no te les dona res més. I és un treball en equip, en el qual sents que tens eines, o que un company t’ajudarà”, declara Casanova que fins a l’1 de març fa el seu monòleg Tinder Sorpresa al Teatre Goya.

Art i cura de la salut

Les formes en les quals les persones interactuen amb l’art en la seva vida diària, ja sigui activament (creant, interpretant) o receptivament (assistint, observant, escoltant) tenen impacte en la seva qualitat de vida. L’OMS, arran de l’evidència científica dels estudis fets sobre art i salut, sosté que l’ús de mitjans de comunicació artístics en la cura sanitària té una repercussió positiva en els resultats de salut. I és en això en què treballa l’Associació Pallapupas. La seva fundadora, Angie Rosales, explica que és la seva obsessió contribuir a engrandir l’evidència científica sobre el benefici d’aquest intangible de l’art sobre les emocions i la salut. 

Vint-i-cinc artistes amb un nas de pallasso són “professionals de la cura emocional”, com ells mateixos presenten la seva aportació a persones, infants i adults hospitalitzats, als seus familiars i al personal sanitari. Intervenen en una quinzena d’hospitals de Catalunya i participen en diferents investigacions que cerquen aquesta evidència científica per donar a la cultura el seu lloc en la cura, en la salut i el benestar de les persones i, per tant, en la millora de la seva qualitat de vida. Un dels estudis en els quals participen avalua la relació cost-eficiència de la intervenció dels Pallapupes en la reducció de l’ansietat. El realitzen amb la Fundació Althaia i l’hospital Josep Trueta de Girona. Han creat una pàgina web, Ciencia al Servicio Pallapupas, on recullen els resultats d’aquests estudis que ho corroboren. 

Els Pallapupas actuen en contextos delicats. “Estem en moments crucials, per exemple amb pacients que es troben aïllats. Són moments molt crítics, també d’una disconformitat molt gran. I amb nosaltres experimenten el contrast, se’n va cap a l’altre extrem, de sentir-te molt malament, a riure. El pallasso escenifica, representa tot allò que no som capaços de verbalitzar, posa sobre la palestra el que no saben expressar. I les emocions en la nostra societat, un model de societat molt basat en l’èxit i en superar-nos, mostrar la vulnerabilitat no és percebut com a fortalesa quan en realitat sí que ho és. El pallasso crida i plora. Nosaltres entenem que la nostra és una professió de servei, on tu no ets l’important, sinó el missatger”, explica l’Angie Rosales. I comenta que les sessions psicològiques que fan en grup els ajuden molt “a entendre, a digerir i a gestionar situacions que han estat complexes”.